En marxar el mestre José Méndez, atesa l’avançada edat, la Junta Directiva amb el president d’honor Àngel Pérez Ruso al capdavant es va dedicar a buscar un nou director. Eren ser anys difícils ja que l’antic local social de la banda estava a punt de ser enderrocat per a construir blocs de pisos, i els músics no comptaven amb un lloc propi on poder deixar l’instrumental i assajar, i, encara menys, no tenien un auditori digne. Mentre va durar aquesta situació de provisionalitat els concerts d’hivern es van celebrar, quasi sempre, als magatzems que l’empresa de transport local Ripoll tenia a l’entrada de la Rambla i, a l’estiu, al pati del Col·legi Públic el Salvador. En aquesta època conformaven la banda un nombre reduït de músics que oscil·lava entre els trenta-cinc i els quaranta.
Segons el president de la Junta Directiva, per aquell temps, Manuel Amat Martínez, en una entrevista al diari Información al mes d’agost de 1972, els problemes més greus que afrontava la Societat Musical eren: “La falta de asistencia de los músicos a los ensayos, ya que acaban cansados de su trabajo diario, ya que ellos no son músicos profesionales. Los problemas económicos que padecen, ya que con la subvención del Ayuntamiento y las cuotas de los socios protectores sólo se llega a pagar los gastos mínimos mensuales, haciendo imposible acometer la otra gran tarea pendiente que es la renovación del instrumental ya que el existente es muy antiguo, se encuentra en mal estado y su tonalidad quita brillantez en las actuaciones.”
Tot i això, ninguna d’aquestes dificultats va intimidar el mestre José Sotorres Talens, que l’ any 1970 es va fer càrrec de la banda, ocupant el càrrec de director durant més d’una dècada. Donat la gran tasca que va portar endavant es mereix un article a part, que més endavant li dedicaré.
Germans Pérez Lledó. Adquisició de nou instrumental (1973).
Com ja hem esmentat anteriorment, segons paraules del propi president de la Societat, un dels problemes més greus a què s’ha d’enfrontar la banda de música és el mal estat en què es troba l’instrumental, atesos els anys que té. Aquest problema se soluciona gràcies a la intervenció dels germans Lledó, als quals és de justícia dedicar-los unes paraules. Ens referim a Eladio, José Maria, Salvador i Vicente Pérez Lledó. Aquests dos últims, especialment sensibles i generosos vers la problemàtica de la nostra societat musical.
Membres de família nombrosa, van ser set germans, fills de Vicente Pérez Quereda, natural de Busot, i de la veïna mutxamelera Francisca Paula Lledó Quereda, més coneguda amb el malnom de Sarsa, el qual també heretaren els fills. Els quatre van nàixer a finals del segle XIX, i al llarg de la trajectòria vital van tindre en comú, entre altres coses, l’estima per la música i, principalment, per la Societat Musical l’Aliança.
José Maria exercí de president durant setze anys i, a més de dirigir els aspectes legals i econòmics de l’entitat, va recórrer les escoles per animar els xiquets a estudiar solfeig. Morí l’any 1968 quan encara n’era el president i la Societat li va atorgar la medalla d’or pels anys de dedicació. El seu germà Eladio va formar part de la directiva i en la dècada dels quaranta va deixar, durant alguns anys, el local de la seua propietat, ubicat al carrer Cura Fenoll, com a seu provisional de la banda.
Salvador Pérez fou sacerdot i també va col·laborar amb la banda amb aportacions econòmiques, la més important de les quals permeté l’adquisició del nou instrumental, tasca que va portar conjuntament amb el seu germà Vicente. Aquest últim, músic militar de professió, aconseguí el grau de Comandant Director, i va estar destinat a ciutats com com Pamplona, Cadis, Ceuta o Tetuà, entre altres. Quan es va jubilar l’any 1950, fixà la residència a Alacant, però com que tenia casa a Mutxamel, hi solia passar llargues temporades.
Va ser un dels fundadors de la comparsa Els Pacos, que desfila al bàndol moro en les festes de Moros i Cristians des de l’any 1923. Des del seu lloc de treball en terra africana, concretament, al Batalló de Caçadors número-II de Tetuà, va anar enviant els elements que conformen la indumentària d’aquesta comparsa, i també la partitura que els acompanya en les desfilades. Es tracta d’una marxa militar que s’utilitzava per fer eixir de l’aquarterament la guàrdia personal del Jalifa, delegat reial, a la Mehala de Tetuà. La relació personal amb la Societat Musical l’Aliança i amb el poble de Mutxamel queda més que patent amb dos fets significatius: l’adquisició de l’instrumental finançat amb els seus diners i el llegat de part del seu patrimoni personal, a través de la Fundació Pérez Lledó, de la qual parlarem amb un altre moment. Com a reconeixement a la seua tasca, la Corporació Municipal dedicà un carrer a Vicente i Salvador Pérez Lledó i la Societat Musical l’Aliança els nomenà presidents a perpetuïtat el mes de març del 1973.
En la primera assemblea general celebrada el mes de gener del 1973 es va demanar “la aprobación de todos los asistentes para que se puedan efectuar los trámites correspondientes con el fin de poder adquirir el instrumental que tan necesario precisa esta banda de música, dando a conocer a requerimiento de varios socios fundadores de los presentes, los presupuestos recibidos de varios almacenes de instrumentos los cuales ascienden a 800 o 900.000 pesetas”.
Lògicament, la Societat Musical no podia fer-se càrrec d’aquesta adquisició, ja que el pressupost que tenia fixat per a l’anualitat era de 149.100 pessetes. Els germans Salvador i Vicente Pérez Lledó, després de diverses conversacions i gestions realitzades per alguns membres de l’equip directiu i pel director de la banda, José Sotorres, amic personal de Vicente, es mostraren disposats a afrontar aquesta important inversió dedicada “a la Banda de Música de la Sociedad La Alianza de Muchamiel, para su exclusivo uso, como ofrenda al cariño que siempre han dispensado a este su pueblo natal”. La notícia va ser rebuda amb entusiasme pels músics i amb alegria pel veïnat. Finalment, els instruments van ser adquirits a la Casa Erviti de Sant Sebastià. En van comprar trenta-tres i l’import total abonat va ser de 900.000 pessetes.
Com a curiositat, es pot destacar que l’instrumental s’exposà en un dels comerços locals perquè els veïns que ho desitjaren el pogueren contemplar. La notícia també apareix en els diaris alacantins sota el títol “Nuevo instrumental para la banda de música de Muchamiel”, i el president de la Societat Musical va concedir una entrevista al diari Informacion el 4 de març, en què explicava el que significava per a la banda aquest esdeveniment i també manifestava l’agraïment als benefactors: “Los instrumentos, en número de treinta y tres, han sido adquiridos en su totalidad, y para la sociedad, por los hermanos Vicente y Salvador Pérez Lledó, muchameleros que en la actualidad residen en Alicante, y que en un gesto lleno de altruismo, en una época en que los mecenas existen en tan poca escala, han invertido la cantidad de un millón de pesetas, ya que las marcas compradas, son las mejores que hoy día existen en el mercado. La madera por ejemplo es de la marca Bufet, francesa, y el metal es Beson, Alexandre y Rott. Este gesto, por el que toda la localidad está muy agradecida y especialmente los músicos, ha venido a solucionar el enorme problema que tenía la Sociedad, por tener todos los instrumentos estropeados, ya que todos tenían más de noventa años. Y como la sociedad no reunía los suficientes fondos para adquirirlos, ha tenido que ser el gesto de estos señores el que haya colmado las aspiraciones de todos, y por el que el pueblo, les estará siempre agradecido”.
L’any 1973 es produeixen també altres dos fets simbòlics per a la banda. Per primera vegada s’incorporà una xica en l’agrupació, la mutxamelera M. Mercedes Ripoll Martínez, que hui encara en forma part, i, posteriorment, formà part de la directiva. L’altra qüestió significativa és que després de molts anys, tornaren als certàmens provincials amb la satisfacció de tenir un magnífic instrumental proporcionat per la donació altruista d’estos dos mutxamelers. Així, al mes de juliol, els músics mutxamelers sota la direcció del mestre José Sotorres participen en el Certamen de Bandas de Música de la Vega Baja del Segura, celebrat a la població d’Albatera i on obtenen el primer premi de tècnica amb la interpretació de Las hijas de Zebedeo.
Al mes de novembre, mes en que els músics celebren la festivitat de la seua patrona Santa Cecilia, es un moment propici per recordar este acte generós, enguany fa ja mig segle, dels senyors Vicente i Salvador Pérez Lledó que tant va beneficiar a la Societat Musical L’Aliança i a les persones que estimem la música. Gracies.
Assumpció Brotons Boix. Novembre de 2023.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional