A punt de finalitzar el segle vint és difícil trobar una família que no tinga a sa casa una llavadora o aigua corrent per a rentar la roba. Però si mirem unes poques dècades enrera, trobarem que ni existien estos electrodomèstics ni tampoc a les vivendes hi havia aigua que no fóra la del pou.
Per tant per a llavar totes les teles domèstiques les dones havien de buscar rius, basses o sèquies on poder dur a terme esta faena; llocs que generalment solien estar a prou distància del poble. Més tard s’anirien edificant llavadors públics, o bé s’utilitzarien els safareigs dels convents i ja no seria necessari per a les dones fer grans recorreguts, carregades de sacs o cabassos plens de roba bruta.
Algunes fadrines a part de la faena de sa casa es guanyaven la vida llavant la roba d’altres famílies, eren conegudes com rentadores, bugaderes o “llavaneres”. A moltes poblacions anaven buscant treball per les cases o carrers, sobretot en arribar el mes de juny, ja que era l’època de rentar les robes grosses, mantes, cobertors, etc., que sols es feia una volta a l’any. Si podien llogaven un carro on deixar els sacs i normalment tenien un dia fixat a la setmana per anar a cada lloc.
Tenien el seu santoral, Santa Eulàlia, Santa Àgueda, Marta o Àgata, eren les destinatàries de les seues oracions i a elles s’encomanaven perquè la roba després de la neteja es quedara neta i blanca com la neu. No llavaven ni el dia de l’Ascensió ni el de Corpus, ja que com diu el refrany “El qui treballa per l’Ascensió, mai no farà res de bo” i per tant pensaven que eixos dijous la roba es podria, a més, si estaven al costat d’una sèquia o riu, el corrent se les podia emportar.
Hi havia opinions diverses de les dones que tenien l’ofici de rentadores. En alguns llocs es pensava que havien de ser xiques lletges i cridaneres, ja que no era un treball fi; en canvi a altres llocs tenien fama de ser curioses, molt treballadores i persones en qui es podia confiar.
A Mutxamel el lloc més habitual per anar a llavar les dones era el pantanet (aquí es va fer un llavador xicotet) i les sèquies del voltant. La Sèquia Major al seu pas pel Molí Gosàlbez, el Manco Ripoll, el de Vidal, el del Conxell, el Molí Montserrat, el de Canonge i l’Alameda, era l’itinerari on es podien trobar les xiques i dones mutxameleres netejant i rentant llençols, tovalles, etc., acompanyades per la remor de l’aigua en passar.
Per a les nostres àvies i mares anar a llavar al pantanet era tota una cerimònia que començava bon mati. Carregades amb el cabàs o el sac ple de roba bruta damunt del cap, el poal penjat al braç, moltes d’elles portant de la mà els xiquets menuts, anaven caminant fins arribar al pantanet o a la sèquia on tingueren el seu lloc habitual. També a Mutxamel durant un temps tenien transport. Gaspar Leron allà pels anys trenta amb el seu carret portava els paquets de roba per una pesseta.
Una volta que s’aplegava al lloc, també requeria el seu temps preparar el llavador, si no es tenia habitualment. Era necessària una bona pedra, a ser possible rectangular i ben plana o esmolada. Es feia un forat i allí es ficava la pedra ben encaixada, ja que si es movia no deixava llavar bé. Es procurava buscar els dies que per la Sèquia Major corria aigua de Villena, ja que era la millor de les tres que hi havia i deixava la roba molt neta. No passava el mateix amb les aigües que venien del Pantà de Tibi (ja eren dolentes) que per tenir prou “salitre”, dificultava massa el treball i no deixava les vestimentes en bones condicions.
No hi havia detergents i les nostres mares utilitzaven sabó fet a casa amb la morca de l’oli, potassa i clorur, que mesclat al poal amb l’aigua feia l’efecte del lleixiu. Generalment solien passar tot el dia fora de casa i per tant havien de portar alguna cosa per a dinar. Era molt dur sobretot a l’hivern, ja que a més del fred i l’aigua gelada, la roba tardava més a eixugar-se i no volien que se’ls fera de nit per a tornar. Acabada la feina havien d’amagar les pedres que utilitzaven com a llavador, o bé anar a tornar-les a les cases de camp on les havien demanat.
Els viatges al pantanet eren diaris per aquelles xiques que tenien malalts a la família, o bé pares majors al seu càrrec i sobretot per a les dones que es guanyaven la vida llavant per a altres cases.
La tornada era molt difícil perquè estaven molt cansades i a més anaven carregades dels bolics de la roba seca, el poal i el cabàs al cap amb els draps que encara estaven humits. Com que també era l’hora que tornaven els llauradors i carreters, les dones ja sabien que alguns d’ells s’aturaria per ajudar-les (igualment sabien qui eren els que mai paraven). Encara se’n recorden les més majors d’Alfredo el Xambilero (que elles anomenaven El Moreno), que amb el seu carret quadrat i preparat per a dur material, sempre es detenia i a més esperava que acabaren d’arreplegar, per portar-se al poble tot allò que alleujara la càrrega de les fadrines.
Una faena, anar a llavar a la sèquia, que ja ha desaparegut de la llista de les ocupacions. Però ens queda el record dels colors de l’herba i la roba estesa damunt de les pedres, la remor que provocava “la dula” al passar i també la música que ens porta a la memòria esta cançoneta tan escoltada als nostres majors i amb què acabem:
“A la vora del riu mare,
m`he deixat les espardenyes.
Mare no li ho diga al pare
que jo tornaré a per elles”.
Assumpció Brotons Boix. Cronista Oficial de Mutxamel
Estiu de 1999.
Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional