L'arribada de l'aigua potable a Mutxamel l'any 1883 va suposar tot un esdeveniment. Una terra tan seca com la nostra i la dedicació a l'agricultura, que aquí es donava, havia propiciat des de temps antics que els veïns utilitzaren tots els recursos possibles per arreplegar, conservar i distribuir de manera racional el valuós líquid.
Tenim notícies que el poble de Mutxamel als segles anteriors utilitzava l'aigua que passava per la sèquia Major com a potable; en temps de calor o de sequera, aquesta no era abundant, no corria i es corrompia, i provocava nombroses malalties intestinals, tifus, tercianes, etc. Era normal, també, que es construïren aljubs, que s'omplien de l'aigua de la pluja; solien estar dins de la casa, o bé si es vivia en el camp, a prop del camí i proveït d'un safareig.
Tot aquest món, on no hem d'oblidar que s'anava a la sèquia Major a llavar la roba, es va veure modificat per l'arribada de l'aigua potable i de la construcció de fonts públiques. Aquesta iniciativa va ser possible gràcies als esforços dels veïns, representats per l'alcalde Felipe Antón i la Societat d'Aigües anomenada “La Inspiración”.
L'any 1882, aquesta entitat va comprar una parcel·la de quatre mil huit-cents metres quadrats aproximadament a la partida del Collao, ja que volia construir una bassa i una sèquia per a traure aigua de la mina del Juncaret. El líquid arribaria al poble a través d'una canonada de ferro, a més, “La Inspiración” va concedir a perpetuïtat a la vila de Mutxamel un litre d'aigua per segon gratuïtament.
Es van ubicar els primers recipients per a distribuir l'aigua. Hem de pensar que, a finals del segle passat, les necessitats dels veïns eren diferents a les actuals. En totes les cases hi havia animals domèstics; els pastors eixien de bon matí amb els ramats de cabres i ovelles; els llauradors anaven cap a la faena amb els carros tirats per bestiar. Per a ús dels animals s'utilitzaven uns abeuradors de pedra rectangulars anomenats popularment “Bassils”.
Es van col·locar alguns bevedors grans, un a la plaça Nova (més tard es traslladaria al carrer la Mar),i un altre al final del Passeo, perquè per aquests llocs passava gran quantitat d'animals. Un altre més xicotet es trobava a l'entrada del Ravalet. Les primeres fonts de ferro i amb dos brolls es van instal·lar al Poble Nou, al Ravalet i a la plaça Nova.
El poble va anar creixent i les instal·lacions es van quedar curtes. L'any 1925 la situació havia arribat a ser molt dolenta, ja que l'estat del material que conduïa l'aigua era ruïnós i la distància a recórrer de sis quilòmetres feia que es perdera molt de líquid.
La corporació municipal, presidida per José Antón, davant de l'estat d'urgència que suposava que el poble arribara a estar quatre o cinc dies sense aigua, pren l'acord de canviar totes les instal·lacions. Se suposava que un litre per segon devia ser quantitat més que suficient per al veïnat, si l'estat de les canonades estiguera en bones condicions. Es van fer peticions als organismes oficials, es van demanar ajudes, i al final es va haver de recórrer a un préstec amb el Banc de Crèdit Local d'Espanya de cinquanta mil pessetes en 1927.
El mes de març d'aquest any, quan ja pràcticament l’obra estava acabada, va dimitir José Antón i el va succeir en el càrrec Carlos Soler. Al programa de les festes de setembre d'eixe any podem llegir: “El dia nueve, de once a doce, bendición e inauguración de las fuentes públicas y de las nuevamente construidas en la calle de San Antonio y Plaza de Alfonso XII, para el consumo y servicio de la población”. Al carrer Sant Isidre, es va instal·lar un nou bassil ja que era camí de pas per a ramats i carros. En agraïment el veïnat del Cadavall li va dedicar a Carlos Soler una cançó.
Si observem la distribució de les noves fonts, trobarem que coincidien amb el que va ser l'estructura del poble fins als anys trenta. Estaven ubicades als llocs estratègics o de nova construcció. Les noves sols tenien una aixeta, ja no eren de ferro sinó de ciment i eren anomenades fontetes de piló. Se'n van col·locar al carrer Sant Vicent, al carrer Sol (enfront del Convent), a la placeta de la Soledat, al final del Passeo, a la placeta de Sant Roc, i l'any trenta-cinc es va canviar el bassil de la plaça Nova i es va instal·lar al carrer la Mar al costat d'una fonteta de piló. Les últimes fonts construïdes van ser les del Grup Escolar El Salvador, una dins i l'altra fora del recinte.
Al vespre era tot un espectacle d'olors i de sorolls veure als voltants dels bassils els animals abrasits que tornaven dels camps, cara al recipient per poder refrescar-se i beure, cavalls, cabres, ovelles, gossos, etc. Com a anècdota festiva comentarem la utilitat refrescant que adquirien aquests abeuradors d'animals per a les persones. Els xiquets, els mesos de calor era normal que anaren allí a jugar a esguitar-se amb l'aigua; els dies de les festes de Moros i Cristians adquirien tota una altra dimensió. Després d'alguna copeta de més, algun fester que altre acabava dins del bassil, era el cas d'un personatge ja desaparegut dels nostres carrers, Pepe Tona, a qui vestien de Moro traïdor, el posaven damunt d'una escala i acabava dins del bassil del camí del Valencià.
Podem afirmar que la primera aigua potable que va arribar canalitzada al municipi va ser la provinent de la mina del Collao. Segons les referencies dels veïns més majors, estes aigües tenien un alt component de calç i eren demandades per persones d’altres localitats que tenien problemes estomacals. L’elevada composició calcària, produïa un efecte sorprenent i especial sobre les pedres que es trobaven submergides al fons de la bassa que recollia l’aigua. Estes adquirien formes capritxoses i eren molt buscades pel veïnat per utilitzar-les com a coves per a muntar els betlems.
Assumpció Brotons Boix.
Cronista Oficial de la Vila de Mutxamel
Mutxamel, juny de 1998
(Llibre de festes de Moros i Cristians, 1998)
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional