LORETO FERRÁNDEZ FERRÁNDIZ : UNA VIDA DEDICADA AL MAGISTERI

Instantània de Loreto Ferrández Ferrándiz.

Va nàixer a Mutxamel, l’any 1936. Els seus iaios paterns ja eren mestres d’escola. El seu pare treballava com a oficial al nostre Ajuntament, era conegut com a Paco la mestra. Va començar els seus estudis al col·legi El Salvador, tenint com a primera mestra a Paquita Boronat, que era estupenda. Als deu anys, la mestra María Encarnación Pérez Pérez la va preparar per a l’examen d’ingrés, que va aprovar, i va iniciar els estudis a l'Institut Mixt ubicat al carrer Reyes Católicos d’Alacant, el curs de 1946-47.

Quatre cursos escolars va durar el batxillerat a este centre, on per cert es comptava amb un bon professorat. Amb Loreto es desplaçaven a Alacant, en el tramvia, altres xiques del nostre poble, Pilar i Mercedes Vasallo (filles del secretari de l’Ajuntament), Mari Carmen Bernabeu i Rosa Brotons, que acabaria fent estudis d’infermeria anys més tard. A la veïna població de Sant Joan, el nombre d’estudiants, sobretot xiques que baixaven també a la capital ja era un poc més ampli.

unt al seu germà Paco els primers anys de cole.

Aprovada la revàlida, i després de la corresponent prova d’ingrés, va ingressar a l’Escola Normal de Magisteri. En aquell temps el professorat d’este centre deixava molt a desitjar en el camp acadèmic i, a més a més, canviaven prou sovint. Tres anys van durar els estudis per a traure la carrera de mestra d’escola. Les classes sols eren al matí  i, com a curiositat, ressenyem que els xics i xiques estaven separats en  aules diferents. El 30 de setembre de 1955 realitza la prova final. El curs 1956/57 va fer oposicions i les va aprovar.

Curs de costura 1917-18 a Mutxamel. La mestra, Carmen Jover Cartagena, iaia de Loreto.

El primer destí provisional que ocupa és la veïna localitat de Busot (curs escolar 1957/58). Per a pujar tots els dies el mitjà de transport era una bicicleta (sense xapa), i a voltes el veí mutxameler Joaquín Gosálvez, Joaquinet, que treballava a l’empresa agrícola de Bonny i portava un camionet, la recollia a ella i a la bici. A l’hivern va haver de quedar-se allí entre setmana, quan va vindre el bon temps sí que muntava i baixava a diari.

La plaça definitiva li correspon en una pedania anomenada Los Carrillos, ubicada entre Oriola i Abanilla. Quan arriba aquí es troba una escola unitària, un caseron ubicat enmig del bancal, apuntalat, amb unes condicions higièniques i de salubritat pèssimes. Com a mostra: quan es volia anar al wc (que era un forat), s’havia de sortir fora al bancal, i quan s’acabava, amb un llegó agafar terra per a cobrir el que havia eixit del cos.

Donant llicó de lectura al cole El Salvador. Anys setanta.

A esta escola, per la seua ubicació geogràfica, anaven xiquets de la província d’Alacant i de Múrcia a la volta. Ella tenia l'habitació en una pensió d’Abanilla, on pagava 45 pessetes diàries. Per a desplaçar-se a Los Carrillos, continuava utilitzant la ja coneguda bici, sense “xapa” municipal, per això havia d’anar per sendes, perquè no li posaren una multa. L’horari solia ser de 9 a 2 i després tornava a Abanilla a dinar. El nombre d’alumnes era prou elevat, tant de xiquets com de xiquetes, i sols estava ella de mestra. Hi havia pocs pupitres i la majoria del mobiliari eren bancs de fusta llargs. Sols tornava a Mutxamel, els caps de setmana, amb l’autobús de La Serranica o amb alguns venedors de fruita que la portaven fins a Alacant.

Col.legi Manuel Antón l’any de la seua posada en marxa, 1975.

A esta localitat sols va estar un curs escolar, el de 1958/59,  i el 10 d’agost de 1960 li van donar el destí a Los Montesinos, població on va estar durant sis anys exercint la seua professió. Per a arribar a esta localitat ho feia amb trenet que tenia aquí una parada, o anava en autobús fins a Torrrevella, on tenia la bicicleta guardada a casa del senyor rector, i travessant les salines arribava a Los Montesinos, això sí,  amb totes les rodes plenes de sal.

Aquí ja va adquirir una estabilitat durant cert temps i va arribar a fer bones amistats, A la vesprada, sobretot per a no avorrir-se, feia classes particulars. A tots els pobles la van tractar molt bé. La convidaven a dinar als domicilis i, amb el temps, va ser la comare de boda d’alguna antiga alumna.

Com que eren temps del pensament únic, quan arribaven les visites dels inspectors, estos preguntaven si es resava el rosari, si s’acompanyava els xiquets el dia de la primera comunió, si durant el mes de maig es celebraven “las flores”... 

Aquí també solia quedar-se tota la setmana i, l'últim any d’estar-hi, es va comprar un cotxe, concretament un seat 600.

El curs 67/68 ja passa a la veïna localitat de Xixona. Durant estos anys ja comencen a respirar-se els aires de renovació cívica, cultural i social que corrien per  Espanya. Tímidament es començava inclús a repartir propaganda de moviments associatius i sindicals, encara que estigueren al marge de la legalitat vigent en eixos moments de finals de la Dictadura Franquista. L’any 1969 s’incorpora al col·legi de Xixona un nou mestre, Maximiliano Nieto Selva, amb qui es va casar l’any 1971.

L’any 1974, per fi, aconseguix vindre al seu poble, primer al col·legi El Salvador i més tard al Manuel Antón, centre on va exercir la seua labor docent fins al 1999 que es va jubilar. Encara que al llarg de la seua vida com a docent, les classes que quasi sempre havia impartit eren per als alumnes de tercer, quan arriba a Mutxamel, bàsicament, es centra amb el primer cicle: les classes de primer i segon. Inclús l’últim any de docència, es va atrevir a donar les classes en valencià.

La mestra Loreto explicant als seus alumnes poesía a la pissarra. El Salvador, anys setanta.

El pitjor curs escolar que recorda va ser al col·legi El Salvador, quan comencen els canvis polítics i sorgixen algunes queixes de pares per la militància política del seu marit al Partit Comunista. Una altra cosa que li molestava un poc, sobretot als últims anys, era tornar per la vesprada a fer classe, es feia molt pesat. 

Però, tot i això, tornaria a estudiar magisteri i a exercir com a mestra. Ja que en general sempre ha trobat magnífics companys i companyes en qui trobar suport. Inclús en els pitjors moments, socials, polítics, educatius, etc., hi havia coses per a les quals lluitar, noves metes a aconseguir. Aprendre noves coses li encantava, i per tant no li importava dedicar moltes hores per a fer cursets i reciclar-se contínuament, sempre pensant amb els xiquets i les xiquetes, els seus estimats alumnes, que podrien així millorar l’educació i l’aprenentatge. Gràcies, Mestra!

Suni Brotons Boix.

Cronista de Mutxamel. Març de 2026.

Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional