DANSÀ A MUTXAMEL

Pilar ballant al Campello el 9 d’octubre de 1967

Si agafem a les mans un calendari, de seguida ens adonarem que uns dies són marcats de manera diferent a altres, segurament pels colors. Els números que apareixen acolorits són les jornades que tenen un caràcter festiu, és a dir, els que permeten al ser humà deixar per unes hores el treball i, si és possible, les preocupacions.

Al nostre poble, com a molts altres valencians, era freqüent que qualsevol tipus de festivitat, ja fora religiosa o popular, finalitzara ballant la dansà al carrer. A les façanes de moltes cases és també habitual trobar gran quantitat d’imatges que generalment estaven dissenyades amb taulellets ricament decorats. Representen aquells sants o Mares de Déu a qui els propietaris de la vivenda professaven una especial devoció o bé eren col·locades perquè així s’anomevava el carrer.

Festival d’estiu, pati del grup escolar, 1962. Pascual Llorca, el botijós a la bandúrria, Manolo Alberola, Tarato a les castanyoles, Manolito el Xato a la guitarra i Alfonso Alberola, la Figuera, també a la guitarra.

El carreró de Sant Pasqual, els carrers de Sant Vicent, Sant Francesc o la placeta de Sant Roc són alguns dels exemples més representatius de la devoció popular dels nostres veïns.

El més habitual era que la festa a l'aire lliure tinguera lloc quan arribava el bon temps i, per descomptat, quan era l’onomàstica del sant o patró. Uns dies abans, la família propietària de la casa netejava i arreglava la capelleta amb flors i encenia un llum, ja fora amb oli i una “maripossa” o bé, en temps més recents, amb una o més bombetes elèctriques.

Al nostre poble, un dels llocs més especials on es ballava la dansà era al “Passeo”, carrer ample que en algun temps també es va anomenar “Sant Roc”, ja que es troba al costat d’esta placeta, on està ubicada la magnífica casa amb torre de defensa coneguda com  de Ferraz, antiga propietat dels marquesos d’Amposta. A la cantonada d’este edifici trobem la figura de Sant Roc i el seu gos, sant per cert d’estesa devoció a  totes les terres valencianes, ja que era considerat el protector dels pobles contra la terrible plaga de la pesta. Com a mostra de la seua importància direm que, a Mutxamel, el dia setze d’agost era festa de precepte, on era obligat no treballar i anar a missa per donar les gràcies a Sant Roc.

Reportatge per a una revista anglesa a Busot, 1970

Pilar, Fina, Roberto i Paco en plena actuació.

Doncs bé, el veïnat del “Passeo” començava el novenari i totes les vesprades, durant nou dies, les dones del carrer resaven oracions dedicades al sant, sota l’ombra d’un eucaliptus: unes, assegudes als banquets; altres, amb cadires que portaven de casa.

L’últim dia es preparava un sopar amb tot allò que havien portat de casa: embotit, verdures al forn, dolços casolans, tot acompanyat d’alguna begudeta fresqueta. I després de sopar, a ballar.

Les dones es posaven el mantó de Manila bé simplement un mocador per damunt de l’esquena, i carregades de postisses, acompanyades pel tabal de Pablo Torregrosa, Pablo el Carnisser, i alguna dolçaina, començaven a ballar la dansà, mentres algun cantaor o cantaora anava desgranat jotes i malaguenyes.

Cavalcada dels Reis Mags. Anys seixanta. Paco el Casinero i Mari Suni, Pilar i Roberto

Com que  habitualment la dansà era de nit, era costum encendre unes madeixes d’espart, conegudes com cames de corda o cames d’espart, que portaven els més jóvens per tal de fer llum mentre es ballava, sobretot a les ballaores, al mateix temps que animaven a dansar amb força amb els crits de “xama, xama”.

Altres dies festius on es podia apreciar este ball tan típic d’estes terres, era el dia de la Vera Creu, el tres de maig, i, per descomptat, el dia de la festa del barri del Ravalet, el dia 8 de setembre en honor a la Mare de Déu de Montserrat, on pràcticament tot el veïnat recorria i, encara recorre al migdia, els carrers d’este lloc tan antic i tradicional de Mutxamel, tot ballant la dansà, acompanyats pel so de la dolçaina i el tabalet.

Cavalcada dels Reis Mags. Pilar amb les seues alumnes, acompanyant al So pels carrers de Mutxamel. 1970

Hui, a este bloc, vull fer un poc d’història d’este costum ancestral de diversió, sobretot, pel que fa a la seua recuperació al nostre poble durant la passada centúria: com va passar d’una manifestació popular i espontània a la formació dels primers grups de balladores i balladors a Mutxamel. 

I aquí cal parlar d’una de les xiques que faria possible esta recuperació: Pilar Blasco, coneguda com a Pilar la Botja. Nascuda al carrer la Mar, des de sempre havia sentit especial afició pel ball i la dansà, diu que influïda per sa tia Sunsión la Botja, veïna del Ravalet, magnífica balladora que inclús havia guanyat alguna medalla a la ciutat d’Alacant, participant a les danses en honor a la Verge del Remei.

Altres mestres que li van ensenyar el seu art van ser la també veïna del carrer la Mar, Mercedes Aracil, la Peixera, i Ofèlia, la Rotlla. Allà pels anys seixanta del passat segle, quan ja pràcticament no es ballava la dansà, exceptuant el dia 8 de setembre al Ravalet i, de manera esporàdica, a Orito el dia de Sant Pasqual, Pilar, que era una xiqueta, mirant una actuació d’El So de Mutxamel, i gràcies a la invitació de Manolo Pastor, el tio Lleig, es va decidir a ballar en públic, amb la vestimenta de masera que li van deixar.

Les alumnes ballant al pati del grup escolar El Salvador a una de les seues primeres actuacions, 1972

Va buscar unes amigues i amics, prompte formarien tres parelles de ball, que ella anava ensenyant. Les xiques eren Fina la Bessona, Mari Suni Forner, la Castilla, i ella. Les parelles masculines van ser Roberto Gosalbez, Roberto l’Or, Paco Casanova, el Cassinero i Manolito Lloret, Manolo el Forn. Al poc temps, comencen a acompanyar El So a les seues actuacions, ja a Mutxamel (als festivals d’estiu a l’antic pati d’El Salvador) o a altres llocs, com al Campello. Les primeres actuacions també van ser participant a la Cavalcada de Reis.

Prompte esta idea de recuperació de les danses tradicionals va anar quallant i despertant interés. Inclús queda testimoni gràfic d’una revista anglesa que els va dedicar un reportatge allà per la dècada dels setanta, en un xalet de Busot. Els mitjans materials que tenien eren pràcticament inexistents, però hi havia ganes de treballar i molta, molta il·lusió. Assajaven on podien, enmig del carrer amb un tocadiscs, al magatzem de Tomàs Verdú, Pelaïlla, o al Club d’Amics de la Unesco, del qual Pilar era sòcia. I ella ensenyava i s’encarregava de alleugerir l’esforç i així  portava botelles d’aigua fresca per a mitigar la calor.

Actualment al nostre poble tenim una bona mostra de balladores i balladors. Enguany complirà cinquanta anys la primera agrupació sorgida gràcies a l’esforç i la voluntat recuperadora de Pilar, al voltant d’este moviment artístic tan nostre i ancestral, el ball al carrer. Ens referim al Grup de Danses Virgen de Loreto. Moltes felicitats! I a l’amiga Pilar, moltes gràcies!!

I no podem acabar sense agrair a Pilar i el seu grup eixe pas tan important amb què, fa més de seixanta anys, posaren el fonament per a recuperar, dignificar i donar futur i visibilitat a una part importantíssima del nostre folklore tradicional. GRÀCIES.

Assumpció Brotons i Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel

Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional