Si el pantà de Tibi és un obra excepcional, no menys interés tenen els tres assuts més importants que hi havia al riu Montnegre o Sec, situats després de la presa de Tibi. Tots tres es troben al terme municipal de Mutxamel i la funció primordial era arreplegar les aigües de ventura, “aiguaüt”, per a distribuir-les a través del complex sistema de séquies i braçals a les terres de l’horta alacantina.
Als rius mediterranis, com és el cas del Montnegre de cabal completament irregular, l’aigua eventual, producte de les pluges abundants que solen produir-se a la primavera o a la tardor, té un gran valor. Per este motiu els nostres avantpassats van tenir tant d’interés a edificar, mantenir i conservar estos assuts, que els permetia en moltes ocasions salvar els bancals de les inundacions i poder regar les hortes amb un reg suplementari i gratuït.
El primer s'anomena de les Fontetes o assut Vell de Mutxamel. El segon, més espectacular, assut de Sant Joan, encara que a la documentació originaria ens apareix sota el nom de Nou o del Pas de Busot. Estes dos preses aprofitaven no sols per a desviar les aigües, sinó que actuaven com a parets de retenció. El del Campello era el més xicotet i estava situat a l'altura de la finca anomenada la Canaleta.
L'assut de les Fontetes va ser construït al segle XIII, encara que primerament hi devia haver una presa de mig arc que segurament van edificar els romans. Les avingudes del riu van ocasionar que prompte s’inutilitzara el mur de contenció de la presa, perquè l’acumulació de tots els materials que arrossegava el riu arribava a la part superior. Per este motiu es van afegir les albardes, per a poder donar més altura a la paret, posar els taulons i desviar les aigües.
Serà ja al segle XVI quan podem disposar de dades més fiables i concretes relatives a este assut. Una enorme avinguda ocorreguda a la tardor de 1590 va arruïnar en gran mesura esta presa i també la séquia Major o del “Consell”, artèria principal de l’horta alacantina. Moltes van ser les reformes que va tenir l’edifici a causa de les diverses destrosses que ocasionaven les successives avingudes, una de les més destructives va ser la que tingué lloc el 17 d’agost de 1789, quan la fúria de les aigües va arribar a tal magnitud que va trencar els assuts Vell i Nou. Les nombroses reparacions modificaren de manera substancial la tipologia de la primitiva presa. Ara bé, gràcies a esta obra els llauradors de Mutxamel, Tàngel, i el Palamó, podien regar amb regs suplementaris.
Tenim coneixement escrit que ja en l’any 1578 hi ha un projecte per a construir un nou Assut, hui conegut com el de Sant Joan. Però serà ja al 1631, quan la ciutat d’Alacant decidix portar endavant l’edificació d’esta nova presa, obra singular per les característiques tècniques, la magnífica construcció i la qualitat dels materials empleats. Així al segle XVII podem confirmar que ja desviava les aigües a les terres de cultiu de Sant Joan, Benimagrell i la Condomina.
El 7 de setembre de 1793 una forta avinguda va arrancar part de l'assut de les Fontetes, i una gran figuera va taponar la boca d'entrada del Gualeró, a l'assut de Sant Joan, fet que va provocar la destrucció parcial de les dos preses i la seua inutilització.
Van ser reconstruïdes a principis del segle XIX, tal com ara les podem contemplar. De la grandiositat d'esta presa nova ens donen una idea les seues mesures. El majestuós mur presenta una planta corba que té una amplària de quaranta-huit metres, per una altura de set metres i trenta-cinc centímetres d’altura i un grossor de tres metres i seixanta centímetres; i està, a més, molt bé reforçat als extrems.
Pel que fa a l'assut del Campello va ser edificat al primer terç del segle XIX, era el més xicotet dels tres i desviava les aigües al poble del Campello. Va ser també el primer a deixar de funcionar, i ara pràcticament no n’hi queda cap rastre.
Els sistemes de desviament de les aigües als assuts de Mutxamel, albardes i alleujadors laterals, no els trobem a altres preses de València, Múrcia o Almeria. I a més és la manera més efectiva per a evitar i previndre les inundacions.
Hi havia altres preses més xicotetes al barranc de la Torre de les Maçanes, una altra al barranc del Vergeret, i moltes més que els llauradors anaven construint d'acord amb les necessitats dels seus camps.
Fins al segle XIX van estar funcionant perfectament, i fins als anys trenta de la passada centúria ben mantingudes i cuidades, així com les sèquies, perquè la dula d’aigua arribara fins a Sant Joan, Benimagrell i la Condomina.
Carme Planelles, veïna de la finca el de Vidal, va passar part de la seua infantesa a l’assut de Sant Joan perquè son pare era l’assuter. Contava que les terres que envoltaven la casa tenien de tot allò que va fer famosa l’horta de Mutxamel: ametlers, garrofers, vinyes, figueres politanes, paleres, oliveres, etc. Si ho comparem amb la situació actual de desert i amb la ruïna en què s’havia convertit la casa de l’assut, fins la seua rehabilitació, ens sembla lamentable com s’ha deixat perdre una part important de les nostres terres i de la nostra història.
Jose Planelles Martínez, Pinotxo, va ser l’últim assuter de la presa de Sant Joan, càrrec heretat de son pare i el seu avi. L’assut del Campello, hui completament derruït, va tindre l’últim assuter en la persona de Saoro la Canaleta.
La presa de les Fontetes era cuidada, normalment, per assuters que procedien del pantà de Tibi. Esta professió va acabar amb la jubilació de Carles Sant Peret, que dos o tres vegades a la setmana recorria el llit del riu vigilant i distribuint l’aigua de les quinze preses que hi havia riu amunt.
Els assuters tenien, a més a més, un sistema especial de comunicació que feia possible que pogueren comunicar-se entre ells. Així quan venia l’aiguaüt es posava en marxa tot un engranatge de senyals i codis. Començava amb el toc de la campaneta de l’ermita del pantà de Tibi, este toc era contestat pel de l’ermita que hi havia a la partida de la Pólvora, dins del riu Montnegre; seguia el de l’ermita del Xapitell i, quan el sentia, l’assuter de la presa de les Fontetes feia sonar una botzina; i quan la sentia l’assuter de la presa de Sant Joan disparava dos trets d’escopeta per alertar i perquè fora trevoltada la campaneta de l’ermita de Montserrat. Este toc era l’indicatiu perquè els agricultors de Mutxamel es prepararen a regar les terres amb l’aigua de duit o aiguaüt com diem popularment.
Mentrestant els assuters treballaven a les preses per a desviar les aigües perquè les terres de l’horta de Mutxamel, Sant Joan, Benimagrell, la Condomina i el Campello pogueren regar-se de l’aigua que venia pel llit del riu.
A finals del segle XX estes instal·lacions es trobaven en un estat lamentable. L’any 1996, l’Associació Cultural “L’Assut” va iniciar una recollida de signatures per a demanar als poders públics locals que intentaren reconstruir, en la mesura possible, este conjunt hidràulic. Van organitzar xarrades i confeccionaren uns quaderns escolars per explicar als menuts què eren i significaven estes construccions.
Esta labor va donar els primer fruits l’any 1998, quan la presa de Sant Joan fou restaurada. Des de fa ja un temps l’àrea emblemàtica de la Sabateta i l’assut de Mutxamel o “Les Fontetes” també han estat objecte d’obres de reparació i millora. Són un dels conjunts hidràulics, amb el Pantà de Tibi, més importants a les terres alacantines i valencianes, models a seguir per a l’aprofitament integral dels recursos hídrics en una àrea tan deficitària, com és la nostra comarca de l’Alacantí.
Per tant, resulta esperançador i gratificant que després de tants anys de lluita, reivindicacions d’associacions culturals, i projectes executats per part de diverses administracions, però sobretot pel nostre Ajuntament, la Conselleria de Cultura haja iniciat els tràmits per declarar BIC (Bé d’Interés Cultural) estes meravelles hidràuliques, que són també un símbol de l’esforç dels nostres avantpassats per viure dignament de l’agricultura.
Assumpció Brotons Boix.
Cronista Oficial de Mutxamel.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional