Si entreu a Mutxamel des de Xixona trobareu un espai hidràulic molt curiós, tres embassaments i una vivenda perfectament integrada amb l’entorn, que de segur criden la vostra atenció per la seua singularitat constructiva.
Intentarem, tot seguit, explicar quina és la seua història i els usos que tenien estes infraestructures, a més de la relació propera i quasi sentimental amb els veïns i veïnes de Mutxamel; i farem un xicotet homenatge a la primera i única dona que, per circumstàncies de la vida, va ocupar per un temps l’ofici de “pantanera”.
Comencem per com va nàixer. Per a poder aprofitar millor l'aigua de les avingudes del riu Montnegre, l'any 1842, es va construir un embassament connectat amb l’assut de les "Fontetes" a través de la Séquia Major i que el veïnat va batejar com el "Pantanet", per comparació amb el pantà de Tibi, del qual també li arriben els cabals mitjançant una canalització. Va ser ampliat l'any 1874 per a millorar el sistema de regs de l'horta alacantina i, en estos anys, també aprofitava com a dipòsit d’aigua potable perquè els municipis de Mutxamel, Sant Joan i la pedania de la Sant Faç, pogueren omplir els pous públics d’on s’abastia el veïnat. A mitat del segle XX, concretament en 1947, se li va afegir una tercera fase, que és la bassa més gran ubicada a la vorera de la carretera tradicional que munta cap a Xixona.
Per a millorar el reg i el treball dels encarregats de distribuir les aigües, l’any 1881 es va efectuar i materialitzar un projecte d’ampliació de les instal·lacions, amb la incorporació definitiva d’un edifici que unia, a la planta baixa, el control i protecció de les comportes; i, al pis de dalt, la vivenda per a la família del pantaner. Esta casa, que podem anomenar de govern, és de planta rectangular i està perfectament alçada de manera transversal al pas de les sèquies. Tenia la missió de regular els cabals embassats, que provenien tant del pantà com de les aigües d’avinguda, i dirigir-los cap a la séquia mare, iniciant així la distribució per tota l’Horta d’Alacant per mitjà de la complexa xarxa de braçals i filloles. Tal com es pot apreciar en la numeració de ferro fos a la façana que mira cap al sud, l’obra va estar rematada l’any 1882. El Sindicat de Regants va considerar oportú construir un forn per a coure pa a la vivenda, l’any 1889. El mestre d’obres va ser Vicente Sala Alemany.
Com hem comentat anteriorment l’any 1947 es construïx el tercer i últim recinte, que per cert té forma trapezoïdal, i suposarà un canvi substancial quant a la conducció de les aigues des de l’assut de les Fontetes. Els dos primers pantanets al segle XIX estaven al mateix nivell que l’entrada de la séquia que s’iniciava a l’assut i l’aigua entrava cavallera. El nou pantanet està sobre un terreny més alt i per tant va caldre fer una nova canalització, completament entubada per dins de la roca. Este nou pantanet es planteja per solucionar dos problemes: en primer lloc tindre un altre embassament on poder emmagatzemar més sobrants que venien del Pantà de Tibi, i en segon lloc, acabar amb el torn de reg nocturn, ja que els llauradors s’havien queixat molt i ja no volien regar a la nit.
Maria Martínez Aracil. Primera i única dona pantanera 1936-1938.
Als anys trenta del segle XX, la persona encarregada del manteniment i funcionament de l’embassament del Pantanet era Rafael Blasco Morant. Ell i la seua família vivien a la part de dalt de l’edifici. La vivenda en principi estava partida en dos, quan entraves a l’esquerra hi havia una porta que permetia l’entrada a un espai on, al fons, trobaves la cuina i a part una gran sala i una habitació. A la dreta del corredor hi havia una altra porta que permetia l’accés a una habitació, tota per ample, en principi destinada al “fiel” (encarregat dels martavers, una espècie de comptable que anotava les hores d’aigua servides a cada regant), encara que era també ocupada per la família del pantaner per poder tindre un poc més d’espai.
El pis de la vivenda era de terra i a la planta baixa hi havia un pou d’on treien l’aigua per a beure i cuinar. Quan va arribar la Guerra Civil, el senyor Blasco va ser enviat al front, i la seua esposa, Maria, es va quedar amb els fills, al Pantanet; desenvolupant les funcions que feia el seu marit. Tots els dies obria i tancava les comportes per a servir l’aigua venuda per a reg. Si venia “aiguaüt”, com que l’aigua entrava al Pantanet amb molta força, sí que anava algun empleat del Sindicat per ajudar-la a alçar les comportes. Va ser per tant la primera i única dona pantanera, càrrec que va ocupar fins a l’any 1938, que ja van deixar este treball i la vivenda. El seu nou ofici va ser des d’ençà completament diferent, al front del negoci familiar del forn del Ravalet.
Una dona que era de justícia recordar, per la difícil situació personal y social que li va tocar viure, fent-se càrrec d’un treball que no era gens fàcil.
El Pantanet al segle XXI. Lloc emblemàtic per als regants i veïns.
Quan arriba esta nova centúria el conjunt constituïx una fita paisatgística, hidràulica i visual digna de contemplar, apreciant-se encara a la casa els colors ocres i rojos característics de les cases tradicionals d’estes terres. Actualment, són les úniques instal·lacions que continuen en ús a la Comunitat de Regants de l’Horta d’Alacant. Les tres basses estan comunicades entre sí, on arriben els recursos hídrics des de diversos llocs. Pel nord, entren les aigues des del pantà de Tibi (són les menys utilitzades per la mala qualitat), i les del riu de la Torre o Xixona. Pel sud, a través de les noves conduccions trobem les que venen del transvasament Tajo-Segura (de manera puntual) i les aigues tractades de la depuradora comarcal d’Orgègia, a les quals fa poc s’han afegit les depurades de la instal·lació de l’Alacantí Nord.
La manera i usos del reg han canviat per complet. La majoria de les séquies i braçals ja no funcionen com ho feien durant molts segles, les dules són distribuïdes a través de canals coberts, que fan arribar les aigües als agricultors i a les companyies agrícoles de Mutxamel, Sant Joan i el Campello. La propietat i l'administració pertany també al Sindicat de Regants de l’Horta d’Alacant, que enguany ha començat les obres per a restaurar la casa del Pantanet.
És un lloc estimat i visitat pels mutxamelers i regants. Un paratge que aprofitava la joventut, com a teló natural, durant moltes dècades, per a fer-se la foto de la “mona” el primer dia quan se n’anava cap a les Fontetes a berenar.
Un paisatge que quedarà per a la posteritat gràcies al seu encant visual i paisatgístic, que pintors i fotògrafs han intentat captar a les seues obres, i que alguns ho han aconseguit de manera magistral.
Assumpció Brotons Boix.
Cronista Oficial de Mutxamel. Maig de 2021
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional.