Mutxamel, com els municipis veïns, té el seu origen urbà al voltant d’un carrer únic, que constituïa l’eix vertebrador de la comunitat i que discorria paral·lel al traçat de la séquia Major. La seua ubicació, com a nucli agrícola important, ha conformat un territori travessat per una densa xarxa de séquies i camins destinats a comunicar les partides rurals i les cases de camp amb el nucli urbà; així com la localitat amb altres llocs, fonamentalment, amb Alacant, principal destinatària dels productes del camp mutxameler.
Els camins actuaven com a motors necessaris per a la comunitat i dinamitzadors per a l’economia, a la vegada que estructuraven el terme municipal. Entre tots, caldria destacar per la seua importància l’antic camí Alacant-Xàtiva, més tard carretera general Alacant-Alcoi, que travessa el nucli urbà i dividix el territori pràcticament en dos meitats. L’entramat de camins tradicionals era molt variat i abundant, fruit de l’ús intensiu de l’agricultura com a forma de viure de la societat mutxamelera, que demandava, de manera ineludible, un bon sistema de comunicacions que possibilitara l’eixida i el transport ràpid dels productes agrícoles cap als possibles mercats.
Els trajectes oscil·laven entre les vies de llarg recorregut, que provinents de l’exterior creuaven el terme, i aquelles que tenien principi i final al mateix terme municipal. Entre estos últims podríem anomenar el camí de la Mar, el de Sant Peret, el de Benessiu o el camí de Montserrat. En este escrit m’agradaria parlar d’este últim, per la implicació familiar i humana que té per a mi, ja que és un camí per on he passat i continue fent-ho des de la meua infància, pels motius que intentaré explicar de manera breu.
El meu pare, Fernando Brotons Martínez, Fernando el Molí, va nàixer i viure fins que es va casar al molí Montserrat. Per tant, la casa de la meua família paterna era un lloc on hem passat molts dies d’infantesa i joventut. Però també vull contar-vos una anècdota familiar vinculada amb l’Alamera. Ma mare, Josefina Boix, Fina l’Espardenyera, va nàixer a la ciutat d’Elx, on es va criar. De xicoteta es va posar malalta de tos ferina i el metge li va recomanar, a la meua iaia, que havia de canviar d’aires perquè es curara la xiqueta. Se’n van vindre unes setmanes a Mutxamel i ma mare sempre em contava que poder respirar l’aire net dels xiprers de l’Alamera va ser la millor medecina natural. Anys més tard, casualitats de la vida, trobaria a la persona amb qui va compartir el seu destí en este paratge.
Anys després, el meu pare adquiriria la finca i casa de La Palmera, al costat del llit del riu Sec, a l’altura del pont de Busot. El més habitual era que anàrem a peu i solíem fer-ho mentre travessaven una ruta que era un paratge únic d’aigua i vegetació, per a mi un món colorista i entranyable. Sobretot les vesprades primaverals i d’estiu, en què, amb ma mare i la meua germana Rosa, muntaven fins a la Palmera i en tornaven a peu; per a fer una faena molt simple, però necessària: arreplegar els ous de les gallines que allí teníem al corral, amb altres animalets domèstics.
Recórrer el camí no era una faena fàcil, ja que calia saludar el nombrós veïnat que vivia a les cases i finques que aquí s’ubicaven i que tenien les portes obertes de bat en bat. S’iniciava la nostra ruta al carrer de la Sèquia, on s’alçava imponent el molí Huitena; enfront a la porta ja trobàvem la família dels Saboners i Castanyos, i aquí féiem la primera xarraeta. Seguint cap amunt, trobaven un encreuament de camins ubicat al voltant de les cases anomenades el Loreto i L’Allusser, punt de partida també dels camins de la Canaleta i el de Benessiu.
De seguida el caminant es trobava amb una vistosa Alamera, amb les seus fileres de xiprers centenaris, doblement vorejada per la sèquia major i la fillola de l’Allusser, i al final la volguda ermita dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. De seguida que passaven esta fita religiosa, a la dreta del camí estava la casa de les Brígides, totes elles brodant o cosint a màquina. Enfront de la finca del de Castillo, ombrejada per un pi carregadet de pinyons dolços, a unes passes d’allí, ja contemplàvem els nostres ulls dos construccions centenàries lligades a este espai agrari, a la vora mateixa del camí: el de Canonge i el molí Montserrat. A este últim ens esperava la germana del meu pare, ma tia Mercedes, que volia que la paraeta aquí fora més llarga i si era possible que berenàrem al safareig. No podia ser, que teníem pressa. Un altre dia el passaríem allí, com ho féiem sovint.
Encara ens quedava un tros a recórrer, on havíem de saludar dos famílies més. Una que ho era per línia directa, la de ma tia Mercedes i la seua filla Carmen, de la finca el de Vidal on també volien que ens sentàrem entre flors i testos; i l’altra família que estava al costat mateix, els veïns i veïnes del Conxell: Sunsión, Pilar, Salvador, els seus pares. Que no consentien que passàrem per la porta i no entràrem. No arribàvem a la nostra destinació! Però tota esta gent formaven part del camí, del viatge i de la nostra vida.
Quin gust donava passar per damunt del pont de la Governadora i veure al fons, allà baix, discórrer l’aigua de la séquia Major. Ja estàvem prop del final de la via, al nord i cap a l’oest, on enllaçaríem amb el camí reial d’Agost a Busot, i de seguida podíem contemplar l’anomenada bassa de la Pólvora, i prop d’esta un altre edifici inoblidable per a qui el vam conéixer, el molí Gosálbez i el seu pi centenari. Continuàvem ja baixant cap al pont de Busot i, encara que sense entrar-hi, saludàvem la família que vivia a la casa de Calevos. Una volta passat el pont, arribàvem per fi a la nostra destinació i de pressa fèiem la faena, ja que havíem de tornar i no volíem que se’ns fera de nit -situació que quasi sempre ens ocorria-, perquè el camí estava fosc si no hi havia lluna plena. Sols començàvem a respirar amb tranquil·litat quan arribàvem a la casa del Saboner, ja que al cantó hi havia una llumeta i sentíem que estàvem entrant al poble.
El nostre viatge havia valgut la pena, tant pel recorregut: quin paisatge, horts i bancals ben treballats, remor d’aigua, carros i gent que anava o tornava de treballar; com per les converses, salutacions, amistats i famílies retrobades amb qui compartíem vivències i afectes.
Camí de Montserrat, espai mutxameler estimat, referent de viatgers que per aquí van passar i ens van deixar escrites les seues impressions que ens permeten conéixer millor alguns dels aspectes dignes de mencionar. La via continuava cap al nord fins a enllaçar amb el camí reial d’Agost a Busot. En este espai mutxameler trobem algunes característiques vegetals que són dignes de mencionar.
Ja al segle XVIII, als informes elaborats sobre la població o als llibres de geografia de les terres valencianes, trobem menció d’este espai que custodia al final l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat, on es descriu en alguns casos la magnífica estampa colorista i ambiental conformada pels xiprers centenaris:
“Como está cercada de huerta esta Villa, por cualquier parte que uno salga de ella es un delicioso paseo, al ver la variedad de arboles que la hermosean, siendo la salida más agradable el camino de la hermita de nuestra Señora de Montserrat, el que está adornado de una preciosíssima alameda de 94 encumbrados cipreses desde la salida del Ravalet hasta la hermita, cuia alameda tiene de largo 270 pasos, corriendo por el lado de ella la acequia mayor con varios saltos, o cascadas que hazen las aguas en su curso para las diferentes presas, que son necesarias para toda la huerta de Alicante”.
“Cuenta la villa con un paseo de corpulentos cipreses, que comienzan a poco trecho de aquella y terminan en una glorieta junto a la ermita de Montserrat. Además de este paseo, llamado de la Alameda, hay otros dos: uno formado por acacias, a lo largo de las calles de San Roque y Soledad, y otro en la plaza de Cánovas del Castillo...”.
En començar els anys vint del segle XXI alguns dels elements simbòlics d’este camí ja no existixen. Com a tants llocs, el paisatge agrícola i rural ha anat transformant-se. Pel camí de terra, hui asfaltat, circulen moderns i potents automòbils, el passeig per als vianants està arreglat amb lloses i bancs. Moltes de les cases que voregen el camí han canviat la seua estructura i ús inicial, per exemple el molí Montserrat; o han desaparegut, com és el cas de L’Allusser. I la sèquia Major, que donava vida i aliment als arbres centenaris, fa temps que va ser canalitzada i coberta.
Malgrat això en arribar el bon temps els mutxamelers tornen a recuperar el paratge com a lloc idoni per a passejar i caminar. Camí de Montserrat, evocació de tants records per als mutxamelers. Hui ja no passen els carros ni els ramats de cabres pel camí de l’Alamera ni es va a llavar a la séquia Major, als voltants a penes queden ametlers, oliveres o garrofers. Però si tanquem els ulls i deixem volar la imaginació encara sentirem el soroll de l’aigua, veurem les dones agenollades a la vora de la sèquia, llavant, parlant i comentant, com en una mena de crònica social, tot allò que passava al veïnat. També eixa remor ens porta a la infància, quan jugàvem a fer barquetes amb les fulles verdes de les canyes i les tiràvem a la dula, convençuts, almenys jo, que anirien a trobar la mar.
Assumpció Brotons Boix.
Cronista Oficial.
Abril de 2021
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional