top of page
  • Foto del escritorCronista de Mutxamel

CONVENT DE SANT FRANCESC DE PAULA: MÉS DE 400 ANYS D’HISTÒRIA DE MUTXAMEL


Façana principal del convent de Sant Francesc de Paula.

L’any 1605 van arribar els frares mínims a Mutxamel i s’establiren en primer lloc a l’ermita de Montserrat. Esta orde mendicant va ser fundada a Itàlia en 1435 per Sant Francesc de Paula. Les seues regles bàsiques són l’austeritat, l’apostolat de l’oració, predicar l’evangeli i l’ensenyament. El nostre poble va ser dels primers en estes terres, on alçaren casa els membres d’esta congregació, després de Castalla, on es van instal·lar en 1586.


Contem amb testimonis que ens informe de per què els frares van escollir Mutxamel per a venir a viure, així Lucas de Montayo escriu en la Crónica General de la Orden de los Mínimos de 1619.


“En la huerta que llaman de Alicante, puerto famoso entre los de España, en el reino de Valencia se fundó un convento de nuestra Orden en 6 de enero del año 1605, en una ermita antigua con título de Nuestra Señora de Montserrat; se trasladó en el siguiente año a la torre de Morterelle, que está en medio del arrabal y la villa, con título de San Francisco de Paula, será buen convento, así por la vecindad de Alicante, que la provee de pescado fresco, tiene 12 religiosos”.


Imatge de l’edifici als anys setanta del passat segle. L’escultura al damunt de la porta d’entrada al recinte, és de l'artista mutxameler, Vicente Climent Mora.


I en 1908, Giuseppe M. Robertir en Dissegno Storico de l’Ordine dei Minimi escriu:


“La posicione del piccolo convento offre non pochi nè lievi vantaggi, sia per la devozione e pietà degli abitanti, sia ancora per la sua ubicazione, per effetto della quale i frati non hanno a lamentare penuria di pesce, che soministra loro in gran copia il vicino porto di Alicanti”.


Segons estos textos era primordial poder tenir garantit el subministre de peix, producte bàsic dins de la dieta alimentària dels frares. Instal·lant-se a Mutxamel, la proximitat del port d’Alacant, els assegura tenir coberta una part fonamental de la seua alimentació.


La seua estada a l’ermita de Montserrat va ser curta, un any, ja que al gener de 1606 es van traslladar a la torre denominada de Martorell. Des de 1607 a 1631, anaven adquirint les terres on a poc a poc anar edificant els claustres, les cel·les i l’església. En 1649 s’adquireixen els bancals que conformaran l’hort del convent. Els ingressos per a poder fer efectiu este gran projecte provenien d’una part, d’un complex sistema de percepció de rendes i producció de les nombroses finques, que al llarg dels anys anirien adquirint- ja fora per compra o per donacions testamentàries-, algunes de les quals eren treballades directament pels frares. Completaven estes fonts d’ingressos les almoines que arreplegaven o els diners que cobraven en l’exercici de les seues funcions sacerdotals. Pas a pas les obres anaven endavant, segons ens narren els cronistes de l’època, entre ells el cura Vicent Bendicho, que va ser rector del nostre poble en la primera meitat del segle XVII, i per tant testimoni d’excepció de l’alçada dels edificis:


“Este convento en el año 1628 fue levantado a corretaje, vivían en él 8 frailes; se va edificando y se confía que será muy buen convento. Tiene por reliquia un pedazo de hábito de San Francisco de Paula, y es muy frecuentado, en particular el día del santo, con ocasión del gran jubileo que se gana.”


Altar major presidit per la talla del titular, Sant Francesc.

El també rector de Mutxamel, Miquel Gómez, en un informe elaborat a petició del bisbat l’any 1781, fa referència als frares i al conjunt urbanístic que els albergava :


“Hay también en esta villa un convento de religiosos de San Francisco de Paula, que en el día se compone de 22 individuos, se fundó primeramente en 6 de enero de 1605 en la ermita antigua, en el año 1606 se trasladó a la torre de Martorell, que es donde hoy existe y dicha torre era una de las que servían para defenderse de los moros.”


Però serà un altre erudit i historiador de la Universitat d’Oriola, Josef Montesinos, qui en Compendio Histórico Oriolano, escrita a finals del segle XVIII, ens dona la descripció més extensa i detallada del convent, i ens deixa constància de la importància de la seua comunitat en la vida religiosa, no sols del nostre poble, sinó també com a escola, on es formaven els estudiosos que passaven a ocupar càrrecs de responsabilitat dins de l’orde, ja fora a València o a Itàlia, a més de narrar de manera magistral les commemoracions que aquí es celebraven, com per exemple la canonització d’algun germà.


Transcrivim part de la descripció que fa Montesinos, en el capítol dedicat a Mutxamel en referència al tema que ens ocupa:


“En el siguiente año de 1606 tenido el consentimiento y licencia del Señor Ilustrísimo Don Fray Andrés Balaguer, se trasladó, con el debido y lucidísimo acompañamiento de toda la villa, a la torre llamada de Martorell, que con alguna tierra adjunta de plantados, compraron los fundadores por cien libras de moneda valenciana. En dicha torre, que hoy día permanece entre la obra moderna del convento y su fábrica colocada entre medio de la villa y el arrabal, se dio principio a la obra del convento con un claustro, y demás necesario con el rótulo e invocación de San Francisco de Paula, que es capaz de los religiosos con comodidad; sus claustros, en cuadro con tres arcos de cantería por banda, alegran; y los lienzos de exquisita pintura que se ven en la pared opuesta por los cuatro ángulos, peritados en ellos los milagros de la vida del padre San Francisco de Paula, avivan la fe y devoción de quien los mira, sin faltar en medio un gran aljibe, del que se proveen de agua los religiosos. Las demás oficinas son muy espaciosas, con un famoso huerto de cuatro tahúllas de tierra que se riegan con agua del Pantano de aquella huerta.”


Arquitectura i horta mutxamelera.

Magnífica descripció del claustre i de les dependències administratives, a més de facilitar informació referent al subministrament d’aigua potable, així com la terra que constituïa l’hort i que superava els quatre mil metres. Continuem la nostra lectura, i sabrem com era l’església i les talles de fusta, pintures i altres obres d’art que allí es podien admirar:


“Después, mejorados los tiempos, se fabricó la iglesia que hoy día se considera bastante grande i capaz, con crucero suntuoso, y tres capillas por banda. Su altar mayor, dedicado al glorioso padre San Francisco de Paula es de mucho primor y arte, todo lo perteneciente al medio del altar es de puro oro. Descendiendo por el lado del Evangelio y en el crucero, está el altar de Nuestra Señora del Sufragio, con una imagen de talla y lienzo de su efigie que la cubre. Bajando desde el crucero se encuentra la capilla de Jesuchristo, imagen de cuerpo entero, clavado en su correspondiente cruz; al lado que se destinó al nuevo beato fray Nicolás de Longobardo, lego de profesión, cuya nueva imagen de cuerpo entero, con el niño Jesús en sus brazos, puesta en un precioso nicho [...] La última capilla de este lado, está dedicada al glorioso doctor san Basilio, pintado sobre lienzo[...] Por el lado de la Epístola, la primera capilla en el crucero la erigió esta comunidad al beato fray Gaspar Bono, hijo y provincial que fue de esta de Valencia, fabricándole un retablo de dos cuerpos y un hermoso nicho con faja de oro, en donde está colocada la nueva imagen de cuerpo entero. Más abajo del crucero se halla la capilla de Nuestra Señora de la Soledad, cuya imagen de cuerpo entero, vestida de luto con su manto y corona de plata, está puesta en su camarín con un cristal por delante, sigue al otro lado la donosa capilla de la Virgen de los Desamparados, destinada por su capacidad para la capilla de la Comunión, en la que tienen entierro todos los cofrades de la numerosa cofradía con el título de Nuestra Señora de los Desamparados y a su lado derecho se ve otro altar de Jesús Nazareno, con la cruz al hombro, vestido de túnica morada, que causa la mayor ternura y compasión al verlo; a su lado izquierdo hay otro altar pintado el Buen Pastor en un lienzo magnifico. Sigue la última capilla de este lado de la iglesia, en la que, en un lienzo con su marco, se venera la imagen de santa Catalina, virgen i mártir. Además de las capillas, hay dos altares en los lados del crucero, inmediatos al presbiterio, y que miran a la puerta de la iglesia; el uno de san José y el otro de san Francisco Javier, dorados, con sus respectivas imágenes de talla, que por la igualdad, y colocación lateral, hacen juego y admirable vista con el altar mayor.”


Delicada i esvelta torre campanar.

I per finalitzar esta esplèndida fotografia del convent i dels pavellons que utilitzaven els frares com a vivenda, destacarem un últim recinte, però no menys important per a la vida espiritual de la comunitat franciscana:


“Tiene este convento una numerosa biblioteca, en la que hay muchos expositores sagrados, de Doctores y Santos Padres, escritores de Teología, Escolástica, Mística y Moral.”


De tot el que portem exposat fins ara, tenim unes quantes qüestions clares. Els religiosos van arribar a Mutxamel l’any 1605 i provisionalment es van instal·lar a l’ermita de Montserrat. Al gener del 1606 acompanyats de gran pompa i solemnitat, es van traslladar a la denominada torre de Martorell, ubicada entre el Ravalet i el nucli urbà, mentre anaven generant recursos per a poder alçar el conjunt arquitectònic, que aprofitaria per acollir la seua vida, material i espiritual. El nombre de frares que vivien en el convent oscil·lava segons les notícies, des d’un mínim de huit fins a un màxim de vint-i-dos. Durant més de dos segles, la comunitat de Frares Mínims van ser punt de referència per a l’economia i la vida religiosa dels nostres avantpassats, i en moltes ocasions consol de malalts i moribunds. Interessants, pel que representen, són les notícies que tenim de la influència exercida pels germans franciscans en la presa de decisions importants dels mutxamelers dels segles XVII i XVIII. Així Margarita Pascual, en el testament redactat el sis de novembre de 1687, demana entre altres coses ser soterrada vestida amb l’hàbit de sant Francesc de Paula i que acudisquen tots els preveres i els frares del dit convent.


Perspectiva del tradicional carrer “Sol”, des de l’interior del campanar.

El convent era també punt d’arribada de moltes de les processons de rogativa, per demanar la tant necessària pluja, en les quals els mutxamelers invocaven l’auxili de la Mare de Déu de Loreto. I per descomptat es demanava la col·laboració dels frares, com podem comprovar en la narració d’una d’estes rogatives en el Llibre de la Confraria de la Mare de Déu de Loreto:


“En quinze de gener de 1734, estant més de la mitat de les vinyes d’esta horta i tots els sembrats per regar, i els secans perdent-se determinaren els senyors de la vila que es passara recado al reverend clero i comunitat de Sant Francesc de Paula, perquè començaren les rogatives per aigua, acabades les misses es feren tres processons de peregrinació, l’una al convent.”


Taulellet centenari que representa a Sant Francesc de Paula ubicat al carrer del mateix nom.

L’any 1835, a conseqüència de la coneguda com a desamortització de Mendizabal, els frares del convent mutxameler foren secularitzats i obligats a abandonar el recinte. A poc a poc, l’edifici va anar deteriorant-se de tal manera que, a la dècada de 1950, pràcticament estava en ruïna, com ho confirma l’acord pres pel nostre Ajuntament per esta època i que diu:


Igualmente da cuenta la presidencia de que el edificio del convento, sito en la calle de San Francisco, la parte que queda en pie está peligrosa y pudiera el mejor día desprenderse algún trozo de pared o la torre del campanario, que también amenaza ruinas, y ocurrir alguna desgracia por el tránsito que tiene dicha calle.”


Gràcies a les aportacions dels veïns, encapçalats pels rectors, Salvador Pérez Lledó, fill del poble, i Juan Cubí, que -durant molts anys, de fet fins a la seua mort- va exercir aquí el seu sacerdoci, va ser restaurat amb escassos recursos a finals de la dècada dels cinquanta i primers anys de la següent, i habitat durant una temporada per monges de l’orde de les Mercedàries de la Caritat, a principis la dècada dels setanta, que van instal·lar una guarderia infantil per als xiquets de Mutxamel.


Magnífica posta de sol que enllumena els antics elements arquitectònics.

Però el temps no passa debades, i ara l’antic claustre i l’església necessiten d’un projecte de reparació estructural, al que caldria afegir un pla d’utilitat i viabilitat, que garantirà la seua restauració i un futur ús públic i religiós compartit, donada la seua estructura.


Han passat ja més de quatre-cents anys de l’arribada dels franciscans a Mutxamel, però encara emociona i causa plaer veure, des del camí de la Rula o de la Venteta, la delicada torre del campanar o la magnifica cúpula que malgrat tot, es conserva ubicada cap a l’oest. Però de res aprofitarà este treball de record i divulgació, si des de les diverses institucions públiques, Ajuntament, conselleries i el seu propietari, el Bisbat d’Oriola, no es pren part activa en la defensa i conservació d’este legat patrimonial, digne de conservar per moltes raons: per recordar una comunitat de religiosos que durant més de dos segles van deixar la seua aportació espiritual i humana en la vida dels nostres avantpassats i, per descomptat, pel seu significat històric, artístic i arquitectònic per al nostre poble, Mutxamel.


Assumpció Brotons i Boix.

Febrer de 2023






Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional 


400 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Kommentarer


bottom of page