Vull dedicar este treball que vaig publicar l’any 2014, al senyor Antonio Mira i la seua esposa (que ens va deixar fa uns mesos), la senyora Lena Jaakson, per haver-me acollit a casa seua molts dies, compartir els seus coneixements i experiències, i sobretot entre reflexions i converses, poder admirar eixes magnifiques postes de sol que il·luminen el jardí de manera càlida i espectacular al caure la vesprada.
Ubicada al cor neuràlgic del nostre nucli urbà trobem un dels espais naturals i arquitectònics més antics, emblemàtics i preciosos de Mutxamel; ens estem referint a la casa i hort de Ferraz. Segons els arquitectes, l’època probable d’edificació deu ser el segle XVII o XVIII. De l’edifici destaca a la part central una coqueta torre de defensa de planta quadrangular, que reuneix les característiques de les edificades a l’horta alacantina entre els segles XVI al XVIII.
Per la seua ubicació i extensió constituïa un nucli lligat a les millors terres de cultiu, regades per la sèquia Major, ja que els propietaris inicials, possiblement els Pasqual de Riquelme, posseïen gran quantitat de terreny al terme municipal, entre altres a la partida del Senyal i al Poble Nou. La finca en qüestió era regada a l’oest per la fillola del Convent i a l’est per la de les Portelles, ja que aquí tenien una extensió agrària de més de seixanta-dos tafulles.
El geògraf alacantí Figueras Pacheco que va estar al nostre poble l’any 1913 situa el lloc a, “[…] la plaza de la Constitución dónde se hallan el jardín y la antigua casa de Ferraz, una de las mejores de la Villa […]”. L’edifici, ubicat a la hui denominada placeta de Sant Roc, és de grans dimensions i té tres plantes que no es distribueixen per igual sinó atenent la funció que desenvolupaven dins de la vida familiar. La façana que mira cap al sud és la més gran de les dos existents, i aquí trobem l’entrada principal de la casa. El conjunt de la porta és allindanat, proporcionat i emmarcat per un pòrtic lateral de pilastres rematades per un capitell dòric, que podem considerar d’estil neoclàssic. Al damunt del cobriment, trobem l’escut d’armes de forma ovalada de què parlarem més endavant.
A la planta baixa, el vestíbul ocupa una gran superfície i l’altura correspon a dos plantes de la casa. Està integrada per tres seccions, delimitades per tres arcs. El més proper a l’entrada és rebaixat, el central és de mig punt i dóna accés a l’escala de la planta superior, on es troben les habitacions i cuina de la casa, a més d’una sèrie de sales adossades de gran altura i comunicades directament entre elles; al fons, en front de la porta principal trobem un altre arc de mig punt més xicotet, que donava pas a l’antiga cuina i quadres. L’entrada, abans amb rampa, ha estat reblida, el que provoca que el naixement dels arcs de mig punt es troben actualment a poc més de metre i mig sobre el paviment.
La façana oest és plana i mira directament a l’esplèndid jardí, al que es pot sortir directament des de l’interior de l’edifici per mig d’una escala de doble tram, ubicada al centre del frontispici. La torre de defensa es troba adossada a la part nord i lateral est del vestíbul. Hui està integrada a la vivenda com una peça més; és de pedra a la part que despunta i de morter a la base. Alguns estudiosos suposen que va ser alçada al damunt de vestigis àrabs. La vivenda tenia també cup per a l’elaboració de vi, però sols queda el recinte.
La casa va ser reformada en diverses ocasions i en diferents èpoques, fins a arribar a l’aspecte actual, però encara es poden apreciar-hi elements decoratius importants com són els arcs de pedra d’ordre dòric, el paviment de l’escala conformat por lloses quadrades de fang roig i a algunes dependències encara es conserva paviment hidràulic de tonalitats policromades i acabaments d’aspecte neoclàssic.
A la cantonada est de la façana principal, trobem un taulellet rectangular de rajoles pintades fet a mitjan segle XIX, amb la representació de Sant Roc, sant advocat contra la pesta.
El conjunt és conegut pels mutxamelers com Hort de Ferraz, encara que estos, no van ser el propietaris inicials. Francisco Javier Ferraz y Cornell va nàixer a Madrid a mitjan segle XVIII. Era un militar que va destacar durant la guerra del francés quan va derrotar el general Robert a la ciutat d’Amposta. Col·laborà en la defensa de Tarragona. Arribà a ser capità general de Catalunya i el 1835 ho fou de València. Va contraure matrimoni amb M. del Milagro Canicia y Pasqual de Riquelme, filla del Conde de Torrellano y Marqués del Bosch, i néta per via materna d’Antonio Pasqual de Riquelme y Molina, Marqués de Beniel y Peñacerrada. Per esta via arrepleguen estes extenses propietats els Ferraz, i concretament el seu fill, Rafael Ferraz y Canicia, primer marqués d’Amposta. Va ser sotssecretari d’Estat i l’any 1895 va obtenir el títol de marqués en memòria dels mèrits del seu pare a l’acció d’Amposta.
El marqués es va casar amb Elena Alcalá-Galiano y Valencia, comtessa de Casa Valencia. La mort prematura d’ Elena provoca que el seu marit li dedique els magnífics i extensos jardins que envolten la casa, on a la portalada de ferro podem llegir Jardín de Santa Elena. Hi ha una placeta central amb una font i arbres centenaris, entre els quals destaca un ficus monumental que tot i que està pràcticament apegat a la casa mai no li ha fet malbé. A este espai verd encara es poden apreciar les sèquies perfectament canalitzades i cobertes de grans lloses de pedra.
Pel que fa als dos escuts existents, un de pedra al damunt de la porta d’entrada i un altre de taulellets a la part interior, als dos trobem elements dels primers propietaris d’esta heretat. Al situat a l’exterior, podem veure tallats sobre pedra, les armes heràldiques dels Bosch, com és la flor de lis; i sobretot les pròpies de la família Pasqual, un anyell que porta abraçada amb la mà dreta una bandera blanca amb una creu vermella al bell mig; a la part superior, a l’esquerra, dos castells o torres d’or, i a la dreta un casc obert, cobert per una estrella. A l’escut confeccionat amb taulellets, es pot admirar la representació heràldica dels Canicia, creu d’or sobre fons roig i tres corones d’or sobre atzur.
El seu fill, Eugenio Ferraz y Alcalá Galiano era propietari entre altres de “[…] sesenta y dos tahullas […] tierra huerta de riego eventual, que constituye la hacienda llamada de Portelles […]”[1]. L’any 1929, el nostre poble necessitava amb urgència fer un Grup Escolar, una Casa Quarter per a la Guàrdia Civil, un nou Ajuntament, així com reurbanitzar i ampliar el nucli urbà de Mutxamel. Es van començar les gestions per a la compra dels terrenys que permetrien l’ampliació del poble cap a la zona est, en unes terres situades en paral·lel a la carretera.
L’Ajuntament va mantenir converses amb Eugenio Ferraz Alcalá-Galiano, segon Marqués d’Amposta, i finalment va adquirir “Una parcela de terreno […] que comprende una superficie de dieciseis mil ochocientos cuarenta metros cuadrados […] el precio de esta venta es el de treinta y siete mil pesetas […] el Ayuntamiento comprador queda obligado a construir en el lado Norte de la finca que ha adquirido, un camino de carro de tres metros de ancho desde la entrada de les Portelles hasta la finca del margen, para el servicio de la finca de la que ha sido segregada la vendida […]”. Seria el naixement del carrer denominat actualment Ramón y Cajal.
L’escriptura pública es va atorgar a Madrid el dia 5 de juny de 1929. Per part de l’Ajuntament va firmar Carlos Soler Poveda, que era l’alcalde per aquell temps, i el secretari, Enrique Juan Centenero.
El conjunt aquí descrit és un dels més bonics i més cuidats que queden actualment a Mutxamel. L’hort de Ferraz és un dels monuments historicoartístics amb què compta la població, gràcies a l’interés i preocupació del seu propietari actual, que va sol·licitar i obtenir esta declaració al gener de 1979, per tal de salvaguardar el patrimoni natural i agrari front a l’especulació immobiliària. Aprofite este article per agrair al matrimoni format pel metge, senyor Antonio Mira i la seua esposa, l’escriptora i periodista, Lena Jaakson (que ha mort recentment) la seua dedicació i generositat, imprescindibles per poder mantenir amb dignitat esta meravella arquitectònica i el seu jardí centenari, autèntic pulmó verd del municipi.
Que el gran ficus centenari continue cobrint els mutxamelers amb la seua ombra fresca, antiquíssima i acollidora durant molts anys.
Assumpció Brotons Boix.
Cronista de Mutxamel.
Estiu de 2014.
[1] Arxiu Protocols Notarials. Madrid. Escritura núm. 1582, any 1929.