"La Mare de Déu
quan era xiqueta.
Anava a costura amb una cistella,
Amb un llibret d’or
els àngels cantaven,
i el rei feia: so, so, fa, mi, rei.
Què menjarem?
Rollets de la caixa,
i pà de forment.”
Com que este mes de desembre celebrem les festes de Nadal, temps especial per a degustar els dolços, és un bon moment per a conéixer alguna cosa de la pastisseria tradicional del nostre poble i dels forns on anaven a coure els productes fets a casa. Fa ara trenta anys, al 1994, per estes dates, vaig poder conversar amb qui era aleshores la fornera de més edat de Mutxamel, Loreto Ripoll Gomis. Gràcies als seus records i coneixements, tota una vida a la boca del forn, vaig poder saber un poc més d’este apartat social i gastronòmic del nostre poble, ja que Loreto, a poc a poc, va anar contant-me com havia anat evolucionant la seua faena i la societat mutxamelera al llarg de quasi huitanta anys.
Als anys quaranta i cinquanta hi havia al nostre poble alguns forns, on les dones anaven a coure, bàsicament, el pa, que pastaven a sa casa. A estos establiments no es venia ni pa ni dolços, que eren elaborats als domicilis familiars, on baix de l’escala es trobava una mena d’espai reduït, el pastador, on es guardava un sac de farina i tots els utensilis relacionats amb la panaderia i la rebosteria. Si vivien al camp i no es tenia a la finqueta un forn, s’escollia un dia per a vindre a casa d’algun familiar al poble i pastar el pa per a la setmana.
Des del Ravalet fins al Cadavall, recorrent el nucli urbà de nord a sud, trobàvem els forns següents: a la Venta Sevila, el de Mascara; al Ravalet, el de Navarro; el de Carrillo, més modern, estava al carrer de la Soledat. A la part nord del Passeo, trobàvem el conegut com el de Rafelica (hui forn de la Mestra); i a l’inici del carrer Manuel Antón, el de Pelaïlla, fundat el 1932; aprofitant que tenia al costat un xicotet molí fariner, al carrer Cura Fenoll, s’ubicava el conegut com el de la Padrenuestra; i a l’entrada del Cadavall, el que podem considerar més antic de tots, el de Loreto, del qual saben que el seu iaio, Bautista Ripoll Quereda, el va comprar l’any 1880, “por precio de mil pesetas, cuya cantidad fue satisfecha al contado con moneda de oro y plata”.
A partir de la dècada dels seixanta comencen a funcionar-ne alguns nous, El Olivero, Virgen de Loreto, la Merced…i altres desapareixen. També a partir d’esta dècada alguns forns comencen a pastar i a vendre pa, fet que anirà en augment a mesura que la dona va incorporant-se al món laboral fora de casa.
Pel que fa als dolços, tres eren les dates claus de l’any en què es preparaven i, per descomptat, coincidien amb època de festa, Nadal, Pasqua i els Moros i Cristians de setembre.
Ara que les pastes es poden adquirir als grans supermercats o als mateixos forns, ens pot semblar que és una part habitual de la compra diaria o setmanal. Però, no sempre ha estat així. Preparar estos productes comportava tota una recol·lecció de matèries primeres, que no sempre eren fàcils d’aconseguir i a més s’havia de saber combinar-les en la seua justa mesura. Podem assegurar que la pastisseria mutxamelera era un reflex d’una economia agrària i durant els anys quaranta i cinquanta també de subsistència.
Comencem a recol·lectar els ingredients bàsics. Havien d’arreplegar i conservar els ous, que no se’ls menjaren les gallines, si era estiu i feia calor es preparava una cassola amb sal i aquí es deixaven perquè no es feren roïns. Altres elements eren l’oli, que s’havia fet de la llenqueta d’oliveres; la llet, de les dos o tres cabres que tenien al corral; les ametles del castellet, que s’havien guardat les millors de la collita per a fer les tortes; el sucre, que havien adquirit a la tenda; i la farina al forn. Amb ous, farina, oli i sucre elaboraven la coca bova o coca en secret; si dipositaven la massa als motles eixien les madalenes. A més del rotllets d’ou, rotllets de vi, mantegadetes (amb les formes d’estrella o de cor i enmig un pessiguet de canyella), bescuits (sobretot si hi havia algun malalt a casa i havia de de cuidar l’alimentació). No podem oblidar les famoses i saboroses tortaes d’armela mutxameleres que eren un magnific present. També de l'ametlla, elaborats amb més paciència, pessiguet a pessiguet, naixien els peculiars almendraos.
I què dir de les esponjoses tonyes o de les peculiars mones per a Pasqua. Com que les nostres iaies i mares ho aprofitaven tot, batent i batent les clares i mesclant-les amb sucre, suc de llimó o unes gotetes de vinagre, formaven els delicats suspiros, ja que era clavar-los al forn i traure’ls ràpidament perquè no es cremaren. I si era l'època dels moniatos, també es feien els corresponents pastissets. Per a estes festes de Nadal es torraven les ametles, que amb les figues seques es menjaven com a postres, i si les podien mesclar amb confitura casolana de tomata o conya, tenien un remat del dinar espectacular. Deixarem els bunyols per al dia de Sant Josep i els anomenats braços de gitano per a un altra ocasió.
Tota esta activitat també es veia reflectida als actes més importants de la vida social de les persones. Batejos, comunions i bodes solien anar acompanyats dels corresponents convits, ja fora al mateix domicili familiar, a algun localet o, més tard els que podien pagar-ho, al saló d’actes de la Societat Musical L’Aliança. Bàsicament el menú que s’oferia als convidats eren dolços acompanyats de xocolate i algun licor per als hòmens. Al damunt de les taules trobàvem les safates de cartó plenes de trossets de tonya, bescuits, torta, almendraos, polvorons, seranaos, mantegadetes… Com que hi havia tanta fam, a penes quedava res, i si sobrava alguna cosa solia repartir-se entre els familiars i veïns que havien estat ajudant.
Hui el costum de preparar els dolços a les cases pràcticament ha decaigut, amb el que esta desaparició comporta, tot un món de llibrells, sedassos, batedors de clares, molinets i cullerots de fusta per a remenar els ingredients, paperets de refresc, llandes, motles, paper de cristall… que ja no trobarem entre els utensilis de la cuina. Però no sols s’han perdut components materials, sinó que també trobem la pèrdua de relacions familiars i de veïnat, ja que entre totes procuraven ajudar a preparar les pastes i sobretot que resultaren d’allò més vistoses i bones.
Nadal de 2024, un bon moment per a evocar este univers de sabors, aromes (el que fa la tonya acabada de traure del forn o el pa calentet), colors, formes capritxoses. En definitiva, un món dolç que ha format part durant generacions de la nostra cultura, que entrava pels ulls i estava per a xuplar-se els dits!
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional
Comentários