• Cronista de Mutxamel

RECORDANT UN ANIVERSARI: 65 ANYS DE L’ERMITA DE SANT ANTONI


Interior del recinte del ermitori de Sant Antoni.

Una via de pas, per a ser considerada carrer del poble, ha de reunir uns quants elements: edificis emblemàtics, vivendes familiars de la gent treballadora, serveis, festes, costums, noms i malnoms de les persones que aqui viuen. Totes estes característiques trobem al carrer hui denominat oficialment “El Salvador”, però de sempre conegut pels mutxamelers, com de la “Carnisseria”.


Carrer antic de Mutxamel, artèria de comunicació entre la població i el camí que conduïa al lloc de Tàngel. A mesura que va anar creixent, les construccions s’alternaven amb els horts i bancals perfectament cuidats, que donaven color i verdor a este espai del nostre poble.

Arquitectura, sèquies, arbres..Antiga vista del conjunt als anys quaranta del passat segle.

Començarem per la denominació oficial i popular del carrer, “Carnisseria”, fins a l’any 1908, en què la Corporació Municipal va decidir canviar els noms centenaris d’alguns espais locals, “por otros que indiquen algo que tenga relación con las circunstancias de la población...[1].”, com si les paraules Fossar o Carnisseria no tingueren vinculacions clares i precises més que suficients per a haver-se conservat. La denominació a més en este cas estava fonamentada en l’existència, a finals del carrer, de l’edifici anomenat així, ja que era el lloc municipal destinat a matar i llevar la pell al bestiar.


Referències documentades a l’existència d’este lloc les trobem ja al Llibre de la Confraria de la Mare de Deu de Loreto, en la convocatòria celebrada el dia 9 de març de 1732 per a traure majordoms, on a més es va acordar també nomenar “ limosneros de la calle a mossen Manuel Pedrasques, desde el Raval a casa del doctor Torregrosa, i a Francisco Poveda de Bautista, desde la plaça dels Pasquals hasta la Carneceria...[2]


Si llegim la documentació municipal també trobem confirmació d’este espai mutxameler i amb el nom en què és conegut. En una de les sessions plenàries celebrades al segle XIX per a dividir el poble en seccions a fi de l’elecció de vocals, apareix escrit que la segona secció estava conformada de la manera següent: “...Segunda sección- Cuatro vocales. La comprenden los contribuyentes de las calles Carniceria, Cura Fenoll, Mayor, San Roque y Soledad...[3]

Carrer Carnisseria. Anys vuitanta del segle XX.

Un edifici ja desaparegut, el “Molí Carniceria”, situat en la carretera, a l’entrada al carrer, ens confirma la importància d’este lloc, i per descomptat tornarem a trobar esta denominació en els escrits i mapes del sistema de regs mutxameler: “el braçal Carniceria”.


Era un paratge molt bonic, ja que malgrat el cementiri, l’aigua donava un toc especial a la vegetació, a més del pont que permetia passar el carrer, i a més era també un lloc on acudien les dones mutxameleres a llavar.


Ermitori de Sant Antoni.

Continuant el nostre recorregut pel carrer ens hauríem trobat amb un altre edifici dedicat a l’advocació de Sant Antoni, ens estem referint a la seua ermita que juntament amb l’antic cementeri parroquial conformava un preciós conjunt, perfectament integrat en el paisatge que els envoltava. Era un recinte irregular, més llarg que ample, i estava bordejat per dos camins, on acabava el del carrer Carnisseria i un altre, conegut popularment com “la Rula”. Dins d’esta parcel·la convivien el cementeri, la vivenda per a l’encarregat de mantenir-lo cuidat i l’ermita pròpiament dita.


Vista parcial de la façana del àntic cementeri i ermita.

Fins al segle XVIII era habitual enterrar la gent als recintes exteriors de les esglésies, per tant els cementeris eren, generalment, propietat de la parròquia, o bé els que tenien més recursos econòmics eren propietaris del dret de sepultura dins de les seues capelles particulars, que les famílies adinerades tenien reservades i mantingudes, gràcies a quantioses donacions efectuades al clero via testamentària.


A Mutxamel alguns veïns gaudien d’estos privilegis, els llocs elegits i habituals eren el convent de Sant Francesc i les diverses capelles de la parròquia, entre les quals la més utilitzada era la de la Mare de Déu de Loreto, on al segle XVII es va construir un enterrament que tenia dos boques, una per als confrares que pogueren pagar la caritat i una altra per a qui no podien fer efectiu el pagament.


L’any 1775 per Reial Cèdula de Carles III els cementeris municipals van quedar abolits per qüestions d’espai, higiene i salubritat, que obligava a edificar espais públics fora dels pobles, on poder efectuar els soterraments. I serà ja en 1805 quan una ordre superior del rei Carles IV prohibix de manera rotunda enterrar a les esglésies.


A Mutxamel, donades a més les condicions de precarietat en l’església parroquial, els soterrats a finals del segle XVIII són traslladats prop de l’ermita de Sant Antoni, en un espai provisional. Però prompte va ser insuficient este recinte i es va adquirir els terrenys per ampliar la necròpolis. Desafortunadament és molt escassa la documentació que ens confirma tots estos tràmits administratius.


Al començar el segle XIX ja existia un cementeri fora del recinte parroquial i del Fossar, ubicat als voltants de l’ermitori. A causa de la poqueta capacitat es va haver d’habilitar un de nou, prop de l’anterior a la zona coneguda com el camp de les Rabosetes, que serà el que ja coneixeríem més tard com l’antic cementeri parroquial i que arribaria fins a les primeres dècades del segle vint.


Durant cent anys este tros de terra mutxamelera va ser el lloc reservat per a donar sepultura al seu veïnat. Quasi no hi havia nínxols, ja que el més habitual era soterrar els difunts a terra, on s’obrien fosses prou fondes per a poder col·locar superposats quatre o cinc taüts, encara que no foren de la mateixa família. Al centre hi havia una ermita xicoteta, una mena de panteó reservat exclusivament per al descans etern del clero.


Començarem per l’estudi i descripció d’esta última ja que és de la que tenim referències escrites més antigues. Segons l’estudiós oriolà Josep Montesinos, va ser alçada l’any 1728 a petició de l’ajuntament i veïnat[4]. De totes maneres ens pareixen dades que s’haurien de revisar, ja que per eixa data Mutxamel encara estava lligada administrativament a la ciutat d’Alacant, de la qual ens separaríem definitivament l’any 1743.


Edificant l'actual ermita dedicada a Sant Antoni Abat.

La primera ermita reunia les característiques arquitectòniques pròpies de les construccions d’este tipus al segle divuit. La façana era pentagonal i la porta d’entrada, de fusta, estava emmarcada en un portal de forma rectangular. A la part superior, es podia admirar un nínxol on es col·locava una xicoteta representació del sant, i coronava l’edifici la campaneta per a cridar els fidels, perfectament assentada.


La coberta de l’immoble era a dos aigües i en la part dreta de la façana, unida a ella, ressaltava una mena de caseta, que simbolitzava el primer dels dotze misteris que bordejaven el trajecte del viacrucis fins a arribar a l’ermita del Calvari.

Les dimensions d’este ermitori eren més grans que les de l’actual, ja que a l’interior hi havia tres altars, el principal i frontal dedicat al sant titular. Si s’alçava la vista es podia admirar el remat del sostre realitzat a base d’arcs de mitja circumferència.


Serà també el Llibre de la Confraria de la Mare de Déu de Loreto el lloc indicat per trobar informació de l’existència i utilització d’este recinte sagrat, amb motiu de les processons de rogativa que van tenir lloc en gener de l’any 1734 “es pasà recado al reverent clero i comunitat del convent de San Franses de Paula, per a que es comensaren les rogatives per aigua...la comunitat feu també tres processons a la Parroquia, a la Soledad i a Sent Antoni...[5]”.


L’any 1906 tornem a tenir referències escrites de com una processó de rogativa, prenia esta ermita com a lloc de referència per a donar la benedicció, “En el año 1906 reinaba una espantosa sequia y determinaron sacar en procesión de rogativa a nuestra Excelsa Patrona la Santisima Virgen de Loreto, cuya procesión se verificó el dia 18 de marzo por la tarde que era domingo... la procesión recorrió el siguiente trayecto : por la plaza de Cánovas, calle de San Antonio, camino de San Martín donde se dio la primera bendición, camino de la Rula a la Ermita de San Antonio Abad donde se dio la segunda bendición...[6]”.


L’antiga ermita va ser enderrocada juntament amb la resta de les dependències, en els anys quaranta. L’edifici actual, construït gràcies a la col·laboració desinteressada del veïnat, va ser inaugurat l’any 1956, sent alcalde el senyor José Antón Bernabeu i retor, Juan Cubí Zambrana. Ubicat al centre de l’antic recinte on van ser soterrats tants mutxamelers, es pretenia en la seua reedificació complir dos missions. Per una banda arreplegar les restes de les persones que no van ser traslladades al nou cementiri municipal al any 1927 i, continuar la devoció festiva centenària a Sant Antoni. Així queda reflectit en la documentació municipal: “ ...Por el Sr. Presidente se hizo saber a los señores de la Comisión, que él habia autorizado, con carácter provisional la instalación de un servicio de agua para realizar las obras, en el antiguo Cementerio Parroquial, actualmente en transformación en un pequeño curado, que perpetúe la memoria de los que allí yacen y tratándose de un lugar de pública concurrencia, seria conveniente, la instalación de una fuente pública, aprovechando las actuales tuberías y demás, que a la vez aprovecharia para riego de plantas y demás... por unanimidad acordaron la instalación de dicha fuente pública en el antiguo Cementerio Parroquial...[7]”.

Portalada d'entrada a Sant Antoni, amb la data d'inauguració 1956.

L’ermita que hui contemplem està també orientada cap a migdia, Les parets són de rajoles, reforçades als quatre cantons amb pedra i la seua coberta és una mena de terrassa. D’estructura rectangular, la porta d’accés forma un arc de mig punt, és de ferro i el vidre que la conforma ens deixa contemplar l’interior del recinte a diferència de l’anterior ermitori. Té unes mesures de set metres i mig de amplària per quasi nou de profunditat. A la paret frontal està l’altar i a la part de dalt la representació del sant, dins d’un xicotet espai. Pel que fa al remat, tenim una cornisa feta de teula corba, que protegix les parets de les pluges, i per suposat no falta la campana i una creu de ferro. No podem deixar d’assenyalar els quatre pinacles, ubicats a la part superior de les quatre cantonades, ornaments dignes d’admirar per la seua antiguitat, ja que són els únics elements que es van conservar a l’efectuar la demolició i formaven part d’un panteó.


A la vivenda que hi havia en este recinte sagrat vivia allà pels anys vint, Gaspar Ramon Cantó, conegut com “Gasparo Lerón”, a qui durant uns anys va acompanyar una dona, a qui els veïns coneixien com “Maria Ganga”. Gaspar, amb dificultats per caminar, netejava el cementiri i acumulava altres feines per poder malviure. Propietari d’una xicoteta tartana i un burret, les persones majors el recorden fent viatges al Pantanet per transportar fins allí la roba bruta, a canvi de la caritat. També partia llenya i anava oferint-la per les cases. Completava la tasca laboral donar sepultura a les persones difuntes.

Imatge molt peculiar al carrer Carnisseria. Quito Ronda i el seu ramat d'ovelles. Anys seixanta.

Els mutxamelers que eren xiquets a les primeries del segle vint, evocaven els seus jocs al carrer Carnisseria, i les seues correries al costat del lledoner centenari, on Gaspar, els deixava muntar a menjar “lleons” a canvi que li pagaren algunes monedes, mentre ell amb una bona canya llarga a la mà, cuidava que no se’n passaren del temps acordat.


Carrer “Carnisseria”, lloc on es reunix la tradició i la modernitat, es recorda el passat, acomodant-lo al present i projectant-lo cap al futur. Aquí es podien trobar edificis importants al costat de corrals i portalades, figueres “politanes”, mentre anaven i tornaven els “ganaos” i els seus pastors; sense oblidar la fonteta de piló que abastia d’aigua el veïnat, i sobretot aquí es va manifestar de manera evident l’esforç i solidaritat dels mutxamelers per mantenir un recinte símbol d’una festa tradicional, expressió d’una cultura agrària, que hui pràcticament està en desús.


Però la festa no s’ha perdut, s’ha transformat, donant acollida a una manera de viure que torna a ser conscient de la necessitat de cuidar i mantenir el nostre entorn, de protegir la terra que ens permet alimentar-nos a diari.


Primeres fotografies al Jardí de Sant Antoni. Isabel, Ani, Maruja i Mercedes. Anys seixanta.

Ja no s’utilitzen els animals de càrrega, però els canvis socials i del món del treball han provocat que, als domicilis familiars, les persones tinguem animals de companyia. I com abans es feia amb els animals necessaris per als treballs al camp, els portem a l’ermita en esta festa de l’hivern, el dia del “Porraet”, per a rebre la benedicció de sant Antoni, que els donarà protecció al llarg de l’any. A més a més, la festa és també l’excusa per a poder passejar pel carrer “Carnisseria” i passar un dia de convivència amb els amics, quan arriba el més de gener, encara que enguany, pels motius que tots sabem, serà diferent.


[1] AMM. Acta sessió del plenari municicipal,09/08/1908 [2] Llibre de la Confraria de la Mare de Déu de Loreto, fol. 60 v. [3] AMM. Acta sessió del plenari municipal, 18/07/1897 [4] Montesinos. p.76 [5] Llibre de la Confraria de la Mare de Déu de Loreto, fol.83 v [6] Op. Cit., fol. 204 v [7] AMM. Acta sessió del plenari municipal, 09/11/1955



Assumpció Brotons i Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel. Gener de 2021.




Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional

347 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo