La finca coneguda com el de Valencià es trobava situada al sud-est del camí anomenat de Benessiu, però conegut també com de Benaüt i com del Valencià. Les terres estaven travessades pel braçal de Murteretes, que feia possible el rec dels bancals i el de les heretats veïnes, Gamborino, Palmeretes, el de Subiela i la Fàbrica, que des de ací prenien l’aigua per regar “per altura”, com anomenaven els llauradors la pressa d’aigua des d’este lloc, ja que així arribava molta més quantitat a les plantacions costaneres.
La propietat agrícola comptava, a més, amb una casa-habitatge de dues plantes, ubicada al costat del camí. Als camps que l’envoltaven es podien trobar els arbres característics de l’horta mutxamelera i la típica plantació de hortalissa destinada al consum personal i per vendre a la capital alacantina.
Tornant a la casa sabem que es va edificar al segle XIX. La façana principal, que era la més cuidada, estava orientada cap al sud-est. A la planta baixa trobaven un vestíbul molt ample que hi deixava entrar la claror i una zona de pas a l’antiga cuina i als corrals. En l’edifici original, al primer pis estaven ubicats els dormitoris i la cambra per guardar els productes de les collites.
L’accés a l’habitatge era gran i format per dues portes de fusta i a cada costat d’aquesta entrada principal hi havia dues finestres no massa grans. A la primera planta es podia contemplar un balcó volat, amb un reixat centenari i també dues finestres que coincidien amb les de la planta baixa. El sostre era inclinat a dues aigües i cobert per teula corba. La casa comptava amb dos pous, el de fora, adjunt a la façana, que tenia el brocal de pedra, s’omplia de les aigües de la sèquia i era usat per a la despesa diària: beure els animals, llavar la roba, els utensilis, netejar, regar plantes, etc. Dins de la casa, a la mateixa altura que el de fora, en trobaven un altre destinat a arreplegar l’aigua de la pluja, anomenada “aigua del cel”, empleada exclusivament per al consum humà i per a cuinar.
Al corrals es guardaven els animals de faena i els destinats a l’alimentació, gallines, conills, porcs. Als anys quaranta, la família va instal·lar, durant un temps, una vaqueria xicoteta, per tal d’intentar tindre uns ingressos suplementaris amb la venda de la llet. El corrent elèctric va arribar a este paratge els anys vint de la passada centúria.
Es tractava, per tant, d’una construcció que seguia el model típic i popular de casa de camp mutxamelera, construïda per viure, treballar i servir de magatzem dels utensilis i productes agrícoles així com dels animals.
La propietat d’este espai rural mutxameler ha estat lligada durant més d’un segle a la família Ferrándiz, com ens corrobora la documentació del cadastre de rústica de l’any 1914, en què apareix com a propietari d’estes terres i casa al senyor Vicente Ferrándiz Ots. Segons els testimonis orals arreplegats, els seus avantpassats van arribar a Mutxamel provinents de València, fet que explica el malnom per què se’ls coneix. L’últim “valencià” que va viure del cultiu dels bancals va ser el senyor Pepe Ferrándiz, “el tio valencià”.
Estava casat amb la senyora Remedios Brotons, dona de caràcter amable i bon cor. Va ser un matrimoni que sempre tenia les portes de sa casa i les entrades a la finca obertes a totes aquelles persones que per allí passaren. En estar travessada per un camí molt transitat diariament pels llauradors i els carros per anar a treballar als camps pròxims, en determinades hores del dia, hi havia una cadena de vehicles i persones que s’aturaven per fer una “xarraeta” amb el tio Pepe i, és més, si algun veí d’altra població necessitava passar la nit amb el carruatge en este paratge, no hi tenia tampoc cap problema, ja que hi podia acampar i esperar l’eixida del sol.
Com que la casa era pròxima al nucli urbà, esdevenia un espai propici perquè els familiars i amics organitzaren els diumenges alguna que altra paella o celebraren els naixements i comunions d’alguns dels seus membres. Remedios i la seua filla Reme tenien la professió de cosidores o modistes, i treballaven al domicili familiar, un motiu més perquè la casa estiguera plena de dones i xiques que anaven a emprovar-se els vestits, o bé a aprendre costura o, simplement, passar la vesprada xarrant i conversant, sobretot a l’estiu, en què l’ombra de les plantes enfiladisses de l’entrada permetia alleugerir la calor dels mesos de juliol i agost.
El camí del Valencià, a boqueta de nit, era un mosaic pintoresc de colors, veus i persones que tornaven cap al poble i no deixaven passar el moment de gaudir de la convivència que al voltant de la casa s’hi percebia. L’ofici de cosidora de les dones de la casa, sobretot, de Remedios, que hi va viure molts anys, va tenir més implicacions que les merament professionals, ja que la seua faena va estar lligada també al món de la festa de Moros i Cristians, perquè cosia gran quantitat de vestits per a la comparsa els Pacos i, a més, sempre que li ho demanaven arreglava els descosits dels uniformes dels músics de la Societat Musical l’Aliança de Mutxamel. Estos últims, com a mostra d’agraïment, van acompanyar-la el dia del seu soterrament.
Les terres de la finca no es van escapar tampoc al creixement urbanístic i han passat de ser bancals regats i ben treballats a camps soterrats sota el cement, com a conseqüència de l’ampliació del nucli urbà. La casa es va mantenir de peus fins a l’any 2010, que va ser enderrocada per completar les obres d’entrada de l’anomenada, oficialment, avinguda de Valencia.
Hui ja no queda res d’aquella finca i d’aquella casa com molts ho vam conéixer al llarg de la passada centúria, però ha format par de la història i l’evolució del nostre poble. La família del Valencià va fer possible que totes aquelles persones que per allí passaven es trobaren i sentiren com a “casa”, amb la seua amabilitat i generositat.
Assumpció Brotons i Boix.
Cronista Oficial de Mutxamel. Febrer de 2022.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional.