top of page
  • Foto del escritorCronista de Mutxamel

MES D’AGOST: ÈPOCA DE RECOLLIR L’AMETLA


Fina i Fernando, repassant l’ametla a la casa de la Palmera, abans de assecar-la i ensacar-la. Anys noranta del passat segle.

Ja estem en ple mes d’agost, època estiuenca per excel·lència. Era un temps trepidant per a mutxameleres i mutxamelers, per molts motius, sobretot fa uns anys enrere. Ja hi havíem segat i recollit el forment, plantat l’hortalissa i, sobretot, les tomateres el dia de Sant Jaume. Encara ens quedava pendent arreplegar un altre fruit, indispensable per a la supervivència de moltes famílies, ens estem referint a l’ametla. Els ametlers omplien una gran part del nostre terme municipal, tant a les zones de l’horta com a les del secà.


Quants records! Estic segura que molts de vostés al llegir la paraula ametla, ja comencen a sentir eixa picor que ens provocava la pols i els insectes que anaven caient dels arbres quan es començava a varejar-los.


Grup de dones de Mutxamel al voltant de la taula pelant l’ametla. Anys quaranta del passat segle.

Però anem a poc a poc. L’ametler des de fa segles ha format part del nostre paisatge agrari, culinari, de l’alimentació tradicional mediterrània, i per tant de la vida i els costums estiuencs.


Els primers dies del gelat febrer, per la Candelària, ens emociona vore la floració d’estos arbres amb eixes flors blanques amb taques rosa al mig, ja que ens anuncia que tornarà prompte la primavera.


Els nostres majors ens deien que l’ametler és un arbre que no necessita massa atencions, que és agraït; i per tant era molt abundant als camps de l’Horta alacantina. A Mutxamel, transcorreguda la festivitat del Salvador, el dia 6 d’agost i tretes les banderes de la festa al carrer, confirmant que les festes de Moros i Cristians es celebrarien al mes següent, eixa setmana a les cases, les famílies començaven a desplaçar-se als bancals per a fer l’ametla, iniciant així una tasca centenària que calia preparar de manera adequada.


Marxant cap al bancal amb el carro.

Podem assegurar que quasi tota la família participava en esta faena, que requeria d’uns elements bàsics per començar a treballar. Calia tenir sacs suficients, les veles reparades, cabassos i barcelletes, vares llargues i resistents, botiges per a omplir-les d’aigua i mitigar la calor, les “fiambreres” amb el menjar. I amb tot damunt del carro, marxem cap a la llenca o al bancal. Bon matí i ja fa calor! Només arribar al trosset, el pare ja ens indica quins són els arbres que tenen les varietats amargues, per deixar eixa ametla a un costat. Col·locades les veles, algun fadrí amb força comença a colpejar les branques per anar tirant les ametles, això sí, amb molta cura de no fer malbé l’arbre i procurant que la collita caiga damunt de les veles, que són canviades de lloc quasi sempre per les dones i els menuts de la quadrilla.


Abans de començar la feina, foto familiar per al record.

Botija amb aigua fresqueta per beure i mitigar un poc la calor.

Vares preparades per colpejar les branques i que caiga l’ametla damunt les veles.

Una primera neteja de la collita abans de ficar-la als sac.

Quina calor, quanta picor, ja canten les “cigarres” sense parar amb el seu so estrident… Que arribe prompte l’hora d’esmorzar i dinar, per a descansar un poc baix les branques del garrofer, com s’agraïx la seua ombra!


Finalitzat el treball de recollida al bancal, entràvem a la segona fase del procés. Calia llevar-li la pell al fruit, el que era “pelar l’ametla”. La localitat es convertia durant unes setmanes en una mena d’escenari olorós i sonor que resulta difícil d’oblidar


Família reunida al gran pati de la casa per anar pelant l’ametla.

Pelar l`ametla era una labor manual i bàsicament femenina, fins a l’arribada de les modernes màquines peladores que funcionaven amb electricitat o connectades al tractor.


Com no recordar les llargues taules improvisades als corrals o als patis de les cases, on s’abocava la producció en brut, perquè les dones de la família o treballadores, si parlem dels trencadors privats, passaven el dia sencer pelant les ametles ajudades per unes pedres redones, “tac, tac, tac..”, intentant llevar la pell que s’hi havia quedat apegada. S’havia de portar molta cura de no pegar-nos al dit en compte de fer-ho a l’ametla, feia un mal!


Les ametles netes, ja pelades, es posaven dins d’un cabàs i la pell anava a terra, amb les que anomenaven al poble “fallangues”, ja que el galló s’havia secat. Les dones contractades cobraven per cabàs que ompliren del fruit ja net, que s’abocava al safareig o a un patí proper perquè es secara, i posteriorment ensacar-la i portar-la als trencadors, si es decidia vendre-la de seguida. Alguns dies, com que al mes d’agost hi havia alguna tronada i podia caure algun ruixat, calia estar atents i anar corrent a arreplegar l’ametla estesa, ja que si es mullava cabia la possibilitat que es florira i donar menys rendiment a l’hora de vendre-la.


Se solia vendre pel general als empresaris locals o als del veí poble de Sant Joan, i també es pujava el producte al trencador de Busot. Qui no recorda a la família dels Madraveros a Sant Joan, o aquí a Mutxamel als germans Baeza o Pastor. Un d’estos últims, Paco Pastor, “Paco Vinagre”, va ser l’últim en tenir un negoci d’estes característiques al carrer del mestre Sala Marco. Estos empresaris locals podem considerar-los també, com una mena de banca casolana, ja que si les famílies es veien apurades econòmicament, era normal que se’ls demanara uns pocs diners a compte de la collita, que després descomptarien del benefici a cobrar.


Màquina peladora impulsada pel motor del tractor. En este cas de José Brotons “Tata”.

A l’estiu del present any 2023 s'ha perdut ja quasi a l'horta alacantina la producció d’ametla, ja que a penes si queden ametlers. Amb el temps era més barata importar-la des de Califòrnia, encara que no té la qualitat ni el sabor de les que aquí es produïen. Les últimes varietats als nostres camps, al segle XX, eren sobretot les del castellet i blanqueta, a les quals cal afegir la formigueta, denominada així perquè era molt porosa (quasi es desfeia entre els dits) i permetia que entraren les formigues i es menjaren el galló; la varietat anomenada rassa, es caracteritzava perquè a penes tenia pell, i es podia menjar inclús verda, a més de gastar-la per a fer confits; l'amollar com el seu nom indica era també de constitució molla, i es podia partir amb les dents.


I per anar tancant esta història, voldria fer-ho des de la part emotiva i també gastronòmica, on cal ressaltar el paper important ocupat per les dones. Ja hem assenyalat el seu paper al camp, als pelaors o trencadors, com a treballadores, on algunes d’elles es guanyaven estes setmanes estivals unes pessetes. Però estos llocs de treball col·lectiu femení improvisats per a estos menesters, generalment corrals o cases velles, es transformaven per als més joves, en una mena de biblioteca de transmissió oral de cançonetes, acudits, històries que s’havien escoltat al voltant del foc a l’hivern, anecdotari fester... Tenint en compte que es passaven moltes hores assentades, les filles solien portar a les mares el dinar a la faena, el repertori era ampli i variat. Per a algunes persones, jo entre elles, parlar de l’ametla és també evocar este aprenentatge de cultura popular centenària, que moltes d’estes dones eren capaç de transmetre, heretada dels seus majors. Aquí vaig poder escoltar alguna d’eixes cançonetes típiques, que algun dia espere poder compartir, algunes autèntiques “joietes” del cançoner popular valencià, però amb la versió mutxamelera, com pot ser: “Mare vull casar-me, mare no sé amb qui, més val que no em case i em quede fadrí...”


I ja sí, per a acabar, ja arribava setembre, i com no, un saquet de les millors ametles que s’havien guardat per a la família, ens proporcionaven eixos saborosos aperitius d’ametles fregides amb sal o torrades al forn, i per a després del dinar, i si teníem convidats, eixa torta d’ametla o els “almendraos” que les nostres mares sabien fer com a bones mestres pastisseres que eren i, si es podia, una bona, única i peculiar orxata d’ametles, que algun bar preparava per a l’estiu, i que encara continua elaborant.


Camps, rodals de bons ametlers, collita per arreplegar, treball a l’estiu però també, faena compartida amb la família, costums centenaris, gastronomia, tot un món que podia resultar en alguns moments incòmode, però que al final, malgrat la calor i les picors, va valdre la pena que el visquérem per a hui poder recordar-lo i tornar-lo a la vida!


Assumpció Brotons Boix

Agost de 2023




Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional

702 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo

Comments


bottom of page