“Dedicat a totes les dones del poble que amb els seus dibuixos i brodats ens han deixat un llegat digne d’admirar”.
Enguany he volgut celebrar el 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, recordant i donant a conéixer una professió que va tindre molta importància per a mantenir i fer que progressaren les famílies mutxameleres al llarg del segle XX, i que no ha estat mai valorada com cal. Em referisc a les BRODADORES del nostre poble.
Al llarg del temps la dona era l’encarregada, entre d’altres treballs, de cosir; tant les peces per a vestir-se com per a equipar la casa, que es necessitaven en la vida diària. Esta ocupació es convertix al passat segle en una possibilitat d’incorporació de les xiques al món laboral, fet que els oferia a més l’oportunitat de contribuir a millorar l’economia familiar amb uns ingressos monetaris.
El primer taller de brodats de què tenim notícia a Mutxamel és, en 1916, l’ubicat al domicili familiar de la senyora Pilar Beltrí, casada amb Manuel Lledó Sala “Manolo el Rei”, al carrer Manuel Antón. A més de ser mestra d’escola i professora de piano, era una magnifica brodadora. Al seu taller de brodats acudien moltes fadrines del poble que volien ensenyar-se este ofici. A més, aquí es confeccionaven treballs de fil i es brodaven jocs de llit i de taula per aquelles persones i comerços que els encarregaven. Alguna de les alumnes van continuar la seua tasca, tant al món de la costura com al de la música i teatre, com va ser el cas de Maria Loreto Pastor “Loreto l’Almàssera” i Maria Loreto Verdú Pastor.
Així, l’any 1932 sota la direcció de la mestra, Maria Loreto l’Almàssera, les brodadores mutxameleres confeccionen, de manera desinteressada, la primera bandera de la Societat Musical L’Aliança; que lliuren al mes de març, en el transcurs d’un emotiu acte celebrat al Cinema Espanya, al llarg del qual també es van presentar en societat els nous instruments i uniformes dels músics, ara de color blau. La bandera va ser treta del taller on va ser confeccionada, al carrer Sala Marco, per una de les brodadores, Trini Climent Martínez.
D’este esdeveniment queda constància gràfica en una fotografia feta al pati del nou col·legi El Salvador, que es conserva encara al local social de la nostra banda. La lira que porta brodada al mig és hui l’anagrama representatiu de la nostra banda de música, per la seua simplicitat i bellesa.
Als durs anys de la postguerra es fa més necessari si cal (per la difícil situació econòmica i social) el treball que portaven endavant les nostres brodadores, que va consolidant-se i perfeccionant-se gràcies a dos circumstàncies. La primera és l’obertura a la capital alacantina de comerços dedicats a la venda de roba de bebés i l’establiment a Mutxamel de la propietària d’un d’estos a Alacant i un altre a València, (El Bebé Parisién), la senyora Carmen Matilla, coneguda com a “donya Carmen la del Bebé”. Prompte la senyora Matilla comença a donar faena, que es repartia per les cases: bolquers, samarretes, botetes de tela, pitets, etc., perquè la confeccionaren i brodaren les treballadores mutxameleres. Una volta acabada era recollida i traslladada a les tendes. Per tant, podem considerar-la com a una de les primeres empresàries mutxameleres.
Una altra espenta va vindre per part de l’augment del nivell de vida d’algunes famílies, tant de Mutxamel com dels voltants que contracten els serveis de les nostres brodadores directament, a fi que confeccionen l’aixovar de les seues filles o roba que necessiten per a la casa: llençols, jocs de taula, vestits, tovalles, etc. Ja que s’havia escampat la veu i la fama que executaven el seu treball de manera impecable.
Per sort, encara he pogut conéixer de viva veu part d’esta història humana i social, contada per una d’estes mestres del brodat mutxameler: la senyora Maria Pitaluga Verdú, que amablement el passat mes de setembre em va obrir les portes de sa casa, dels seus records, i em va mostrar tota la roba que conserva cosida i brodada per ella.
Maria va nàixer a Mutxamel, l’any 1935. Filla de Maria Loreto i Evaristo, va cursar el graduat escolar al col·legi El Salvador. Prompte va tenir clara la seua habilitat amb l’agulla i el tambor, i se’n va anar a aprendre l’ofici de brodadora al taller de brodats de Maruja Galbis, la mestra “Calaora”, que tenia a Sant Joan des de l’any 1905, i on acudien moltes jóvens del nostre poble. La mestra donya Maruja els feia una prova, una mena d’examen per a veure quina executava millor i més net els dibuixos preparats a l’efecte i, per tant, observar si la qualitat dels brodats era la correcta.
A poc a poc, va posar en pràctica les ensenyances rebudes i va començar a treballar al seu domicili, com tantes mutxameleres, per a donya Carmen la del Bebé i també per a altres dones que portaven faena, podríem dir subarrendada. Al voltant d’este ofici, que tenia diverses especialitats, es va reunir tota una indústria auxiliar, que generava faena per a moltes persones, ja que s’havia d’adquirir, teles, fils, randes, botons, etc.
El treball estava dividit i organitzat de tal manera que cada dona tenia clar quina era la seua especialitat. Maria, tan prompte va poder, es va establir pel seu compte, ja que d’esta manera es guanyaven més diners. I es va haver d’encarregar de tot el procés d’adquisició dels materials que necessitava, segons les comandes que li feia la clientela. Pel general comprava les peces de tela a Rafael, que treballava en una tenda de teixits a la capital i els diumenges visitava les cases del poble per a portar els encàrrecs i oferir faena. Maria, a més de brodar també sabia tallar i cosir les diferents peces de roba: samarretes per a bebés, jocs de taula i de llit, cobertors, etc. Els fils els arreplegava de Fina Baeza, la del Cabo. També passaven pels domicilis a vendre dones provinents d’altres municipis que portaven cabdellets de fils, randes o puntilles, vetes de colors, etc.
El primer que calia fer era elaborar un pressupost per donar-lo a les clientes, quan venien a sol·licitar un encàrrec. Si portaven la peça de tela, Maria calculava les hores que podia costar-li fer la comanda, observant i mesurant els dibuixos que anaven sobre la peça sol·licitada, i els complements annexos. Quan s’acceptava el pressupost, de seguida es posava en marxa un equip especialitzat per dur la tasca endavant, pas a pas.
Els dibuixos els feia, Paquita, una xica de Sant Joan, que dissenyava també per al taller de Maruja Galbis. Els dissenys variaven segon l’ús de la roba, manteleries o estovalles de Nadal, llençolets de bressol, inicials per als llençols o mocadors,... Després es posava la tela al tambor i a brodar! El següent pas quan ja estava brodat era adornar la peça amb unes sanefes coloristes de vainica i festó. Mercedes la Lletja era una gran especialista realitzant estes tires calades que es solien col·locar a les voreres. Gloria Pastor, la Gallineta, era l’encarregada de cosir a màquina les puntilles o randes.
Maria té una àmplia producció de jocs de taula i de llit, tovalloles, roba de bebè, brials,... Va brodar per a gent de Mutxamel i de pobles veïns i també per a famílies d’Elx, Xixona, França ( dos jocs de taula blancs en punt d’ombra blanc). També la buscaven molt per a duplicar jocs de llit, ja que era magnifica en este camp.
Recorda com a treballs excepcionals el joc de llençols per a la cuna efectuat per a Dolores Ivorra, el brodat de la cigonya és una meravella. A donya Rosita del Campo, “la Comadrona”, també li va brodar moltes peces, sense cobrar, en agraïment per atendre-la de la manera tant humana i professional als seus parts. Per a la família de l’empresari del sector de la tomata Nicolás Montals també va efectuar moltes comandes. Era una faena sense horaris. A voltes resultava molt cansada, ja que per norma general la seua jornada laboral començava a les set del matí i, en ocasions, s’allargava fins a les onze de la nit, si havia d’acabar un encàrrec. Va estar brodant més de 17 anys, inclús després de casar-se. Sempre recordarà com, a punt de donar a llum el seu fill Rafael, ja amb els dolors del part, va acabar una faena dreta i aguantant el tambor, entre la panxa i la paret. Ja quan els fills van créixer i els pares eren majors, va deixar de brodar, fora de per a la família i gent propera.
Maria encara conserva dos tambors, ja que eren de diferents tamanys, i una peça anomenada el tabac, destinada a guardar les teles i caixetes de fils, així com agulles, punxons (que es feien amb la punxa d’una pitera), agulla especial per al ganxillo, entre altres.
El dia de l’entrevista Maria em va mostrar una part molt important del que ella havia cosit per al seu dot i el dels fills, i va aprofitar l’ocasió per retre un homenatge emocionat a moltes bones companyes de professió i a la labor que hi feien, hui desapareguda: Nieves Ferrándiz la Mossa, Asunción Climent Martínez la Castilla, les germanes Carmen i Teresa Marco Santamaria, les germanes Maria i Inmaculada Juan, Elvira el Molí, Mercedes la del Sereno, les germanes Mercedes i Maruja, les Brígides,... i moltes més.
Un món de calats, flor de rajoleta, ramells, flor d’ametler, cabdellets, madeixes, corretges per subjectar les teles als tambors, didals, corda,... Un ofici per al qual calia tenir una bona preparació, habilitat manual, concentració i capacitat artística per a triar els dibuixos i omplir-los dels colors i matisos adequats, que en alguns casos són autèntiques peces dignes d’estar en un museu etnogràfic.
Gràcies a totes vosaltres pel vostre llegat humà, familiar i artístic, i en especial a Maria Pitaluga, per fer-me partícip d’este món i contar-me una part, per a mi molt estimada, de la vida de la dona mutxamelera al llarg del passat segle.
Assumpció Brotons i Boix. Cronista de Mutxamel.
Març de 2021.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional