• Cronista de Mutxamel

ANEM DE MONA


Imatge: La quadrilla front a La Casilla-1956

Amb l’arribada de la Setmana Santa, els menuts i els fadrins esperen amb il·lusió el Diumenge de Resurrecció per anar a menjar-se la Mona. Però què és la Mona?. A les terres valencianes (entre altres), existeix des de temps enrera la tradició de menjar Mones. Són pastissos que els compares regalaven als seus fillols per estes dates, elaborats en principi amb pasta de pa, i que han evolucionat fins a les finíssimes filigranes actuals que preparen alguns pastissers.


Viatjant en el temps, intentem conéixer quina és la procedència d’esta tradició. Per alguns estudiosos el costum podria venir d’una antiga pràctica del poble jueu, que els dies de Pasqua consumia pa cru o cremat al que se li afegia un ou dur, tenint per a esta societat la simbologia de la fertilitat i fecunditat. Però també la paraula Mona, en àrab, munna, és equivalent a present o menjar, que s’acostuma a regalar al monarca o senyor feudal. Igualment a Roma trobaríem la paraula monus, testimoni d’amistat i ofrena.

Cap al pont de Busot. Angel "El paisano" i Lola "La Munpona"

Segons l’etnografia la mona podria tenir una explicació a la seva forma, i així les tires de pasta que es col·loquen en forma de Creu damunt dels ous, serien el signe cristià que voldria esborrar el primitiu sentit pagà de la mona original.


A unes terres com les nostres on van conviure tants pobles i cultures, esta tradició representaria un hàbit assumit a la societat valenciana, resultat de la unió entre la cultura àrab, el mon jueu i per descomptat del cristianisme.


Feta esta introducció i amb el cabasset preparat, comencem la nostra excursió al camp. No ens hem d’oblidar de tot el ritual que s’ha de seguir. Estrenar alguna peça de roba, als anys seixanta els vaquers per a la gent més jove ; unes espardenyes “correoretes”, el “mocaoret”, la cantimplora...


Dia de mona. 4 d'abril de 1952

Acabada la Processó de l’”Encontre”, el Diumenge de Pasqua, i després de preparar les “tortilles”, el conill fregit amb tomata, la llonganissa de Pasqua... i, per descomptat, la Mona, fadrins i fadrines amb castanyoles, guitarres, la corda per a saltar, van eixint del poble cantant les cançons típiques de estos tres dies i bevent algun “glopet” de “Gallito”.


Fadrins amb la marraixa del "gallito"

El primer dia era costum anar a berenar a les Fontetes, el segon al Pont de Busot i els que aguantaven fins al tercer dia, s’acostaven fins al Calvari. En arribar al camp, abans de menjar se salta a la corda, es fan entreteniments per als xiquets, s’aprofita entre els joves per a començar algun nuviatge, es canten cançons i de vegades també era costum volar el catxirulo o milotxa. D’aquí la cançoneta de: 

“Un dia de Pasqua, un xiquet plorava

perquè el catxirulo no se li empinava...”

Xiquetes i xiquets mentjant-se la mona

Després de berenar s’havia de buscar la persona indicada per a trencar-li l’ou al front, després de pronunciar aquestos versets : “Aquí em pica, aquí em cou, per aquí em menge la mona i aquí et trenque l’ou”. I ja, cansats però feliços, iniciem el retorn cap al poble. El trajecte es feia també cantant, a més era habitual tirar gran quantitat de coets de “bac” i petards als peus de la gent i sobretot de les xicones. Generalment se solia acabar el dia a la Plaça Nova on les diferents quadrilles continuaven amb els seus jocs, cançons,... fins que s’acomiadaven i quedaven ja per al dia següent.

Doña Rosita i la seua filla Rosmeri, 1955

Hui se celebra també la Mona, però ja no és el mateix. D’aquella horta mutxamelera a penes si queden arbres i plantes oloroses. La utilització massiva dels cotxes ha fet perdre les caminades de Xics, Xiques, i tot l’acompanyament musical i festiu que els envoltava. El més habitual és aprofitar estos dies per realitzar eixides fins a altres pobles i ciutats per fer turisme.


De tota manera el Diumenge de Pasqua, al caure la vesprada, a les Fontetes encara es pot escoltar allò de:

“La Mona ja està aquí, ja podem disfrutar

la botella de vi, no mos té que faltar...”



Suni Brotons i Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel.

Llibre de Setmana Santa 2002


*Fotos: Arxiu personal Mari Suni Brotons, Familia Asensi del Campo, Familia Carmen Planelles i Familia Pascual Llorca.




Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional

Membre de l'Associació de Cronistes

Oficials del Regne de València

© 2020 Pàgina Oficial Cronista de Mutxamel (Alacant)