• Cronista de Mutxamel

El “KIOSCO” DE LA PLAÇA NOVA: UNA FINESTRA OBERTA AL MON


Rosa Jaén Berenguer i el seu marit, Ricardo Boix Urbán, davant del quiosc, 1967.

El dia 9 de gener de 1957 els meus iaios materns, Ricardo Boix Urbán i Rosa Jaen Berenguer, comencen de manera oficial la seua petició administrativa per tal d’aconseguir l’autorització, per part del Ajuntament de Mutxamel, del corresponent permís per construir i muntar el primer “Kiosco” de premsa que s’instal·laria al nostre poble.


Rosa i Ricardo, matrimoni il·licità, ja tenien experiència al comerç local, ja que a mitjans dels anys quaranta, varen fixar la seua residencia a la nostra localitat, després d’alguns anys de vindre els dissabtes i diumenges des de la ciutat d’Elx, a vendre espardenyes al veïnat de Mutxamel, ja que en eixe temps no existia ninguna espardenyeria a la població. Ells, que havien treballat a les fabriques de calcer d’Elx durant molt de temps, sabien i prou d’este tema. Entre els dos podien confeccionar un bon parell d’espardenyes, les soles d’espart el meu iaio i la meua iaia cosint la lona i ficant els ullets i la veta.

Vista de la Plaça Nova amb el quiosc original. Anys seixanta,

El negoci i el domicili familiar estava ubicat a la Plaça Nova, al número tres, en uns moments en que este espai mutxameler bullia d’activitat comercial i de gent transitat pels seus jardins. Prompte, sobre tot Rosa, va veure la possibilitat d’obrir un quiosc enfront mateix de la seua vivenda, al costat del Cinema España i de la parada del tramvia, un punt magnífic per oferir un servei de premsa, tebeos, revistes, etc, que a Mutxamel no hi havia. Els diaris, pel general, arribaven per mig del carter i per tant no eren els del dia.


Carrer Sala Marco, al fons la Plaça Nova, als anys setanta.

Després de quasi un any de refer papers i algun que altre croquis, al mes de novembre la Corporació Municipal pren l’acord d’autoritzar la demanda del quiosc a la Plaça Nova (en aquells anys denominada Plaza del Generalisimo), això si, amb una sèrie de condicions entre les que cal mencionar:


“...Deberá emplazarlo en la Plaza, entrando a mano derecha, entre arbol y arbol, frente a la casa que habita el peticionario, sin que tal instalación obstaculice de manera alguna el paso por la plaza o acera...Las obras deberán estar terminadas en un plazo no superior a 2 meses, contados desde el dia en que se le notifique este acuerdo....Don Ricardo Boix Urbán, satisfarà al Ayuntamiento en concepto de arbitrio por ocupación de la via pública, la cantidad de setenta y cinco pesetas mensuales....”


Planól presentant a l'Ajuntament per demanar permis per a fer l'instalació.

L’any 1958 va quedar acabada la nova botigueta, que estava orientada cap al est, mirant la carretera. I la porta d’entrada al oest. Era d’obra i tenia a més un disseny molt peculiar. Les seues mesures eren de 2’40 metres d’alt i 3 d’amplària. Tenia amplis finestrals de vidre per a que el públic puguera veure àmpliament el que allí es venia, i la part davantera, tenia a baix, una vitrina semicircular que mostrava als més menuts tota classe de figuretes per muntar els seus jocs, indis, soldats, cavalls....


Quina novetat per als adults i per al comerç local el poder adquirir la premsa al dia, ja que els primers diaris arribaven amb les primeres clarors del dia. Solien ser els impresos a la capital alacantina, com el “Información” . A llarg del mati anaven arribant els provinents de Madrid,. En aquell temps els més habituals solien ser, “Pueblo”, “Ya”, “Arriba”, “ABC”, entre altres. Els dilluns sols eixia a la venda la “Hoja del Lunes”, publicació editada per les associacions provincials de premsa, ja que els diumenges els periodistes descansaven.

Per als més joves l’apertura del establiment va suposar poder veure i adquirir una amplia varietat de tebeos, historietes i còmics, que sols es trobàvem als quioscs d’Alacant, “Zipi i Zape”, “TBO”, “Mortadelo y Filemón”. El “Capitán Trueno”, “El Jabato”, “Hazañas bélicas”..Més tard arribarien els àlbums per a pegar cromos que ens permetien confeccionar una historieta, sempre recordarem a “Bambi” i les seues aventures. I els deu cèntims i monetes de “cromos” que compraven per a jugar amb les amigues al carrer, o al cole, a base de fer-los girar amb la ma doblada, de vegades guanyaven, altres els perdíem tots, si jugàvem amb alguna “Garfia”...


Plaça Nova, anys setanta.

La meua iaia era molt treballadora i sempre atenta a totes les novetats que eixien al mercat. Tots els dies baixava a la capital a portar algun parell d’espardenyes que faltava o aquelles “xuxes” que els representants no oferien. I així, va anar creixen també l’oferta de productes comestibles que feien les delícies dels menuts i grans. “Pipes” envoltades amb cucurutxos de periòdics per anar els diumenges al cine o compartir amb la “Quadrilla” als banquets, mentre es feia la xerradeta, xicles rodonets, els “Double bubble!”, rectangulars els “Cheiw” de fresa o de menta, Chupa-Chups, pastissos de “Mil-hojes” o “Coquitos” (elaborats amb coco rallat i xocolata), caramels “Pictolins” i “Eucaliptus” per a la gola irritada...


Quin univers de colors, olors i sabors que a poc a poc anava creixent i ampliant-se. Al igual que l’oferta editorial i periodística, que intentava obrir nous camins superant la pesada censura franquista. Les noves publicacions ens mostraven un món més plural i obert, que nosaltres desconeixíem. Com no evocar la premsa sensacionalista de robatoris i assassinats a l’Espanya dels anys seixanta i setanta, qui no recorda “El Caso”. Les novel·les d’amor de Corin Tellado, dirigides fonamentalment al públic femení, que evolucionarien cap a les “Fotonoveles”. Per als homes la narrativa era bàsicament de temàtica del oest americà, i els autors més coneguts, Marcial Lafuente i Joaquin Estefania.

Representació pictorica del quiosc dels meus iaios.

I les revistes, moltes ja desaparegudes, alguna encara es conserva, “Hola”, “Lecturas”, “Ama”, “Garbo”...La primera ja amb algun que altre reportatge, que podríem anomenar amb dones més lleugeretes de roba que el que era habitual, “Interviu”, o les satíriques que començaven ja a criticar certes situacions polítiques i socials sota el paraigües del humor, “Hermano Lobo”, “Mata ratos”, “La Codorniz”, “El Jueves”...Altres intentaven reflectir als seus articles i reportatges una informació més política i cultural, sempre recordarem títols i lectures del “Triunfo”, “Destino”, “Sábado gráfico”, “Gaceta Ilustrada”, “Tiempo”...per als adolescents estava “Fans” o “Mundo Joven” i quan va arribar la televisió, el ”TP” per assabentar-nos de la programació setmanal a la xicoteta pantalla.


I també es podien adquirir a la nostra paradeta, “Coets de bac”, “Mistos de trons”, cigarrets sols de les marques, “Bisontes”, Chester”, Celtas”...gelats, “gusanitos”, “kikos”, piruletes, ...

El temps va anar passant per a tot i tots. Les instal·lacions originals es varen canviar per altres més modernes d’alumini, més impersonals. El primer en deixar-nos va ser el meu iaio Ricardo, La meua iaia Rosa, ajudada pel seu fill, mon tio Pepe, va seguir amb el negoci fins als vuitanta anys. Després la responsable principal va ser la meua germana Rosa Brotons Boix, ajudada pel meu pare, Fernando que obria el quiosc totes les dies a les 6 del matí per recollir la premsa.

Portada del diari Mutxamel Actual, corresponent al mes de desembre de 1999, on es donava la noticia de la destrucció. del quiosc.

Malgrat que era una feina que no tenia dia de descans, els puc assegurar que tota la família va contribuir a que el “Kiosco” tirarà endavant durant tres dècades, ma mare Fina, i totes i tots ajudaven, Nuria, Irene, Jaume...i guardem un bon record d’ell. Esta aventura comercial , periodística, editorial, lúdica i recreativa iniciada al 1967, va durar fins al desembre de 1999, quan un camió va destrossar i tirar a terra el quiosc, salvant la vida miraculosament, el meu pare i la meua germana que estaven dins atenent als clients.


Estic segura que la gent que el vàrem conèixer i disfrutar, sempre guardarem un bon i entranyable record del “Kiosco” de Rosa i Ricardo, i recordarem eixe nou univers, que aquí varen descobrir, gràcies a la aportació innovadora al comerç de Mutxamel, d’este matrimoni emprenedor, honrat i treballador.



Assumpció Brotons Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel. Gener de 2021.





Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional


544 vistas0 comentarios

Membre de l'Associació de Cronistes

Oficials del Regne de València

© 2020 Pàgina Oficial Cronista de Mutxamel (Alacant)