Anar de bateig, avui, és un acte social més, com anar de boda, de comunió, etc. Però fa uns quants anys no era així. No era així per moltes circumstàncies. En primer lloc, el xiquet era batejat, normalment a la primera setmana del seu naixement, ja que es pensava que si moria sense haver rebut este sagrament, el nen aniria directament al lloc que l’església anomenava “el limbo” i per tant no arribaria mai al cel.
Per regla general, la mare, encara no recuperada del part, es quedava a casa i no assistia al bateig. A més la família no s’atrevia a treure al nen al carrer fins que haguera rebut este sagrament, ja que es creia que portava molt mala sort i desgracies per al infant. El pare i altres familiars més propers, germans, iaios, acompanyaven el nen o nena, així com el compare i la comare, figures que després estarien unides al xiquets i xiquetes al llarg de la seua infantesa i joventut, ja fora per demanar-li consell o per portar-li el present el dia de Nadal.
Com que durant moltes dècades, pràcticament des de 1940 fins a 1980, la comadrona que més xiquets i xiquetes va portar al món a Mutxamel, va ser la senyora Rosa del Campo Satué, “Doña Rosita”, i com que després del part, durant vuit dies, continuava anant al domicili per banyar al nen i veure com evolucionava la mare, en moltes ocasions era requerida com a comare del xiquet o xiqueta que ella havia fet possible el seu naixement de manera impecable.
Altra qüestió important era el nom escollit per al xiqueta o xiqueta. Sempre es pensava amb el dels pares o els dels iaios i iaies. En algunes ocasions al arribar a la pila baptismal sorgia un cavi de nom, i com que la mare en moltes ocasions no es trobava present, el infant rebia un nom, que després era ignorat i a la seua vida diària era conegut per un altre.
En segon lloc els batejos es feien individualment, és a dir, d’un en un i constituïen un esdeveniment popular més que centenari, on participava la major part de la xicalla del carrer, ja que la noticia d’un bateig era ràpidament coneguda pel veïnat. Procuràvem anar tots, encara que no ens haguérem convidat, ja que a banda del convit, estaven les monetes i caramels que els compares havien de tirar des del balcó acabada la cerimònia religiosa.
Tota la xicalla anàvem primer a casa del xiquet, on esperàvem que eixira la comitiva per anar a l’església. Allí esperàvem, uns a la porta i altres entràvem dins per veure si el xiquet plorava quan rebia l’aigua, que als mesos del hivern solia estar prou gelada. Acabada la
cerimònia, la comitiva cridanera junt als familiars i amics anàvem a la casa del xiquet a posar-nos davall del balcó on tots a una cantàvem allò de:
“Si no tiren, no callem, i si tiren, callarem, la comare cigarrera, i el compare de maera” “que tire la comare, que tire el compare”.
Cantàvem la cançoneta tantes voltes com fora necessari fins que s’obrien les portes del balcó i sortia el compare i la comare amb els familiars i començaven a llançar una pluja de monetes,-als anys cinquanta i seixanta, cèntims, dos quinzets, o quina alegria si algú podia arreplegar una pesseta, i també caramels. Era també important veure si tiraven molt o poquet perquè així sabíem quins compares eren tacanyos o quins esplèndids. Tots els xiquets a terra,-i algun majoret també- per poder agafar el major nombre possible de monetes i caramels, amb els quals podríem omplir-nos les butxaques per uns quants dies.
Però es podia donar el cas, - i es donava sovint - que alguns consideraven que la mateixa moneta o el caramel havia caigut als seus peus, i ningú volia deixar-lo perdre i llavors venien les baralles i a vegades els plors.
De totes maneres, aquestes baralles eren excepcionals i coses normals de xiquets, i queda més bé un bon record d’anar de bateig, ah, i si tenies sort que eres convidat, encara et quedava la satisfacció de poder entrar a la casa i beure una bona tassa de xocolata amb les delicioses pastes tradicionals mutxameleres, pel general, tonya, bescuit o torta d’ametla, feta per les dones de la casa ajudades per les veïnes.
Avui en dia, la nostra gent menuda desconeix anar de bateig, tal com nosaltres l’enteníem, ja que per regla general tenen sempre la possibilitat de comprar-se caramels o altres llepolies diàriament, i no excepcionalment com nosaltres, que per això ens agradava tant anar de bateig.
Suni Brotons i Boix
Cronista oficial Mutxamel
Mutxamel, setembre de 1993
Llibre de festes del Ravalet
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional