• Cronista de Mutxamel

1964-1965 ESQUADRES DE DONES A LES FESTES DE SETEMBRE


Desfilada matinal carrer Cura Fenoll. 1964. Al front, Teresa Marco, Teresa la Venta.1964

La festa, en este cas de Moros i Cristians, és un reflex de la nostra societat. Durant moltes dècades, la participació visible de la dona en la festa va brillar per la seua absència. En el millor dels casos, quan tímidament va començar a intervenir-hi, va ser expressant clarament una divisió de funcions que posava de manifest el paper subordinat, respecte als hòmens, que durant centúries s’ha atorgat a les dones.


Ja en la segona meitat del segle XIX, les cròniques festeres ens parlen de la participació d’alguna dona a les diferents activitats festives, patronals sobretot, d’algunes localitats, encara que com un succés excepcional, com a les poblacions de Petrer o Xixona entre d’altres. Serà ja al passat segle, quan es produïx la vertadera incorporació de la dona en tots els àmbits de la societat, i la festa no en queda al marge. Fa ja més de cent anys que les xiques van començar a eixir amb alegria a les desfilades de Moros i Cristians, representant a més una figura que té arrels històriques, la cantinera. La cantinera segons trobem als diccionaris era la dona encarregada de servir begudes a les tropes durant les accions de guerra.

Cantineres de la comparsa Mores del Cordó pel Ravalet. Setembre 1965

La festa de Moros i Cristians arreplega esta figura i la incorpora a les seues filades amb una visió particular segons les poblacions. En algunes, sols eixia una xica que acompanyava el cap de la comparsa que duia la bandera; més tard es van afegir més festeres, sent el més habitual que foren tres xiques les que anaven al davant de la comparsa i la que ocupava el centre era l’encarregada de portar la bandera, anomenada abanderà o banderera. Solien acompanyar a la seua indumentària els davantals i les típiques marraixetes, ornades de vetes de colors, plenes de cantueso, anís, vi dolç o altres licors, ja que la tradició era que, fent honor al seu origen, anaren convidant els veïns a una copeta d’estos licors.

Entrant al Ravalet. Esquadra de Pirates junt a la comparsa Marinos. 1950.

La figura de la cantinera tenia un atractiu especial i és que era accessible a totes les xiques a qui els agradara la festa, no estant limitada en cap moment per qüestions econòmiques. Els dirigents de les comparses solien anar als domicilis on havia xiques fadrines per a demanar als seus pares el consentiment perquè les filles pogueren desfilar els dies de la festa. En termes generals ocupaven els càrrecs durant un temps limitat, els vestits en principi eren de la comparsa i anaven passant d’unes a altres.

Abanderada de la comparsa Marinos pel Ravalet. 1958.

Durant moltes dècades va ser l’única participació femenina en algunes comparses. Estaven molt protegides i eren molt respectades, com ho demostra el fet que, per a eixir a desfilar al matí a la “Diana”, dos festers de la seua comparsa anaven als domicilis particulars a buscar-les.


En algunes poblacions com és el cas del nostre poble, Mutxamel, fins als anys trenta era habitual que la comparsa que ostentava la capitania, ja fora pel bàndol moro o cristià, enviara l'abanderat seguit de la banda de música, primer a les cases de les cantineres, per a traure-les a desfilar, i acte seguit al domicili del capità per a incorporar-lo a la comitiva. Inclús en algun verset molt antic apareix reflectida la seua importància com a acompanyants d’estos càrrecs festers: “Enguany tenim unes cantineres que pareixen angelets, un capità de postí i un abanderat de pes”. Com a explicació els diré que el capità era l’alcalde de la localitat i l’abanderat era un home amb uns gramets de més.

Moments de descans i somriures. 1964.

Amb el pas dels anys i ja consolidades estes figures, a poc a poc podem observar a les desfilades les primeres esquadres femenines, sobretot a partir de mitjans de la passada centúria. En este aspecte, a les nostres festes de setembre podem assegurar que es produiran algunes situacions de participació femenina a la festa, que podem considerar novedoses i avançades al seu temps, i per tant dignes de ressenyar. Totes estes noves formes d’entrada de la dona a la comparsa, i no sols com a cantinera, van transcórrer amb absoluta normalitat.

Per a la posteritat. Davant de l'església.

L’any 1964 es produïxen al món de la festa de setembre dues aportacions novedoses, protagonitzades per grups de xiques jóvens. Per un costat per primera volta es crea el càrrec de Reina de les Festes i Dames d’Honor. Per un altre, a la comparsa “Pirates” trobarem desfilant, amb unes vestimentes que podríem considerar avançades per a estos temps, una esquadra femenina anomenada “Hawaianes”. Com el seu nom exòtic ja ens indica les teles dels seus vestits eren molt coloristes i l’ornament més abundant eren les flors.

Esquadra de Pirates Hawaianes 1964. Era del Ravalet.

Eixe mateix estiu la comparsa de “Moros del Cordó” tenia dèficit pel que feia al nombre de components. Es va veure convenient crear una esquadra de xiques, que fins a eixe moment no existia. Es va pensar fer la proposta a les familiars lligades als festers de la comparsa, nóvies, filles, germanes, etc. Que van rebre la idea amb molta satisfacció.


A poc a poc va anar formant-se el grup i al final van ser deu les fadrines que conformarien la primera esquadra, que podem assegurar que va representar un novetat doble al món de la festa mutxamelera, primerament perquè va ser la primera esquadra de dones que va tenir la comparsa dels “Moros del Cordó” i a més van desfilar el dia de l’Entrà amb la cara pintada de negre, constituint la primera esquadra de dones que desfilaven amb este tipus de maquillatge.

Primera ocasió que la esquadra de Negres, desfila pels carrers del Ravalet. 1964.

La vestimenta va ser llogada al “Casal Sant Jordi” de la ciutat d’Alcoi. Les integrants que van desfilar per primera volta el setembre de 1964 foren estes deu xiques : Consuelo Gadea Ortiz, Teresa Marco Boix “la Venta” (com a cap d’esquadra), Mercedes Alberola García “la Tarata”, Mª Isabel Alberola Blasco “la Coetera”, Victoria Ripoll, Maruja Gosálbez Sevila “la Figuera”, Consuelo Baeza Pitaluga, Consuelo Gadea Gomis “la Minyana”, Remedios Antón Pastor i Fina Baeza Marco “la Porra”.


L’any següent continuaren eixint les mateixes integrants i mantenint la cara coberta amb el maquillatge de color negre. Encara que l’aventura va durar sols dos anys, va ser inoblidable per a totes elles, i podem assegurar que van inaugurar una nova forma d’eixida de la dona a la festa, desfilant amb una vestimenta i uns maquillatges que no eren els que es consideraven habituals en este temps.

Esquadra Negres. Any 1965.

Tot i que la vida d’este nou grup va ser curta, la seua irrupció va suposar tota una novetat al panorama fester mutxameler i un avanç social pel que respecta a la participació femenina dins de les comparses. Les dones components d’esta primera esquadra femenina de negres hui recorden, amb gust i cordialitat, estos dos anys de festa (1965 i 1966), que per a elles serien inoblidables.


Mentre es produïen estes innovacions per altra banda igualment teníem acomiadaments. En este cas la comparsa “Marinos”, que es va crear al 1928 al bàndol cristià, van dir adeu a les festes l’estiu de 1965, acomiadant-se del veïnat incorporant una esquadra de “Víkings”.


Com a fidels representants de la marineria, la seua indumentària festera procurava imitar la dels mariners que solíem veure a les pel·lícules, proveïts d’un uniforme blanc, sense taca, que sols els durava així fins que acabava l’Entrà. A excepció de les dos cantineres que portaven falda, tots i totes les components de la comparsa vestien roba masculina, inclosa l’esquadra formada per dones, ja que elles eren les integrants majoritaries de la comparsa els últims setembres que van participar a la festa.

Grup de fadrines desfilant al matí. Marinos, anys 60.

Al front d’esta comparsa, trobàvem a Francisco Ripoll, que era conegut pel malnom del Dàtil. Eixe era el motiu pel qual les gorretes blanques amb què es cobrien el cap portaven totes elles una gran cinta negra on al centre podíem llegir amb lletres daurades: “DATIL”. Comparsa “Els Marinos” tot un símbol de convivència i nova cultura de participació de les xiques al món de la festa.

Esperant eixir a l'entrà. Marinos 1963. A la dreta amb l'espasa a la mà, Francisco Ripoll, el Dàtil.

L’any 1965 va ser una data de reformes importants al món de la festa, ja que es va ampliar el programa oficial d’actes. El dia nou de setembre es reserva per a les activitats religioses, a les quals s’hi afig la primera ofrena floral a la Mare de Déu. I l’Entrà va passar al 10 de setembre.


Imatge per al record davant la barraca.


La festa afortunadament és un món amb constant evolució. Gràcies a totes les persones que, a poc a poc, han contribuït al fet que les Festes de setembre siguen hui més participatives i integradores, un conjunt social i humà, on els festers i les festeres poden compartir de manera conjunta i amb respecte tot el que significa FESTA amb majúscules.


Assumpció Brotons Boix.

Cronista Oficial. Setembre 2021





Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional.

848 visualizaciones0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo