“Me’n vaig a Alacant,
A comprar-me un peix cantant.”
El dia 1 de setembre de 1963 el popular tramvia número 4, que efectuava el trajecte des d’Alacant fins a Mutxamel, va realitzar el seu últim viatge. Feia quasi quaranta anys, que este modern mitjà de transport s’havia electrificat (el 28 de setembre de 1924) i formava part, tant del paisatge com de la vida diària de les veïnes i veïns, fent possible que els desplaçamets entre les poblacions del costat, Sant Joan, Santa Faç, Vistahermosa, foren molt més fàcils. I per descomptat arribar a la capital, Alacant, on el tramvia tenia parades a molts llocs essencials per als passatgers, sobretot per als treballadors que anaven a la fàbrica de tabacs, al moll, al mercat municipal fins a arribar al Portal d’Elx.
Estos vehicles es desplaçaven per les vies de l’antic tramvia de vapor, conegut com “trenet de foc”, situades a la mateixa carretera Alacant-Xàtiva, que travessava el nucli urbà. Al nostre poble tenien l’última parada a la placeta de la Soledat. Iniciaven la marxa a les cinc de la matinada, per recollir i portar al seu lloc de treball les veïnes i els veïns de Mutxamel i Sant Joan que anaven a treballar a la capital alacantina: cigarreres, saqueres, molleros i llauradors, estos últims anaven a vendre els seus productes al carrer Velázquez o Quintana, que havien enviat la nit anterior amb un camionet que llogaven.
El tramvia que efectuava l’últim recorregut nocturn els dissabtes i diumenges, era conegut com “el tramvia dels nóvios”, ja que era utilitzat pels fadrins per anar a visitar les nóvies que vivien a les cases de camp de l’Horta o bé que es desplaçaven fins a la ciutat per a intentar aconseguir companyia femenina.
El tramvia número quatre, no cal oblidar que hui es vol recuperar esta línia, va suposar al seu temps una modernització del transport públic. Els nostres tramvies pintats de color grog, no es podien confondre, i a la memòria col·lectiva han quedat lligats als arbres i la vegetació dels camps que travessaven. A més van ser també revolucionaris amb el tema de la publicitat. Enganxats a la carrosseria portaven uns cartells on s’anunciaven les pel·lícules que es projectaven als cines de la ciutat d’Alacant, la qual cosa permetia saber, als habitants dels pobles, les pel·lícules que podien vore el diumenge si els abellia.
Les poblacions per on discorria el tramvia havien anat creixent, però no les infraestructures. Això va generar a la dècada dels seixanta dos problemes greus, que calia solucionar. El primer d’ells era l’increment del trànsit de camions amb mercaderies pesades, que a molts punts de la carretera feia quasi impossible que pogueren passar al mateix temps que el tramvia; i l’altre, com indicava l’Ajuntament de Mutxamel, era que per baix de la carretera discorria la sèquia major de regs de l’Horta, i el pes excessiu dels vehicles provocava l’afonament de la volta de la sèquia molt a sovint i la interrupció del trànsit fins que es reparava.
Per este motiu l’Ajuntament de Mutxamel, al novembre de 1961 demana a la Delegació d’Obres Públiques i a l’Ajuntament d’Alacant, concessionari de la línia, que es faça una modificació del traçat i que es milloren els raïls que estaven molt deteriorats. Segons el projecte inicial, la proposta del nostre consistori era suprimir el pas per l’interior del nucli antic del municipi, fent un pas a nivell a l’entrada del carrer Felipe Antón, desviant les vies pel mig de l’avinguda de Carlos Soler (la Rambla) fins arribar al final d’ella, és a dir a l’altura del carrer Ramón y Cajal. Les raons esgrimides eren que “esta variación supondría una mejora del tráfico rodado, pues con la actual, la circulación es difícil como se puede comprobar con el cruce de vehículos con el tranvía. Además de la gran mejora que obtendría la circulación, se evitaría el atravesar la acequia mayor de riego, coincidente con parte del trazado de la línea, evitando así los frecuentes hundimientos que ocasiona el actual incremento del tràfico de gran tonelaje con los perjuicios que en ocasiones se han derivado para la explotación de la línea de tranvías.”
Els estudis comencen a caminar, fins que consultada la documentació pertinent s’advertix, per part de la delegació provincial d’Obres Públiques al mes de gener de 1963, que “...la citada línea ha revertido al Estado el 19 de abril último, y no habiéndose realizado acto alguno para tomar posesión de la misma, procede que se consulte al Ayuntamiento si tiene tomada o piensa tomar, alguna medida para el momento en que sea suspendido el servicio tranviario, con objeto de proceder de la forma que sea más conveniente, debiendo informar V.S. sobre la forma en que, a su juicio, debe proyectarse la absorción del actual tráfico tranviario, por otro medio de transporte...” Així se li comunica al nostre Ajuntament que la concessió de la línia tramviària havia caducat, i se’ls demanava que indicaren de quina manera volien que s’assumirà el nou servici de transport públic de passatgers.
Eixe mateix any va deixar de funcionar. Però abans d’arribar al final, cal contar i evocar alguna que altra anècdota de les moltes viscudes pels usuaris d’esta línia número 4:
Encara que el temps previst de durada del viatge era de quaranta minuts, el cert és que sabíem l’hora d’eixida però no la d’arribada. Que si se n’anava el flux elèctric a algun tram..., que si l’altre tramvia no arribava quan calia a l’encreuament..., i no diguem ja, si algun dels vehicles descarrilava.
Durant els durs anys de la postguerra, l’època coneguda com de l’“estraperlo” moltes dones es desplaçaven a la capital amb saques plenes de pa fet a Mutxamel, i altres productes per a vendre, que els havien encarregat. Si en algun moment veien que pujava al tramvia algun viatger mudat amb camisa i jaqueta, abocaven la mercaderia per la finestra, pensant que eren inspectors d’hisenda, anomenats popularment la “fiscalia”, ja que se’ls imposava una sanció econòmica o inclús presó. Era molt conegut el cas que li va passar a una veïna que portava el pa acabat de fer a Alacant, i quan va veure el suposat “inspector”, es va amagar el producte (que encara estava calent) baix del davantal, fins que va reconéixer que era un veí del poble i li va dir: “ ¡Ay Roberto, creyendo que eres de la fiscalía, tengo la ... chuchurría”. Ja hauran adivinat que estava “Xuxurrit”.
El nostre tramvia, malgrat els seus inconvenients, va ser un mitjà de transport molt estimat i recordat pels ciutadans. Respectuós amb el medi ambient, viatjar amb ell, si no es tenia pressa, constituïa el que hui podríem anomenar fer una ruta turística i colorista per l’horta alacantina, que encara donava goig de contemplar. El trajecte era també una bona ocasió per a poder conversar amb veïns i coneguts d’altres llocs propers, que feia temps que no s’havien vist, mentre el vehicle anava avantçant, a poc a poc, cap al seu destí, passant per Sant Joan, Santa Faç, Rumelia, Claveria, el de Die, la Creu de Fusta i la de Pedra a Vistahermosa.
L'u de setembre de 1963 el nostre tramvia va efectuar el seu últim viatge. Va ser substituït per la línia d’autobusos “La Alcoyana”. Molts van ser els veïns i veïnes que van eixir al carrer a Mutxamel a despedir el seu darrer recorregut, com a mostra d’agraïment i estima per haver permés amb el seu funcionament, millorar i fer més fàcil la comunicació i els desplaçaments, en definitiva el viure diari, entre les persones d’estes terres. Esperem que torne ben prompte, serà molt benvingut!
Suni Brotons Boix
Tardor de 2023
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional