top of page
  • Foto del escritorCronista de Mutxamel

HA EIXIT EL RIU SEC, VE L'AIGUAÜT! 23 DE MAIG DE 2023


Imatge de l’Assut de Sant Joan. 23 de maig de 2023.

La setmana passada les abundants pluges van deixar als nostres camps secs més de 120 litres per metre quadrat, més del que havia plogut des de setembre del passat 2022. Este temporalet de llevant, ara anomenat “dana o gota freda”, forma part de la climatologia d’estes terres, conformant el seu paisatge agrari i condicionant la vida dels seus habitants.


No es pot parlar d’aigua pel nostre riu Montnegre, aquí a Mutxamel s’anomena també riu Sec, i no relacionar-ho amb els aiguaüts, que tan esperats eren pels nostres llauradors. Podem definir-los com les riuades que arribaven pel llit del riu, després de pluges molt quantioses. El riu Montnegre, pel general sec o amb un fil d’aigua, es transformava, com esta setmana passada, en una font tempestuosa, que si no es regulava i controlava podia acabar provocant la ruïna dels camps en poques hores, a més de desgràcies personals. Per això es van construir els nostres assuts, per a evitar possibles catàstrofes i que els llauradors pogueren aprofitar, tant com fora possible, esta aigua caiguda del cel i que a més era gratuïta. Este dret de reg també era conegut com el de l'arrossego.


Un riu enfurit. Una instantània imponent. Finals dels vuitanta.

Mirant la “riuà” al pont de Busot.

Perquè els assuts de les Fontetes, el Nou o de Sant Joan i el del Campello, estigueren nets i en condicions de rebre les aigües d’avinguda, i no patiren robatoris o destrosses, es va crear l’ofici d’assuter. Eren empleats del Sindicat de Regants i també formava part del seu treball donar compte, els dies 15 i 30 de cada mes, de l’estat de la presa que tenien al seu càrrec a l’oficina del Sindicat, aixi com que no es produïren fraus en el reg.


Els assuters tenien un sistema especial de comunicació entre ells. Així quan venia l’aiguaüt es posava en marxa tot un engranatge de senyals i codis. Començava amb el toc de la campaneta de l’ermita del pantà de Tibi i finalitzava quan començava a revoltar la campaneta de l’ermita de Montserrat a Mutxamel. Este era l’indicatiu perquè els agricultors del nostre poble es prepararen per a regar les terres amb l’aigua de duit o aiguaüt, com diem popularment.


Aigües desbocades al seu pas per l’assut Nou o de Sant Joan.

Mentrestant els assuters treballaven a les preses per a desviar les aigües i fer-les entrar a la Séquia Major i al Gualeró, perquè les terres de l’horta de Mutxamel, Sant Joan, Benimagrell, la Condomina i el Campello pogueren regar-se de l’aigua que venia pel llit del riu Sec. Cal indicar que el més habitual era que per la séquia Mare discorreguera una dula que podia ser de 150 litres per segon. Quan venia l’aiguaüt esta quantitat augmentava de manera notable, i podia arribar fins als 1000 litres, ja que de l’embassament del Pantanet (el primer construït en 1842) podien arribar a eixir fins a 5.000 litres per segon, que es distribuïen per tots els braçals de l´Horta alacantina, quan estaven tots nets i funcionant, per a regar els camps necessitats amb esta aigua providencial.


Quan ja no es necessitava més aigua, els assuters obrien els desaiguadors o lladres per a retornar-la al riu. Als martavers els corresponia anar mirant els bancals regats, ja que en el reg d’aiguaüt no existia la tanda horària i, segons les tafulles regades per cada propietari, es cobrava la derrama corresponent, que bàsicament era una contribució per a la neteja posterior de les séquies plenes de fang i branques. Així ho podem llegir al diari del Sindicat de Regants corresponent al primer d’octubre de 1908, on s’especifica que tots els propietaris de terres que havien regat de les últimes avingudes amb l’aiguaüt, provinent de l’assut de les Fontetes, havien de passar a pagar els seus rebuts, a Mutxamel, a casa de Baldomero Antón. Els que havien aprofitat l’aigua dels assuts de Sant Joan i el Campello, havien de fer efectiu el pagament a casa d'Antonio Sala Baeza, a Sant Joan.


Butlletí del SRHA, 1 octubre de 1908, on s’indica la relació de regants que tenen que pagar per haver regat amb aigües d’avinguda.


Estes avingudes abundants, pel general solien produir-se a la primavera o tardor, quan és més freqüent el canvi de temps i l’entrada de les borrasques per la mar. Així queda reflectit a les nombroses anotacions que tenim al Llibre de la Confraria de la Mare de Déu de Loreto, on apareix el nostre riu i l’aiguaüt:


A 9 del mes de setembre de l’any 1597, fou tanta la pluja que iagué, que vengue lo Riu tan gros quan mai s’havia vist, i fou tanta la aiguaduit que entrà per la Séquia Major, dita del Consell, que inundava tota l’Horta[...]En lo any 1635, contant sis dies del mes d’octubre, entre quatre i cinc hores de vesprada, a hora de salve, fou tanta la pluja que Nostre Senyor ens donà i tantes les vingudes de diversos rius, que en un instant vingué tan gran aigua dut que venia la séquia plena, igual que el carrer, entrant dins de les cases, creixent per moments, que sobre puixava per damunt dels ponts...”


Demanant aigua davant la imatge de la Santa Faç. 31 de gener de 1995.

Esta situació excepcionals, en moltes ocasions s’alternava amb llargues èpoques de sequera, per manca de pluges, d’ahí la tradició dels veïns i veïnes de l’Horta alacantina d’anar a demanar aigua a les imatges sagrades venerades per la religiositat popular de l’Horta, la Faç Divina i la Mare de Déu de Loreto. També a la literatura popular festera, els versets, trobarem nombroses referències als aiguaüts i la seua petició a la Verge perquè arribaren i poder regar els camps necessitats.


Versets sol·licitant a la Mare de Déu de Loreto, que ploga i vinguen bons aiguaüts.




Encara que a meitat del segle passat, amb els canvis radicals patits per l’agricultura, els assuts van entrar en desús i l’ofici d’assuter va ser extingit, encara queda entre els veïns i veïnes respecte i admiració per estos veritables monuments de la cultura agrícola, sufragats amb l’esforç de tots els llauradors. Hui ja no s’aprofiten estes aigües de ventura. Però es

tes preses, el riu, el reg, les avingudes, regar d’aiguaüt, formen part indissoluble de la nostra història local i dels nostres maltractats paisatges tradicionals.


Tot i que ja no anem a regar, encara ens emociona i ens fa anar al pont de Busot o a l’assut quan escoltem: “Ha eixit el riu, ve l'aiguaüt”. Abans amb les botes de goma i un sac de plàstic al cap anàvem corrent a vore l’espectacle, hui continuem fent-ho, carregats amb paraigües i mòbils o càmera de fotos, per a plasmar estes imatges fascinants lligades a l’arquitectura hidràulica i a la nostra manera de viure.

Assumpció Brotons Boix.

Maig de 2023.




Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional 

143 visualizaciones0 comentarios

Comentarios


bottom of page