A la primavera i tardor és freqüent que es done a les nostres terres l’aparició de temporals forts de pluges i a voltes granissades. A més de la preocupació per les destrosses materials que estos fenòmens climàtics pogueren produir, existia un temor, sobretot entre la població infantil i femenina, als trons i a la caiguda de rellamps, ja fora dins de casa o als camps on generalment estaven els hòmens treballant.
Quan el cel s’ennegria i començava a llampar i tronar amb gran força i soroll, es desplegava tot un ritual (hui desaparegut) entre pràctic i religiós, destinat a disminuir els efectes de la tempestat. El primer pas era traure els ciris especials i de colors, guardats a casa (per a estes circumstàncies s’utilizatven els que s’havien arreplegat a l’església durant les festivitats del Dijous Sant o la Candelària), ja que la llum elèctrica era la primera cosa que en estes circumstàncies desapareixia.
Si el mal temps es patia dins del domicili, el lloc més habitual per a refugiar-se era al buit format davall de l’escala, espai conegut com el pastador, ja que aquí es guardava la farina i tots els utensilis relacionats amb l’elaboració del pa o els dolços. Abans, es tancaven ràpidament totes les finestres i balcons; a continuació procuraven recollir i amagar tots aquells utensilis domèstics que tingueren acer (perquè podien “cridar els raigs”): ganivets, tisores. I, per descomptat, calia desendollar ràpidament la planxa si era elèctrica. Inclús els ferros empleats a la cuina o les graelles es tiraven al carrer o al corral, fins que passara la tempestat.
Si el temporal sorprenia quan la gent estava treballant als bancals, els llauradors intentaven refugiar-se a les casetes edificades al mig del camp, que normalment eren utilitzades per a guardar les ferramentes. Es procurava fugir dels arbres més alts, encara que a algun llaurador amb la pressa per trobar protecció, li costara la vida la imprudència de carregar-se el llegó a l’esquena i ficar-se baix d’un arbre proper.
L’església parroquial, per la seua altura i per tenir damunt de la torre campanar els aparells de ferro que anuncien els diferents tocs horaris del rellotge municipal, era, i de vegades encara ho és, un punt propici per atraure els llampecs els dies de temporal. Els llamps solien caure aquí atrets per l’enorme punta metàl·lica en que acaba esta curiosa maquinaria. Durant les primeres dècades del segle XX, segons ens van contar algunes veïnes, almenys en dos ocasions, es van produir destrosses importants a la teulada ocasionades per les descàrregues elèctriques. La primera va ser de nit i els veïns del carrer del Carme van poder contemplar com la veleta situada damunt de la cúpula central es transformava en una figura blanca de foc, de la qual saltaven infinitat d’espurnes, acompanyades als pocs segons per un tro monstruós que va fer tremolar les cases.
La segona tempestat que va afectar també la coberta de la parròquia es va produir un 8 de setembre, festivitat de la Verge Maria, quan era cura de Mutxamel José Almira (1917-1924). En esta ocasió la tronada es va produir de matinada, en companyia també de grans remors. Els xiquets d’aquells anys van tindre oportunitat de comprovar com les teules eren reparades per Pepe Casanova (Sancarrò), que lligat a una corda recorria les altures intentant arreglar tot el mal que s’havia produït.
Cal ressenyar que el primer parallamps col·locat al nucli urbà sembla que va ser el de la fàbrica de farina de Bufort, Poveda y Cloquell, situada al carrer de la Séquia; la finalitat era protegir la maquinària dels efectes nocius de les tempestes. Encara hui es pot contemplar al cim de l’edifici, això sí, deteriorat pel pas del temps.
Fins ara sols hem parlat de qüestions pràctiques per a defensar-se de les tronades i rellamps. No podem finalitzar sense parlar de les creences religioses que formaven part de la nostra cultura popular des de fa molts anys. L’advocada per excel·lència contra els llamps i els efectes de les descàrregues elèctriques i atmosfèriques era i és Santa Bàrbara. En alguns llocs, per a explicar esta advocació, es conta que el Nostre Senyor va voler premiar les virtuts de la santa i li va demanar quines eren les seues preferències: si el govern de les dones o el de la tempesta. La santa, sense dubtar-ho un moment, va contestar que es creia capaç de poder dominar el llamp i el tro, però que no s’atrevia a provar-ho amb les dones.
Encara que la festivitat de la santa se celebra el dia 4 de desembre, el costumari popular ens diu que la gent pel general “sol recordar-la, sols quan trona”. Al nostre terme municipal, a més, tenim un paratge dins del llit del riu Sec, a l’altura del Cantalar, anomenat popularment “penya Santa Bàrbara”. Segons ens han relatat els nostres majors, esta denominació es deu al fet que un pastor, que es trobava pasturant per esta part del llit del riu amb el seu ramat, es va veure rodejat de sobte per les aigües d’avinguda que provenien de la part alta del Montnegre, després d’una forta pluja. Va procurar muntar a la part més alta ell i els animalets, i es va poder salvar, encomanant-se a la santa.
Normalment a la majoria de les cases per guardar-se dels efectes de les tempestats, tenien oracions escrites, per descomptat, de tradició oral, que en moltes ocasions anaven recitant per demanar la venerable i desitjada protecció de la santa, mentre es treia l’aigua que havia entrat a la vivenda. Una de les més conegudes a Mutxamel i amb què acabem este relat és la següent:
“Santa Bàrbara pel camp
buscant l’Esperit Sant,
tres núvols veu venir:
un de foc, un de pedra,
i un altre de la mala centella.
El de foc, a la mar;
el de pedra, a la serra;
i el d’aigua, a la terra”.
Assumpció Brotons i Boix.
Cronista Oficial de Mutxamel. Tardor de 2021.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional.