• Cronista de Mutxamel

POBLE NOU I PALAU DE PEÑACERRADA (PART 1)


Palau de Peñacerrada. Al cantó podem observar la P dels Pasquals

1. ANTECEDENTS HISTÒRICS


El Palau de Peñacerrada i l’entorn de vivendes que l’envolten és conegut tradicionalment al nostre municipi com el “Poble Nou”. El conjunt urbà i agrari es troba ubicat al nord del camí de la Venteta, al costat del barri antic del Ravalet. Dos són les sèquies que delimiten la finca. A l’est trobem la fillola de Torregrossa i a l’oest la coneguda com la de la Torre, les dos provinents del braçal de l’Alfàs.


Però abans de començar a parlar d’este lloc de Mutxamel, hem de nomenar que Peñacerrada és un municipi basc, en este idioma s’anomena Urizaharra, ubicat a vint i cinc kilòmetres de Vitoria. Esta vila basca es va alçar en principi al voltant de la torre que porta el seu nom, i al segle XII es va rodejar de muralles quedant protegida dels possibles atacs enemics. A l’actualitat el municipi esta format per sis poblets que formen el que podríem anomenar “concejos”, i són Baroja, Faido, Loza, Montoria, Payueta i Peñacerrada, capital i principal població del municipi, i on per cert no hi-ha cap títol de marquesat.


Però tornem a Mutxamel. Les propietats que hui coneixem com Poble Nou i palau de Peñacerrada, pertanyen des de fa segles a la família Pasqual, que va arribar a territoris valencians acompanyant el rei Jaume I al segle XIII, en la seua lluita contra els àrabs. El monarca, en agraïment a la seua ajuda, els va fer donació de les primeres possessions, que amb el pas del temps anirien ampliant fonamentalment a l’horta alacantina, gràcies a les aliances matrimonials.


Façana i escalera de la part interior del palau. Anys setanta.

Les diverses branques familiars, ocupaven càrrecs al govern municipal de la ciutat d’Alacant a més d’estar en possessió de grans finques, la majoria al voltant de la capital. A Mutxamel tenim referències d’este llinatge, així com de les seues propietats, “Guillem Pasqual y French, Generoso, Justicia de Alicante, por acto de donación de su padre recibió el veinticuatro de abril de 1478 ante el notario Pedro Gramiana, una heredad vulgarmente llamada del Señal[1], o que el “ 21 de novembre de 1633, presentà a Nostra Senyora de Lorito un anell de or ab una esmeralda, Agueda Martinez de Fresneda, muller de Alfonso Pasqual, cavaller..”[2]i també que “Venint un dia la sequia molt crescuda, estant en lo forn del magnifich Alfonso Pasqual, que esta obrat en la Séquia del Consell, caigué la muller del magnifich Melchior Pasqual...”[3]


Al començar el segle XVIII tenim documentada a la nostra població “la plaça dels Pasquals”, així com també trobem referències que ens parlen d’un “trozo de tierra blanca de tres tahullas poco más o menos sita y puesta en la huerta de dicha villa....entre dos caminos, el uno que va al Arraval y el otro a las casas de D. Vicente Pasqual del Pobil , a la de D. Antonio Pasqual de Riquelme, y demás heredades y casas de la Partida de Bonany o de la Venteta...”


Serà a finals d’esta centúria quan els grans propietaris de terres, i especialment a la zona del camp d’Alacant, tornen a tenir interès per restablir el Fur del rei Alfons II, que havia estat concedit l’any 1329 als naturals del Regne de Valencia, a la sessió de les Corts Generals celebrades a esta ciutat pel monarca, el qual atorga a “prelats, persones eclesiastiques, ricshs homens, cavallers, persones generoses, ciutadans e homes de viles que no haien iuredictio civil e criminal e exercici conexenca e determinatio daquella: E totes calonies e penes civils e criminals e drets daquelles en los lochs e alqueries lurs on stan o staran quinze casats o mes de crestians situades dins los termens de la ciutat viles e lochs del regne..[4] . El privilegi, incorporat als Furs valencians, va tenir positives repercussions de colonització del regne a més del control de multitud d’alqueries musulmanes.


Cambra per a guardar els cereals, situada a la part superior de l'edifici.

En el cas que ens ocupa, es a dir les propietats de la família Pasqual a Mutxamel, ubicades entre el Ravalet i la partida de la Venteta, estaríem parlant de recuperar la modalitat d’explotació de la terra, en este cas l’alfonsina, sols que aquí arribaria de manera tardana a finals del segle XVIII.


Però quin es l’origen d’este decret reial? Com ja hem assenyalat abans hem de remuntar-nos a l’any 1329, quan el rei Alfons II a les Corts Generals atorga este privilegi a determinats senyors que tenien finques amb grans extensions de terra, dotant-los de normes per a poder funcionar sense interferir amb l’autoritat reial. Hi ha un altre moment clau per a l’expansió dels furs alfonsins a les terres valencianes, que serà important per al creixement d’este tipus de explotació de la terra pels terratinents, l’expulsió dels moriscs l’any 1609, fet que tindrà importants repercussions socials, econòmiques i humanes. La població morisca treballava i vivia majoritàriament del camp. Amb la seua marxa forçada, es provoca l’abandonament i despoblament d’àmplies zones cultivades, i a més les terres dels expulsats passen a mans dels senyors que en molts casos tenien la jurisdicció suprema[5].


Amb l’augment de concessió de senyorius alfonsins es pretenia bàsicament, controlar i treure rendiment a les terres abandonades, ja que els mateixos senyors podien desenvolupar funcions de tipus policial o de vigilància en multitud de llocs xicotets i alqueries disseminades pel territori valencià, repoblades ara per mudèjars després de l’expulsió morisca.


Acabada la guerra de successió amb la victòria del pretenent francès, Felip de Borbó, es van promulgar entre altres normes el Decret de 29 de Juny de 1707 que anul·lava els Furs del Regne de Valencia, i per tant també quedava suspens el Privilegi Alfonsí. Malgrat esta anulació, una resolució del Consell de Castella, datada el 5 de novembre de 1708, respectava els senyorius alfonsins creats amb anterioritat al Decret d’abolició dels Furs, encara que indicava molt clarament que el Privilegi quedava definitivament derogat.

Si ens fixem per eixos anys els Pasqual no havien constituït cap senyoriu a Mutxamel, ni tant sols tenien demanat el dret a establir-lo a les seues terres. A més encara no havien emparentat amb la família Molina Castañeda que aportaria el títol de Marquesat de Peñacerrada, com més tard explicarem.

Palau de Peñacerrada, vist des de Marbeuf.

Què va passar perquè a finals del segle XVIII es tornara a restaurar este privilegi alfonsí, i precisament aquí a Mutxamel, quan ja els temps no eren massa propicis per a este tipus de tinença i explotació de les terres de cultiu, i el nostre poble acabava de finalitzar la demanda de separació definitiva de la ciutat d’Alacant, obtenint la seua independència administrativa ? Com ja hem assenyalat anteriorment el 1708 va quedar suspès el Privilegi Alfonsí. I esta situació es va mantenir fins l’any 1772 data en què Antonio Pasqual de Riquelme i Molina[6], VI marqués de Beniel i II de Peñacerrada, i Ignacio Pérez de Sarrió, veïns de la ciutat d’Alacant envien al rei un Memorial demanant la restitució del Privilegi, fent ressaltar lo beneficiós que resultaria per a repoblar grans extensions de terrenys i millorar la producció agrícola, treballant més i millor els camps:

Señor Por Don Manuel de Roda se remitió a el Consejo de orden de vuestra Majestad en veinte de Febrero proximo (para que le consultase su dictamen ) un Memorial de Don Antonio Pasqual y Molina Marqués de Peñacerrada y Don Ignacio Perez de Sarrió Dueño del Lugar de Formentera vecinos de la ciudad de Alicante, en el que expusieron: Que en las Cortes de la Corona de Aragon celebradas el año de mil trescientos veinte y ocho los Prelados, Ricos Homes, Caballeros y Otroshombres buenos para poblar con utilidad pública y particular el Reyno de Valencia pidieron al Rey Don Alfonso concediese la Jurisdicción a qualquiera que fundase un lugar con quince casa y otros tantos vecinos que las habitasen, y que su Majestad havia aceptado el contrato y otorgadoles su Petición.

Que con efecto se pobló el Reino y lo estava más que otro de los del continente, pero que podia poblarse más con arreglo a la citada gracia. Que en veinte y nueve de junio de mil setecientos y siete, se sirvió el Padre de vuestra Majestad abolir los Fueros y Privilegios con que se gobernaba dicho Reyno y declarar en veinte y nueve de julio siguiente que su Real animo no era quitar los Privilegios a sus buenos vasallos (de cuya clase eran los suplicantes y lo havian sido, y sus ascendientes y causantes lo que justificarian en caso necesario) antes bien les concedia la manutención de ellos, y en caso preciso les daria nuevas Cartas, que essa gracia era la que havia hecho repartir las dilatadas heredades entre muchos para que cultivase mejor la tierra...

...Pero como eran menester cantidades de consideración para construir dichas quince casas y poblarlas de otros tantos vecinos casados, nadie se atrevía a expender sus caudales sin que procediese declaración de ella, por lo qual suplicaron a vuestra Majestad se sirviese declarar estar vigente a favor de ellos dicho Privilegio Alfonsino en los Lugares que de nuevo fundasen en sus Haciendas y de sus mujeres, y en caso necesario confirmarlo con nuevas cartas...

...En vista de la antecedente Consulta se dignó vuestra Real Persona resolver lo siguiente: Atendiendo a los motivos que me hace presente el Consejo, vengo en declarar lo que estos interesados solicitan, y en que se mande publicar en el Reino de Valencia nuevamente la subsistencia y confirmación del Fuero que se expresa del Rey Don Alfonso. Y por lo que tocava la extención que se propone para toda España, me consultaran el Consejo el modo, terminos y circunstancias con que podia convenir que lo conceda esta nueva gracia. Publicada en el nuestro Consejo la antecendete Real Resolución en veinte y ocho de Abril del mismo año de mil setecientos setenta y dos...[7]


Així amb l’autorització del rei ja tenia permís el senyor Antonio Pasqual de Riquelme i Molina per a fundar un senyoriu alfonsí a la seua propietat vinculada[8] a Mutxamel. Com que no tenia massa terreny per oferir a les seues propietats de regadiu on volia establir un ”poble nou”, aproximadament unes divuit tafulles[9], ha d’afegir les hectàrees de secà, aproximadament unes noranta, que feia poc temps havia adquirit al nord-est del terme municipal, al paratge anomenat Pla del Rocar[10].


2.TITOL NOBILIARI “MARQUES DE PEÑACERRADA”.

Abans de continuar amb els avatars de la nova població és important explicar, encara que fos de manera breu, com els Pasqual arriben a adquirir este títol nobiliari. El primer usufructuari del títol de marqués de Peñacerrada va ser el senyor José Castañeda y Ramírez deZayas, capità de cavalls i cavaller de l’ordre de Santiago, a qui el rei Carles II concedeix este privilegi el vint-i-set de novembre de 1697. La seua esposa era la senyora Polonia Villafuerte y Zapata, i d’este matrimoni va nàixer una filla, Ana Mª Castañeda y Villafuerte.


Escut de la família confeccionat amb teixit.

El ideal de perpetuació social i la tendència a contraure matrimonis entre familiars és una constant en l’oligarquia d’este país al llarg de segles, per tal de mantenir i augmentar el patrimoni. També interessava instal·lar-se o tenir interlocutors a la cort de la capital del regne, Madrid, i quina millor manera que fer-ho a través d’algun militar d’alta graduació. Així dissenya l’estratègia matrimonial Gil Francisco de Molina, Marques de Beniel, que concerta el matrimoni del seu primogènit i successor, Gil Antonio de Molina, II Marques de Beniel, amb la filla de José Castañeda, primer Marqués de Peñacerrada, que l’any 1709 es casa amb Ana Maria de Castañeda y Villafuerte.


D’esta unió (primera per al marqués) sols naix una filla, Leonor de Molina y Castañeda, néta del primer marqués de Peñacerrada, i que l’any 1729 es casa a la catedral de Múrcia amb Joaquin Pasqual de Riquelme y Pérez de Sarrío. Aquí comença el nexe d’unió entre els Pasqual i els Castañeda, primers propietaris del títol nobiliari que ens ocupa.

Fruit d’esta unió serà el senyor Antonio Pasqual de Riquelme y Molina, el qual demana al rei que li confirmara el títol del seu besavi, confirmació que es fa definitiva per mig d’un despatx reial de Carles III amb data de deu de setembre de 1761. Així doncs, el senyor Antonio Pasqual de Riquelme, suma en la seua persona els títols de VI Marques de Beniel i II de Peñacerrada.[11] De fet fins a l’any 1902 els dos títols nobiliaris estaven lligats a una sola persona.


Pintures decoratives d'una de les sales del Palau.

Actualment el títol d’este marquesat recau en la persona de la senyora Maria de las Mercedes Pasqual de Riquelme y Sevilla, X Marquesa de Peñacerrada, que va néixer a Múrcia l’any 1936, ciutat on encara viu, la qual va heretar el privilegi l’any 1956 al morir son pare.

Porta d'entrada als jardins i font de ferro a la Plaça del Poble Nou.

Els Pasquals de Riquelme conserven la propietat del Palau i algunes terres, sols que ara la propietat no pertany a la mencionada Marquesa de Peñacerrada, sinó que des de les primeres dècades del segle passat, pertany al Comte de Montemar[12], ja que per eixa epoca el senyor Alfonso Pasqual de Riquelme y Sandoval, fill del VIII Marqués de Peñacerrada, va comprar la part de l’herència a la resta dels germans entre ells a l’avi de l’actual Marquesa. Serà ell com contarem més endavant el que faça la restauració del palau i millora dels jardins sobre els anys quaranta. Casat amb la senyora Josefa Mª de Echeverria y Carvajal, Comtesa de Montemar, l’any 1924, va viure fins a l’any 1987. Actualment la propietat pertany als seus descendents, sent el actual comte el senyor Ildefonso Pasqual de Riquelme Capderá, des de l’any 2005, segons ordre del Ministeri de Justícia[13], el qual amablement en va oferir tota esta ultima informació.


[1] Baron de Finestrat : Nobiliario Alicantino, Alicante, 1983. [2] Brotons Boix, A., Llorens Ortuño, S. “Estudi del llibre de la Confraria de nostra Senyora de Loreto de Mutxamel”. Alcoy, 2007, p. 82. [3] Ibidem, p. 183. [4] Furs e ordinations fetes per los gloriosos Reys de Arago als regnicols del Regne de Valencia, ed. Universitat de Valencia, 1977, pp.205-207 [5] Ciscar Pallarés, E. Tierra y señorio en el Pais Valenciano (1570-1620). Valencia , Del Cenia al Segura, 1977, pp.411 [6] Es la primera vegada que el Marquesat de Peñacerrada apareix lligat a la família Pascual. El senyor Antonio Pasqual de Riquelme es besnét del primer Marqués de Peñacerrada, que va ser el senyor José Castañeda y Rodriguez de Zayas. [7] Arxiu del Regne de València. “Real Acuerdo en que nuevamente se confirma la subsistencia del Fuero del Sr. Rey D. Alfonso del año mil trescientos veinte y ocho...”, 1788. [8] Este tipus de propietat sorgeix a l’edat mitjana per la necessitat d’evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir la seua economia, basada llavors en l’agricultura. Es indispensable que el patrimoni passe íntegre a un únic hereu, per tal que la casa familiar no minve. [9] Arxiu Històric Provincial Alacant. Protocol Notarial de F. Sala y Cantó, P. 1624, any 1803, f.119. [10] Arxiu del Regne de València. Bailia E, exp.1450 bis : Establecimiento de tierras del Llano del Rocar, de la Partida del Monnegre, 1786. [11] Mas y Gil, Luis. Toponimia alicantina en la nobiliaria española. Alicante, IDEA, 1976, p.129. [12] Alfonso Pasqual de Riquelme y Sandoval, nascut a Murcia l’any 1896 i mort el 1987, es va casar amb Josefa Maria de Echevarría y Carvajal, VII comtessa de Montemar. [13] BOE, 30-03-2005, ordre 773-2005 de 8 de març,” por la que se manda expedir , sin perjuicio de mejor derecho, Real Carta de Sucesión en el título de Conde de Montemar a favor de don Ildefonso Pasqual de Riquelme Campderá, por fallecimiento de su padre José Luis Pasqual de Riquelme y Echevarria”.




Assumpció Brotons Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel. Abril de 2021.-Actualització de la conferència pronunciada a la Casa de Cultura de Mutxamel el 17 de febrer de 2009.




Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional

290 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo