Dedicat a la família Mira Pastor: Alfredo, Vicenta, Alfredo fill i Ani, veïns entranyables de la infantesa i joventut.
Ja estem a l’estiu. I qui no recorda els xicotets plaers d’esta època de l’any: les vacances dels menuts, la siesta a migdia, les converses i els jocs amb la quadrilla d’amics i amigues, les llargues xarrades en caure el sol amb el veïnat a la porta de casa, mentre es prenia la fresqueta després d’un dia calorós. Per completar este panorama, a mitjans de la passada centúria, hi havia una família que amb el seu treball artesanal ben fet, procurava que esta estació de l’any encara fora més inoblidable per a nosaltres, ens estem referint als Xambileros i el seu comerç “Helados La Palma”, ubicat a la Plaça Nova, número 9, des de l’any 1936 que es van casar i que va estar obert durant més de trenta anys.
Per als més jóvens intentarem explicar què és un xàmbit, (paraula que prové de l’anglés sandwich), ja que podem considerar-lo com una mena de sandvitx de gelat cremós, gairebé sempre de mantecao, que s’escampava damunt d’una galeta especial de forma rectangular que es cobria amb una altra.
La geladeria obria les portes el Diumenge de Rams i tancava després de les festes de setembre. Durant tot este temps la vivenda familiar es transformava, com si fora per art de màgia, en una coqueta geladeria, on es podia trobar de tot, encara que no era massa gran. I per cert, ja tenien emissora de ràdio i telèfon. El matrimoni format per Alfredo Mira i Vicenta Pastor formaven un gran equip, ell (mestre gelater) elaborava el producte i ella s’encarregava de la presentació i la part econòmica del negoci. La producció era diària, feta amb receptes tradicionals, centenàries, realitzant a més una rigorosa selecció dels ingredients que, amb el procés artesanal, garantien la qualitat del producte final. S’ha de dir que les matèries primeres eren totes subministrades per veïns i veïnes de Mutxamel, així els ous, els portava a diari ”la tia Remedios” des de la finca el Valencià; la llet, la servien les famílies del “tio Quito Ronda”i el “tio Colomina”. Les ametles i llimons, collites dels nostres bancals; el xocolate arribava de la Vila, la canella era en rama i la picaven a mà en un morter de pedra, fins que es convertia en pols. L’elaboració de l’orxata i l’aigua civada era tot un procés manual molt costós, ja que prèviament s’havien de llavar molt bé els ingredients. No s’utilitzaven ni colorants ni conservants.
De bon matí ja arribava el repartidor del gel, amb el seu carromato i deixava moltes barres per a omplir les neveres i garapinyeres on es conservava el gènere. A més, quan es buidaven les geladores, el gel es deixava en poals a la porta del comerç, a la Plaça Nova, i el veïnat del carrer la Mar, el Cadavall i Felipe Antón, el recollia per a dinar amb aigua i vi fresquet. Els productes principals que s’elaboraven eren orxata de xufa i ametla, aigua civada, café i llimó. Com que el món no ha parat mai de girar i evolucionar, tampoc ho va deixar de fer esta indústria tan refrescant i dolça. I així, a poc a poc, la gamma de productes i sabors tradicionals que oferien, anunciats amb guix en una pissarreta negra, va anar creixent i perfeccionant-se. Dels bàsics polos de llimó o fresa i del xàmbit, als anys seixanta, van passar als moderns coyotes, de dos colors i sabors (vainilla i xocolate) i cubanitos, a base de vainilla recoberta de xocolate, que podem dir que eren els antecessors dels moderns almendrados gelats.
Més tard va arribar el corte. El gelat no era tan cremós com el del xàmbit, era una mena de barra rectangular i el producte estava més endurit, ja que se solia conservar a temperatures més baixes per poder-lo tallar a trossets fins i es cobria per un costat i per un altre amb una galeta quadrada, quasi el doble que la del xàmbit. El més tradicional s’elaborava amb tres sabors: vainilla, maduixa i xocolate, que es podien combinar o no, a gust del consumidor. L’escriptor i cronista Bernat Capó, al seu Costumari Valencià, ens diu que “el xàmbit va ser l’avantpassat del gelat de tall que hui és també un record”.
Ah! I quina innovació tan important ens va semblar el sabor anomenat tutti frutti. Que en definitiva no era altra cosa que mantecao al que li afegien bocinets de de fruites confitades. I no podem deixar d’anomenar els cucurutxos o les modernes terrines individuals, amb un altre sabor incorporat: el torró, que ens menjàvem amb unes culleretes de tonalitats diverses.
La primera clientela del matí solien ser els hòmens que se n’anaven al moll a treballar, que abans de muntar al tramvia es prenien el gotet d’aigua civà (Alfredo havia passat tota la nit gelant) i rotllets morenets; també les veïnes i veïns s’emportaven a casa l’exquisida orxata de xufa o el més refrescant aiguallimó. La primera eixida per a vendre s’efectuava a les set del matí, Alfredo, el fill, tots els dies amb les geladores carregades a l’esquena eixia a recórrer el poble, arribant fins al Ravalet, el Poble Nou i la Venteta. Mentre caminava, anunciava els productes que oferia: “Al rico mantecao”, “aigua civà”; este últim rebia sovint la contestació següent: “que se la bega qui la fa”.
A la vesprada a partir de les tres, els dos carros de fusta (que inclús tenien un sistema que els proporcionava llum a la nit) amb el logo “Helados La Palma” pintat als laterals, eixien al carrer. Un d’ells feia el trajecte urbà per Mutxamel i part del terme, tal com ens narra la neta, Ana Mari Pastor Mira, “...por la tarde salían los dos carros con polos, coyotes, xàmbits, cucuruchos, granizados...llegando de nuevo al Ravalet, Poble Nou, Venteta, incluso por las partidas donde había fincas y por las zones donde plantaban tomates, o se estaba recogiendo almendra, para que las personas se pudieran refrescar... Eran tiempos difíciles y mi tío contaba que se acercaban los niños a comprar helados, que unos llevaban dinero y otros no el suficiente, y para que no se quedaran mirándose unos a otros, a aquellos que no podían pagarlo entero, se les ofrecía uno más pequeño, con el sabor que ellos querían...”
Les xiquetes i els xiquets en sentir la veu o veure el carret, començaven a cridar: “el xambilero, el xambilero”, entraven ràpidament a les cases per demanar a les mares una pesseta per a comprar-se un xàmbit o un polo, i si ho aconseguien eixien corrent i cridant: “polero, espere, que vull un polo...”. I es formava un rogle cridaner que envoltava el vehicle dels gelats.
L’altre carro, es deixava a la Plaça Nova o enfront de l’església, a l’altura del Fossar. Constituïa un element peculiar i estimat pels mutxamelers, on els diumenges i dies de festa important podien acostar-se a comprar gelats quan eixien de l’església, o mentre veien les desfilades de Moros i Cristians o simplement passejaven per la carretera, en esta època de l’any. Durant moltes primaveres i estius era Ani, la filla del matrimoni, qui atenia els clients, ja fora dreta o recolzada sobre una banqueta. Com abans d’ella Gloria i Maria, o Isabel que es va casar amb el seu germà Alfredo. Després van vindre també a ajudar i treballar a la poleria Manoli i Josefita. Amb posterioritat este peculiar carret va ser substituït per una mena de dipòsit, nevera rectangular, instal·lat sobre el xassís d’un tricicle i conduït pel mateix venedor pedalejant, Juan Jose Sánchez Diaz.
El negoci va anar creixent i van adquirir una nova casa a la Plaça Nova i una altra al Passeig de la Constitució, on van obrir una sucursal. També subministraven gran varietat de gelats a altres comerços de poblacions limítrofes o per a celebracions, com bodes, festes, etc. Per a portar endavant esta empresa, que ja no era familiar, contractaven persones de Mutxamel i d’altres poblacions, Tibi, Xixona o Sant Vicent, que passaven aquí la temporada del gelat i es quedaven a la casa familiar o a la que havien adquirit també a la Plaça Nova. Totes les persones que van treballar a la geladeria “La Palma”i van conviure amb Alfredo, Vicenta i els seus fills, els recorden com una gran família, ja que així se sentien allí.
Recordar la geladeria, els xambileros, les seues creacions dolces i gelades, és rememorar per a mi, i estic segura que per a molta més gent del nostre entorn mutxameler, situacions molt agradables i boniques, que ens van fer disfrutar i viure moments molt especials, un temps de sabors i emocions, compartint els gelats i, en el meu cas, l‘amistat i el veïnatge d’esta família de geladors artesanals. Tot un plaer haver-los conegut.
I vull acabar amb el testimoni de Vicenta, recollit per la seua neta Ana Mari, a qui de tot cor done les gràcies per la seua inestimable ajuda i col·laboració: “Ella sempre ens va dir que havien treballat amb harmonia, compromís i molt esforç. Ja que sols descansaven durant un mes, quan procuraven visitar la família i viatjar. Ja que després començaven la temporada d’hivern: feien xurros i xocolate en un altre local a la carretera. S’elaborava tot buscant l’excel·lència dels productes finals, sense descuidar per a res la higiene i la neteja; i, per descomptat, per a acontentar els paladars amb bons gelats, per això van decidir posar-li a la geladeria “La Palma”, perquè les persones que allí anaven a refrescar, degustaven i s’emportaven “la palma”, lo millor.”.
Assumpció Brotons i Boix. Cronista Oficial de Mutxamel.
Estiu de 2021.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional.