La celebració de la Setmana Santa a Mutxamel els últims anys, al igual que a altres llocs, ha evolucionat de manera ràpida: recentment s’han format algunes noves confraries acompanyades de les seves respectives imatges, per tant, altres passos ixen a la processó del Divendres Sant, també el Dimecres Sant se celebra processó des de fa poc temps, i a més este és el segon any que s’edita aquest “llibret”, la qual cosa permetrà a les noves generacions tenir en el futur uns papers impresos on poder trobar informació dels actes a què fem referència.
Està clar que acabant ja el segle vint ha canviat molt la manera de celebrar els actes de la mort i resurrecció de Jesucrist, tant els purament religiosos com els que anomenem “la mona” els pobles que vivim al costat del Mediterrani.
M’agradaria relatar pel seu interès com era la Setmana Santa mutxamelera, des de principis de segle fins als anys trenta, ja que testimonis escrits no en tenim i els orals no arriben més enllà. Enguany intentarem veure i viure un Dijous Sant a Mutxamel de les primeres dècades del segle XX.
Ja al matí s’havia de procurar que el Monument estiguera instal·lat. Este era enorme, anava des de la sagristia fins a l’altar de Sant Josep, tapant la porta d’ entrada que tenim al carrer del Carme. Era de gran altura i constava de dos pisos, units per una escala.
Al pis de dalt es representava un sepulcre, on després de la missa del Dijous Sant, el rector guardava “el copó “ intentant representar la mort del Fill de Déu. Al pis de baix hi estava un llit que tenia una capçalera preciosa, on era dipositada la imatge de Jesucrist mort, per davant del qual desfilaven els fidels. Ara bé, la Vigília per acompanyar al senyor, que començava el Dijous i durava fins a l’hora de la processó del Divendres tenia unes normes que s’havien de complir.
Segons a quina part del Monument, sols podien accedir homes i a l’altra dones. Així a la part de dalt es posaven quatre butaques, que eren portades des de l’Ajuntament, dos a cada costat del Sepulcre i aquí sols podien seure les autoritats municipals i homes. Baix, a cada costat del llit s’instal·laven dos reclinatoris que eren ocupats per dones. També prop del llit estaven dos persones vestides de romans que feien guàrdia mentre durava la vigília. L’escala del monument estava tota plena de “macetes”, això si, havien de ser palmeres i lliris.
A més del Monument, davant la Capella es col·locava una espècie de triangle negre ple de ciris xicotets i de color verd. I el Dijous Sant a la vesprada prop d’esta figura se celebrava el que els mutxamelers anomenaven la funció de “Maria Solo”. Els capellans acompanyats de la música de l’orgue i d’un harmònium que estava prop de la capella, cantaven i resaven; després de cada oració anaven apagant ciris, que a l’acabar l’acte eren repartits entre el membres de la Corporació Municipal. Eren utilitzats els dies que havia tempestat. Aquesta cronista pot donar constància que alguna casa mutxamelera encara conserva un ciri verd, utilitzat en aquelles funcions.
A les nou de la nit tenia lloc l’última funció religiosa que es feia el Dijous Sant, “El Sermó de la galtà”, molt popular entre el veïnat. Ja les persones es tornaven per a la vetla del Senyor, i la majoria se’n anava a descansar, ja que al dia següent, Divendres Sant, havia molta feina. Havien de preparar tots els passos que a la vesprada eixirien a la processó que recorria el nostre poble.
Assumpció Brotons.
Cronista oficial de Mutxamel.
Llibre de Setmana Santa.-1999
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional