Avui, en 1995, és habitual tindre a casa un despertador; aquest aparell té la missió de recordar-nos que ha començat el dia i es l’hora d’anar al treball. Però fa uns anys, no massa, hi havia unes persones que entre altres faenes havien de despertar els veïns del poble, eren els vigilants nocturns, anomenats popularment Serenos.
A Mutxamel abans que arribara l’energia elèctrica, com a altres poblacions, per a il·luminar els carrers hi havia fanals de petroli els quals estaven situats normalment als cantons dels carrers. Els serenos amb una escaleta pujaven per a omplir-los i a la vesprada, amb una canya que tenia a la punta un ciriet, els encenien.
Però no era aquesta l’única faena que tenien encomanada, ja que en el sereno es produïa una dualitat de funcions: per un costat havia d’ajudar el ciutadà, i per una altra fer respectar la llei.
Al nostre poble encara queden veïns que es recorden de l’expectació que suposava nit darrera nit, veure eixir els serenos des de l’ajuntament quan aquest estava situat al carrer Sala Marco; eren dos els serenos que a les onze estaven a la porta de l’edifici i en estiu molts xiquets esperant-los : “Ave Maria Puríssima, les onze, sereno”. Els xiquets se n’anaven a dormir i els nostres vigilants a fer la ronda.
Aquests serenos encara cantaven les hores, i a més a més, actuaven com a meteoròlegs, ja que al cantar l’hora indicaven el temps : “Sereno, les quatre i plovent”.
Va arribar la llum elèctrica, es va construir un nou ajuntament, i el poble tenia unes altres necessitats. Ens trobaven als anys cinquanta. Els dos últims serenos del poble van ser Pepe Pastor “Pelaïlla” i Rafael Sala, els dos veïns del carrer Sol.
En hivern a les cinc de la vesprada, (més tard a l’estiu), eixien carregats amb la canyeta per encendre els llums dels carrers. Cada vigilant tenia encarregada una part del poble. El punt de partida era la placeta de Sant Roc. Rafael anava encenent els fanals fins que arribava a l’últim que estava situat a la Venta Ambrós, ja que a ell li corresponia la meitat del poble fins al Ravalet. Pepe venia carretera cap avall fins a trobar l’última llumeta que per a ell estava situada a les Cases Noves, fitant amb Sant Joan. Normalment per a fer aquest recorregut tardaven tres quarts d’hora.
Mes tard, a les dotze de la nit eixien de la porta de l’ajuntament tots els dies de l’any, fera bon temps o ploguera, fora Pasqua o Nadal, i anaven recorrent tots els carrers del poble. No portaven uniforme, però sí, una gorra i un bastó. Vigilaven els carrers, però si hi havia algun robatori avisaven la guàrdia civil. Prestaven ajuda als veïns quan els cridaven, si hi havia malalts, perquè anaren a buscar el metge i acompanyar-l’hi. També anaven a la farmàcia, ja que si no anava el vigilant no obrien.
Feien també de despertadors. Molta gent de Mutxamel anava a Alacant a vendre. Les fabricantes, a la fabrica de Tabacs. Tots els que havien d’alçar-se prompte, deixaven pedres a la finestra o a la porta del carrer; la quantitat de pedres deixada indicava l’hora que volien ser despertats.
Si hi havia problemes de transeünts que arribaven al poble i no tenien on dormir, els buscaven pensió, així com també buscaven mecànic si algun vehicle es quedava a mitjanit tirat a la carretera.
Els dies de festa procuraven que la gent se n’anara cap a casa quan eixien dels bars habituals, (Ximenera, Conxita, Bar del Rollo, Venta Diego, etc.), i anaven un poquet més contents del normal; perquè no molestaren els veïns que ja estaven descansant.
Era un treball dur i malt retribuït. Sense vacances ni dies de festa; com que cobraven molt poc era costum que els diumenges anaren casa per casa per arreplegar la voluntat. Rafael Sala, l’últim sereno recorda que el primer diumenge que va eixir, va acabar la volta arreplegant setanta duros.
També tenien el reconeixement dels veïns que els respectaven i estaven agraïts pels seus serveis.
Com a anècdota curiosa del seu treball diari, l’últim vigilant ens relatava que una nit de tempesta els cables de la llum es van trencar, van caure a terra i van electrocutar el cavall del tio Mumpó, que va tindre la sort d’anar a peu i així va salvar la vida.
Als anys setanta a Mutxamel va desaparéixer la figura del sereno. La policia local es va fer càrrec de la vigilància nocturna.
Es va extingir la figura del vigilant que durant tants anys va recórrer els carrers del poble en la soledat de la nit i tants servicis va prestar als veïns de la localitat.
Suni Brotons i Boix
Llibre de Festes Moros i Cristians, 1996
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional