• Cronista de Mutxamel

EL VELL I LA VELLA

Actualizado: mar 31





Foto: web costablanca.org

Podríem definir la quaresma com el període de temps, prop de set setmanes, comprés entre el Carnaval i Pasqua de Resurrecció, durant el qual l’Església té ordenats dejunis i abstinències en memòria dels quaranta dies que Jesucrist va dejunar en el desert.

En moltes cases, sobretot si hi havia xiquets, s’acostumava a fer un ninot de paper que volia representar la Quaresma. Li donaven la forma de dona vella amb set peus, en representació simbòlica de les set setmanes de duració d’esta època de penitència. La figura, una espècie de calendari casolà, es penjava a un punt visible de la vivenda, i cada diumenge en tornar de missa, el pare o la mare, davant de tota la família li tallava un peu, significant que ja havien passat una altra setmana i les que encara faltaven per acabar este temps de privacions.

Prenien estes iaies diversos noms segons els pobles. Així a Mallorca s'anomenen, “sa iaia Corema”, a Catalunya “la Sarraïna o la Quaresma”. Per les nostres terres valencianes, antigament, es vestien uns ninots de vells i velles, portant a la mà un tros de salat o una sardina. La representació de la Quaresma per mig de la vella, és comuna a Itàlia, França, Suïssa, i en algunes terres de cultura germànica.

Invitació realitzada per Vicente Sirvent "El Saboner"

El quart dimecres se celebrava a Mutxamel, com a altres llocs, la festa del “Vell i la Vella”, que recordava l’antiga tradició de “Serrar la Vella”. Este fet significava la celebració de l’arribada a la meitat del temps de dures privacions, partir en dos trossos la Quaresma, encara que este simbolisme ha anat perdent-se amb el pas dels anys. Per a este cerimonial s’entonava una cançoneta que té nombroses variants, però sempre el mateix començament. A Mutxamel encara podem escoltar diverses versions, perquè ja no es relaciona amb esta commemoració. És molt corrent sentir-la cantar a les mares, per a fer jugar els més menuts .


Diu així :

“Serra, serra, serrador,

la velleta ve del forn,

amb un taulellet de pa,

per a donar-nos berenar”.


Des de primeres hores del matí, este dimecres, ja circulava pel poble la veu :”Ja estem a meitat de quaresma, ja estan el vell i la vella”. Darrere d’una tauleta, assentats, es trobaven els dos personatges que no sempre eren home i dona, o algunes vegades estaven fets de palla. El vell duia una brusa negra, barret o gorra. La vella solia vestir-se amb una falda llarga i negra, damunt el davantal i al cap un gran mocador que aprofitava per amagar part de la cara, fent quasi impossible que els veïns pogueren identificar-los.


Els llocs d’ubicació més antics solien ser el carrer Sant Isidre, on algun any es van vestir unes germanes anomenades “les Espinoses”. Al Poble Nou, la veïna encarregada d’organitzar esta cerimònia i donar-li vida a la figura de la vella, va ser durant molt de temps, “Tona la Hermana”. Altre punt important era la tauleta que posaven al mig del “Paseo”, a la porta del “forn de Rafelica”. Bon matí el vell i la vella ja estaven allí, en moltes ocasions patint baixes temperatures, darrere de la taula que tenia damunt un tros de pa, una sardina i en comptades ocasions, uns ous fregits. Allí passaven el matí fins al dinar, sent visitats per xiquets, jóvens i majors. Moltes van estar les oportunitats en què “Amparo Marianeta”, “Mari Pepa la Carretera” i “Ofèlia la Rolla” foren les protagonistes del vell i la vella del “Paseo” de Mutxamel.


La porta del desaparegut bar “Conxita”, al carrer cura Fenoll, va ser l’escenari, allà pels anys cinquanta, on es van instal·lar els últims “Vells i velles” al nostre poble. Abans d’eixir de casa per anar a l’escola, els més menuts sabien que estes figures ja es trobaven al carrer, i anaven corrent la veu. Acabada la classe a migdia, des del “Grupo Escolar”, els nens i nenes es llançaven fora ràpidament, per anar a contemplar els protagonistes del quart dimecres de quaresma. Per a finalitzar l’acte, com que solia ser hora de dinar, si apareixien persones necessitades, se’ls donava el menjar que hi havia davant del vell i la vella, com a caritat.


Altres pobles veïns també tenien la seua representació. A Elx els anomenaven, “les velles de la serra”, i estaven penjats fins que s’amagava el sol. A Xixona es coneixien com “monots de mitjan quaresma”, i a Alcoi els seus habitants cridaven este temps “la setmana dels perots”. Normalment els ninots eren cremats enmig del bullici general.


Com que les persones que representaven el vell i la vella procuraven no ser reconegudes, solien estar-se quietes i no parlaven amb ningú. Es conserva a Mutxamel un acudit, que encara s’utilitza per part dels nostres majors, quan la gent està molt de temps parada i comença a notar els efectes del fred, se li diu :”Estan tesos com els “agüelos” de mitjan quaresma”.

Assumpció Brotons i Boix

Cronista Oficial de Mutxamel.

Article publicat al Diari “Información”-06/03/2002



Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional



Membre de l'Associació de Cronistes

Oficials del Regne de València

© 2020 Pàgina Oficial Cronista de Mutxamel (Alacant)