Les terres alacantines van patir una falta de pluges considerables entre els anys 1909 i 1913. Els seus efectes en el rendiment de les terres foren desastrosos. La situació es va tornar ja francament crítica quan esclatà la primera Guerra Mundial, fet que va comportar el col·lapse de l’emigració de quadrilles alacantines al sud de França i a Algèria.
L’any 1910 trobem que un quinze per cent de la població mutxamelera ha emigrat a França i al nord d’Àfrica. La plaga de la fil·loxera, la sequera de més de quatre anys, que feien impossible donar de menjar a les famílies, va accentuar la tendència migratòria dels nostres veïns. La dècada de 1911-20 Mutxamel comptava amb una població de 3.837 habitants. Al 1920, teníem un veïnat de 3.266 persones i una migració neta de 585. Com que es vivia de l’agricultura, la situació econòmica i social de la nostra localitat no era gens bona, el que comportava, malestar, robatoris i protestes socials, ja que molts veïns no van poder pagar alguns dels impostos, i es procedí a l’embargament de béns.
Les festes de Moros i Cristians de la localitat, que se celebraven des de feia molts anys, es van suspendre per falta de recursos econòmics a partir de 1913, i no es reprendrien fins a la dècada següent. Un altre factor que va afectar la vida del poble va ser l’epidèmia de grip de l’any 1918, que va provocar la mort de cinquanta-sis persones.
Però el nostre poble va intentar fer front a esta situació. I un grup de persones va crear una comissió, integrada per gent que ocupaven càrrecs importants al món de la política, cultura, sanitat o que disposaven de recursos econòmics (Carlos Soler, Salvador Antón –metge–, Baldomero Antón, José Coderque –cura–, Isidro Pastor, –empresari–,…) amb la intenció de crear un grup de teatre d’aficionats, que amb les seues actuacions al nostre Teatre Pedraza[1], pogueren arreplegar diners per a la festa i per als soldats mutxamelers que estaven a la guerra del nord d’Àfrica.
Aquí és indispensable mencionar les iniciatives, l’ajuda i el treball desinteressat de la senyora Pilar Beltrí i Paco Hernández. Com ja hem indicat les festes estaven suspeses des de 1913. Pilar Beltrí i Figueras, estava casada amb Manuel Lledó Sala, “Manolo el Rei”. Durant estos anys tenia el seu domicili familiar al carrer Manuel Antón, 2, al mateix edifici on vivia, Llorens de la Pedraza, que era el propietari. Mare de tres fills, Antonio, Pilar i Manolo, era mestra d’escola encara que no exercia.
A sa casa tenia un taller de brodats on acudien moltes fadrines del poble que volien ensenyar-se a brodar, però on també es confeccionaven treballs primorosos de fil i es brodaven jocs de llit i taula, que els clients encarregaven. Però a més d’esta activitat, la senyora Pilar Beltrí sabia música. Era professora de piano i estimava la música i el teatre. Per tant quan va veure el panorama en què es trobava el món de la festa, a més de participar en la creació de la comissió amunt mencionada, va propiciar la formació d’una companyia de teatre d’aficionats locals per a representar teatre i sarsueles.
Es van visitar moltes famílies del poble per a demanar que deixaren a les seues filles actuar en estes representacions, petició que van veure satisfeta. Els assaigs de les diferents actuacions tenien lloc quasi sempre al domicili de la família Lledó Beltrí, el que va provocar que moltes de les fadrines que anaven allí a cosir s’interessaren també pel món del teatre, la poesia i la música, i que anys després farien fructificar en certa manera la llavor iniciada per esta magnífica dona. Tots els fills de Pilar Beltrí participaven activament tant al món de la festa com al del teatre. Antonio, músic de la Societat Musical L’Aliança, va ser compositor i director de bandes de música a diferents localitats. Manolo, que va heretar el malnom de son pare, “Manolo el Rei”, va ser tota una institució al món de la festa de Moros i Cristians mutxamelera com a ambaixador cristià.
Pilar Beltrí va comptar amb l’ajuda inestimable d’un gran artista que, encara que alacantí de naixement, va passar la seua joventut al nostre poble, on va participar activament tant al món de la festa, com al del teatre, al de les arts pictòriques, al de l’església, etc. Ens estem referint a Paco Hernández. Nascut a la ciutat d’Alacant l’any 1892, la seua joventut la va passar a Mutxamel, on vivia al carrer Sala Marco, al domicili de les germanes Matilde i Amparo Blasco, “les Casineres”, que l’estimaven com si fora el seu fill.
Dotat d’especial sensibilitat per al món de l’art, va tenir l’oportunitat de conéixer el treball del gran pintor alacantí, Heliodoro Guillén, que pels anys 1914-15 estava pintant la capella de la Mare de Déu de Loreto. Paco Hernández va aprofitar estes ensenyances, i a més de la seua labor com a artista i director teatral, va deixar una abundant i variada producció pictòrica. Va treballar durant alguns anys a la fusteria de Martínez Ots. L’església local també va ser un lloc on el nostre artista va deixar mostra del seu art. Va pintar un dels laterals de la carrossa de la Mare de Déu, i la taula que cobreix l’imatge del Salvador, a l’altar major. El món de la festa de “Moros i Cristians” també va gaudir de la seua aportació, ja que durant molts anys va fer el paper d’ambaixador cristià.
A Mutxamel, també va conéixer a qui seria la seua dona, Maria Marco Torregrosa, aquí es va casar i al Ravalet van nàixer també els seus fills, a casa de l’àvia materna, que era Teresa, ”la Llorença”. Encara que vivia a Alacant, mai va oblidar el nostre poble. Durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta va constituir una tradició per als veïns de Mutxamel anar al cine Royalti, acabada la processó de l’u de març, per a admirar les representacions teatrals del seu estimat actor, en obres com El tonto del panerot, El fava de Ramonet, Canvie moto per sogra, Tot per un pis,... Segons la seua filla, Maruja Hernández, que també l’acompanyava a l’escenari, estes funcions solien acabar de manera apoteòsica entre els aplaudiments i felicitacions del públic.
Podem afirmar que els esforços de moltes mutxameleres i mutxamelers, al voltant de les figures de Pilar Beltrí (única dona que té un carrer dedicat al nostre poble) i Paco Hernández, van fer possible que el Teatre Pedraza visquera anys d’esplendor, i, que es compliren dos objectius: recollir fons per a les Festes de Moros i Cristians, i que els veïns gaudiren de música i teatre, de forma ininterrompuda durant cinc anys, gràcies als aficionats locals que van constituir el primer Grup de Teatre Mutxameler. Però això ja és un altra història que contarem en un pròxim capítol.
Assumpció Brotons Boix.
Cronista Oficial de Mutxamel. Juny de 2020.
[1] Teatre inaugurat l’u de març de 1903. Va ser construït per Llorens de la Pedraza, i estava situat al que hui és el carrer Martínez Ots. Va ser enderrocat l’any 1929 per a obrir esta nova via urbana. Brotons Boix, A, Teatre a Mutxamel: 1903-2003. Mutxamel, Ajuntament, 2003.