• Cronista de Mutxamel

1995: RESTAURACIÓ DE L' ERMITA ON VA PLORAR LA MARE DE DÉU DE LORETO


Exterior de l'ermita on va tenir lloc el miracle l'u de març de 1545.

L’any 1995 és commemorava el 450 aniversari del miracle de la Llàgrima de la Mare de Déu de Loreto, pel qual, el nostre poble celebra la festa de l'ú de març. Este succés extraordinari va tenir lloc, l’any 1545, mentre tornava la romeria “plo pluviam” des del Monestir de la Santa Verònica cap a Mutxamel. Este recinte sagrat, tal com ens indicava el retor Vicente Bendicho es troba ubicat, “…“entre la Santa Verònica i Benialí (on hui està una capella fundada per Joan Nomdedeu)...”, és a dir a l’antic camí entre Sant Joan i la Santa Faç.

Estat ruïnós en què es trobava el lloc l’any 1994.

Es va alçar, per tant, al lloc on segons conta la tradició oral, hi havia plantat un arbre al peu del qual es va produir el prodigi que es commemora el dia 1 de març i era el seu propietari en aquell temps, Joan Nomdedeu. Antigament molts diumenges s’oficiava aquí la santa missa i el dia 1 de desembre, solemnitat de la Mare de Déu de Loreto, era una jornada on acudien també a escoltar els oficis sagrats, veïns de Mutxamel i Sant Joan.


Ficant les bigues a la Teulada.

Durant moltes dècades este espai sagrat va anar degradant-se per manca de manteniment. Als anys noranta del passat segle, sols quedava un muntó de ruïnes, enclavades a uns terrenys urbanitzats, pertanyents a la Diputació Alacantina. Esta institució va donar tota classe de facilitats per poder tancar el recinte i reconstruir de nou l’edifici, aprofitant que s’acostava la celebració del quatre-cents cinquanta anys del fet miraculós. A tal efecte i per poder portar endavant esta tasca, es va crear una comissió pro restauració de l’ermita, integrada pels alcaldes, retors i veïnes i veïns de Mutxamel i Sant Joan. L’arquitecte que va dirigir les obres, va ser el senyor Màrius Beviá i Garcia, que ho va fer de manera gratuïta com totes les persones que allí varen treballar.


Treballant amb el cobriment del sostre del recinte.

Hi havia un pressupost econòmic que sufragar (més de dos milions de pessetes) i molta feina que fer, ja que com es veu a les fotografies el lloc era un espai ple de pedres i matolls, tal com explica el mateix arquitecte a la seua “Memoria Valorada”, on també ens indica les mesures físiques de l’edifici “...El objeto de la presente restauración es la recuperación de este lugar historico, tan entrañablemente unido las poblaciones de Sant Joan y Mutxamel...La ermita, sita en el antiguo camino entre Sant Joan y Santa Faz, es una edificación de planta rectangular de 6x7 metros y 42 centimetros cuadrados de superfície construïda. Edificada a base de muros de carga de mamposteria y cubierta con forjado leñoso a dos aguas y teja curva. Se accedia a ellea por una Puerta adintelada orientada al este...Hoy solo se conservan los muros en relativo buen estado de conservación, habiendo perdido la totalidad de la cubierta y encontrándose su interior repleto de escombros hasta una altura aproximada de 2 metros. El dintel de la Puerta de acceso se encuentra totalment carcomido...”.

Rematant els murs laterals.

Quadrilla de treballadors mutxamelers voluntaris, davant l’edifici en reparació el dia 5 de febrer de 1995.

El dia 26 de desembre, segon dia de Nadal, de 1994, es varen presentar allí tres mutxamelers, Pepe Aracil i el seu fill Pepe junt amb Llorens Giner, que immediatament es van ficar a treballar intentant arrancar l’eura que cobria les ruïnes, envoltades per una alineació de xipresos. A partir d’este començament tots els dissabtes i diumenges un grup nombrós de voluntaris, on no faltava algun mestre d’obres es van ficar a netejar, transportar materials i alçar murs. L’ajuntament de Sant Joan, a través del àrea de serveis, va facilitar en tot moment els contenidors i qualsevol aparell que es demanara. Encara que a penes restava res en peu, es van poder recuperar el barró antic d’entrada, que es trobava soterrat, així com la decoració que encara és podia observar i per tant reproduir.


Els treballs de restauració ja s’aprecien al nou recinte.

Per tal de recollir fons, la Confraria va organitzar rifes, demanar aportacions voluntàries d’aquelles persones que volgueren col·laborar, i la resposta va ser gran. Moltes empreses mutxameleres van proporcionar els materials que feien falta. El formigó era el prevenient de les instalacions dels germans Joaquin i Rafael Poveda, l'empresa de Rosendo Vargas tot allò que es necessitava per alçar les parets, Pepe Espinós va col·laborar aportant la fusta que es requeria per complementar la feina de reconstrucció. Els artistas mutxamelers, Eduardo Ripoll i el seu germà, Carles, realitzaren la preciosa pintura de l'interior que representa el miracle ocorregut a este lloc, i la placa ceràmica de l’exterior que marca al vianant que per allí camine, el significat històric d’esta construcció. La campana que al costat de la creu, culmina l’edifici, també va ser costejada de manera altruista per veïns de Mutxamel.


Descans a la feina per recuperar forces i compartir l’esmorzar que este dia va aportar Carmen Garcia Sala, “la Minenta”.

Un equip de treballadors entusiastes, anirien tots els dissabtes i diumenges de gener i febrer del 1995 a fer feina, per tal de transformar un lloc abandonat i ruïnós, en un recinte digne. Tots amb els que he pogut parlar, molts d’ells ja no estan entre nosaltres, recorden estos mesos com una època il·lusionant de la seua vida, com una empresa ben feta en equip, on ho varen passar molt bé i on imperava un clima de solidaritat i harmonia. I no podem oblidar que, ja que es treballava, i molt, les germanes Amparo, Carmen i Paquita Garcia, “les minentes”, es varen comprometre a portar de manera desinteressada, tots els dissabtes i els diumenges que van durar les obres, l'esmorcar i la beguda als que allí estaven fent feina. I ho varen complir.


Imatge de l’ermita el dia 1 de març de 2020, data de la celebració del 475 aniversari del Miracle de la Llàgrima.

Pel que fa a l’apartat monetari, del pressupost de despeses previstes inicialment, sols es varen haver de pagar quasi sis-centes mil pessetes, gràcies a les aportacions pecuniàries i personals de moltes persones i empreses que van creure en la bondat i necessitat d’este projecte. El dia 1 de març de 1995, els participants en la Rogativa centenària, tinguérem l’oportunitat de contemplar i admirar l’ermita completament restaurada i preparada per a rebre de nou la imatge estimada de la Verge. A la façana, dins d’un retaule ceràmic trobem la següent inscripció commemorativa i explicativa del que significa este lloc emblemàtic i qui va fer possible que tornara a tenir la bellesa i dignitat que hui podem admirar:

“Aquí va plorar la Mare de Déu de Loreto, el dia 1 de març de 1545” Aquesta ermita va ser restaurada en 1995 per la generosa participació dels veïns de Mutxamel i de Sant Joan en commemoració del 450 aniversari del Miracle de la Llàgrima de la Mare de Déu de Loreto”.


La imatge de la Mare de Déu de Loreto damunt de l’altar d’este recinte sagrat. Darrere podem admirar la pintura que representa el fet miraculós.

U de març, dia també per recordar i donar les gràcies a totes aquelles persones que van creure, planificar i portar endavant esta magnífica recuperació d’un lloc estimat pels habitants de Mutxamel i Sant Joan, lligat a l’història religiosa i humana d’estes terres.



Assumpció Brotons Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel, 1 de març de 2022.






Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional.



137 visualizaciones0 comentarios