• Cronista de Mutxamel

ERES DE BATRE I MOLINS DE MUTXAMEL


El moliner “Sento la Ruma” i les seues filles davant la moderna màquina trilladora.

1.-INTRODUCCIÓ


El més de juny marca un dels moments més importants i culminants dins de la vida dels pobles de cultura mediterrània, quan el forment i els cereals en general eren els protagonistes principals de l’alimentació. Fins fa poc temps la seua carestia o abundància era la clau de la fam o del benestar de les famílies, i per tant dels veïns de les poblacions.


Arribades les primeres calors, quan les espigues comencen a daurar-se és el temps de la sega. Ja ho diu el refrany: “Al juny, la falç al puny”. De la importància del treball que realitzaven els nostres llauradors, valga a dir que els pobles més antics consideraven el forment com a sagrat i beneït, per això dona tant d’aliment. En acabar de segar, s’havia de batre, quasi sempre al mes de juliol, procés complicat perquè no depenia sols de les persones, sinó que intervenien altres factors importants com el sol i el vent.


De bon matí, en despuntar l’alba, la família sencera agafava el carro i amb totes les ferramentes de treball arreplegades, se n’anaven cap al trosset de terra, ja preparat per a segar i batre. S’havia de fer com més aviat millor, no fora que una pedregada o una tempesta els fera perdre la collita de l’any.


Amb els carros carregats per anar a batre. Finca “Lo del Pi”.


Tots els camins del nostre terme apareixien plens de gent, segadors i segadores, disposats a portar endavant esta dura faena, que els permetria omplir les cambres de gra de forment i altres cereals, destinats a procurar l’alimentació tot l’any. Ja passen cap a la llenca de Benaüt o al trosset de Marseta, al bancal del Cantalar o de Cotoveta; els que recorren el camí de l’Alameda saludaran la Moreneta, i amb devoció li demanaran: “Salut i bon enteniment per a poder segar tot el forment”.


Les dones amb les seues cançons donaran alegria i color al llarg del dia. Ja arrepleguen els hòmens espigues, que posaran al sombrero o a la cintura, ja que la tradició assegurava que les primeres tenien la facultat de protegir-los dels dolors i del pesat treball. I del forment obtindran la farina, amb què elaboraran el pa, una volta acabada la batuda a les nombroses eres de Mutxamel i portat el gra als molins per a moldre’l.


Són els dies d’arribada de les falcies, que amb orenetes i guatles, sobrevolaven els nostres camps i ens regalaven les seues cançons, i ideals per a caçar perdius que solien freqüentar les eres per a menjar-se el gra. Temps de calor, d’arreplegar el que s’havia sembrat a la tardor, d’amuntonar la palla i fer els pallers, d’ensacar. Però també de compartir el menjar: olives, cansalada, un glopet d’aigua fresca del pou; de fer la siesta buscant l’ombra d’un garrofer, fugint del sol, mentres s’escoltava la remor de les cigales, I, sobretot, moments de satisfacció i d’alegria per haver arreplegat una bona collita.


MOLINS DE MUTXAMEL


La nostra horta regada per les aigües del riu Montnegre, a través de la séquia Major, comptava amb uns enginys hidràulics de vital importància, per a la vida econòmica, social i ecològica de Mutxamel, ens estem referint als molins fariners.


De procedència àrab, la seua construcció es va generalitzar entre els segles X i XIII, moment en què el seu ús es va estendre, sobretot a causa de les incorporacions tècniques que van fer augmentar la producció. Estaven situats en el llit del riu o al costat de la séquia, alguns fins i tot dins del nucli urbà.


Segons les cròniques en el terme de la vila de Mutxamel es trobaven deu molins fariners, situats en fila, seguint el curs de l'aigua de la séquia del pantà i el més pròxim a la ciutat d'Alacant, estava a una llegua de distància.


Les normes per les quals s'havien de regir els establiments de molins eren objecte de l'atenció de l'administració de l'estat. Per a qualsevol autorització, l'advocat patrimonial havia de comprovar si el terreny era propietat de qui sol·licitava i si, una vegada realitzada l'obra, esta perjudicaria la resta de molins de la zona o als regants que utilitzaven la mateixa aigua que movia les moles. A més, era necessari esbrinar si el molí, en edificar-se en el llit del riu, podria alterar-ne el curs normal, i en este cas la petició es denegava.


Generalment els propietaris solien ser nobles i cavallers, que habitualment els arrendaven als moliners de la zona atenint-se a unes condicions fixes, la qual cosa els permetia obtindre guanys sempre, per què quedaven a resguard de qualsevol eventualitat de collita o de falta d'aigua, que era suportada pel moliner arrendatari.


La seua explotació va implicar freqüents disputes amb la ciutat d'Alacant, ja que el nostre poble tenia el dret a cobrar l'impost denominat de màquila, que consistia a pagar dos diners o més per cada barchila de forment que es molguera en els nostres molins, ja foren veïns de Mutxamel o forasters. Sabem de l'existència d'una casa, on es cobrava este impost situada en la partida del Molí Nou, pel qual les nostres arques municipals recollien huit-centes o nou-centes lliures anuals. Tot aquell que utilitzava els molins, tènia l'obligació de manifestar la quantitat de mercaderia que s'anava a moldre, i si no ho feia “encontrándoles el arrendador, lo penaba en lo establecido...”. Com que la capital consumia gran quantitat de farina, i per trobar-s’hi més pròxims els molins fariners del terme de Mutxamel, quasi tota la farina que utilitzaven els veïns d'Alacant, era i havia sigut sempre del forment molt als molins situats en la nostra vila o el seu terme. Quan Mutxamel, per diverses circumstàncies, es va haver d'agregar a la ciutat d'Alacant, esta va suprimir el dret de màquila, per a no pagar els alacantins més impostos, però se’n va inventar d’altres nous que va carregar sobre les llars de Mutxamel, que a més va deixar de recaptar la quantitat que ingressava pel dret de màquila, fet que va provocar malestar i descontentament entre la població.


De diferent traçat arquitectònic i diversa magnitud eren els nostres molins. Els unia el fet que s’alçaven per on discorria l'aigua. Començarem el nostre itinerari pel molí del Xapitell. Situat prop de l'ermita del seu mateix nom, estimada pels habitants del Riuet. Tenim referències històriques d'este edifici de l'any 1636, que ens informen que “Laurean Pasqual, caballero de Alacant, arrienda a Joan Baldó de Xixona, un molino harinero situado en el río Montnegre y denominado del Chapitel. El arriendo es por un tiempo de 4 años y canon de 50 libras”. Donada la seua ubicació era utilitzat per veïns de Xixona.


Seguim i ens trobem amb dos molins que estaran molt a prop, el que provocarà freqüents disputes per l'ús de l'aigua. El primer és el molí conegut hui com el de Busot, propietat de Lorenza Martínez de Vera, que posseïa el senyoriu de Busot, i al qual solien acudir llauradors d'este poble a moldre els grans, donada la proximitat al seu territori. També ens apareixen referències d'este molí al Llibre de la Confraria de la Mare de Deu de Loreto, on se'ns relata que “día 12 d’octubre de 1736 venia de Busot Thomas Pastor, fill de Franses y María Brotons, de edad de 14 anys, en dos burros carregats de forment, y poc més de les primeres Ave Maríes, a la que estagué en el riu per a pasar al Molí de Busot...”.


El seu veí era el molí d’Enmig, que en l'actualitat dona nom a una partida del nostre terme municipal. Veïns de Xixona, la família Brotons Carbonell el va adquirir al començament del segle XX als Srs. Rusafa de Mutxamel. Els seus últims habitants recorden un paisatge idíl·lic, amb una gran terrassa i gran varietat d'arbres, sobretot palmeres i flors de diferents colors i classes que allí tenien plantades. Posseïa ermita pròpia, molt xicoteta, dedicada a l'apòstol Sant Joan.


Molí Nou ubicat al llit del riu, prop de la Sabateta.

Continuem la nostra baixada pel llit del riu i ens trobarem amb el molí Nou, perquè era el número nou comptant els que funcionaven des del carrer de la Maigmona de la veïna localitat de Sant Joan. Situat prop de la presa de les Fontetes, també dona nom a una urbanització de la localitat i és el sobrenom del seu actual propietari, Ismael Carbonell, conegut com a Ismael el del Molí Nou. És dels pocs on es pot contemplar l'estructura del seu casalot i dels últims que van deixar de funcionar. Fins als anys huitanta es podia veure part de la maquinària, que va ser coberta de llot i fang en una de les espectaculars riuades de tardor.


Relacionat amb este molí el nostre folklore conserva esta cançó:

“Marieta la del Molí Nou/ salta bots i carreretes,/ i al roïo de la mola/ fa sonar les castanyetes”.


Per fi ens trobem amb el primer dels molins edificats al costat de la séquia Major, el molí Gosálbez, situat prop de la casa i de l'embassament del Pantanet. En el segle XVIII ens apareix censat en la partida del Tollet, sent llavors el seu propietari Ignacio Gosálbez. Cal destacar, a més, que l'abundància d'aigua que corria pels voltants, no oblidem que ací la séquia encara no s'havia dividit en altres desviacions, i la proximitat a Mutxamel, feien que fora un lloc freqüentat per la dones de la localitat per a anar a llavar la roba. Derruït a finals del segle XX, hui el pi centenari i una placa explicativa ens relaten la seua història i ens donen fe de la seua existència.


Molí Gosalbez, al llit de la Sèquia mare, veí del Pantanet.
Per al record, placa que ens situa on estava l’antic molí Gosalbez i encara podem contemplar el magnífic monument verd, que es el pi més que centenari.

Seguint el discórrer de les aigües, arribarem a un altre edifici singular, que formava part del que podríem denominar complex hidràulic- religiós, volgut pels veïns del Ravalet en particular, i de Mutxamel en general. Ens estem referint al molí de Montserrat. Les referències escrites del segle XVII ens indiquen que a l'octubre de l'any 1642 “el licenciado Thomas Martorell, presbitero de Alacant, arrienda a los hermanos Vicent y Joseph Sala de Muchamel, un molino harinero situado en la partida de Montserrat por tiempo de 4 años y precio anual de 100 libras”. L'últim moliner que el va fer funcionar va ser Alejandro Brotons Bellido, Alejandro el Molí. Reedificada hui la casa, encara es pot apreciar en la seua façana la imatge centenària de la Mare de Déu de Montserrat.


Àntic molí Montserrat, construït prop de l’ermita dedicada a la “Moreneta”. Aprofitava les aigües de la sèquia mare.

Travessarem el passeig de l'Alameda, l’Alluser i ens trobem amb un altre edifici, potser dels més grans de tots els que portem visitats, el denominat oficialment Molino de dos muelas, era un dels de major potència. En el segle XVIII, pertanyia a Felipe Ferrández de Mesa, encara que per als veïns el seu nom popular era el de molí Huitena. Va ser l'únic que es va electrificar al començament del segle XX, sent propietari Carlos Poveda, Carles la Molinera, i encara hui, oxidat, podem contemplar sobre la teulada, mirant cap al cel, el parallamps, que va ser el primer que es va instal·lar al nostre poble. Va ser l'últim a tancar com a molí fariner, encara que va continuar la seua activitat com a botiga de pinsos fins als anys seixanta.

Molí “Huitena” que encara podem veure al passejar pel carrer la Sèquia.

El nostre caminar pel carrer ens fa travessar el pont conegut com el de Marianeta amb la seua preciosa cascada, i arribem al molí de la Soledat, per als mutxamelers més jóvens, molí de Julián. Enclavat ja en ple nucli urbà, sabem del seu funcionament en 1636, quan “Gabriel Pasqual, caballero de Alacant, arrienda a Damiá Garcia y esposa, vecinos de Muchamel, un molino harinero situado en la zona de Els Pasquals, durante un año y precio de 110 libras”. En el segle XVIII havia passat a ser propietat del comte de Faura, i ja era denominat Molino de la Soledat. Els últims propietaris que el van fer funcionar van ser la família de Francisco Soler, veí de la nostra localitat, i encara hui podem contemplar la seua peculiar estructura al començament del carrer del mateix nom.


Continuem el nostre passeig per la localitat que ens portarà a un altre enginy hidràulic important per la seua antiguitat i funcionament i, encara que hui, ens siga impossible contemplar el seu traçat, sí que podem apreciar el lloc de construcció. A l'entrada del carrer del mateix nom estava el molí Carnisseria, que tenia diverses peculiaritats, una era que al costat de la indústria habitual, posseïa un forn, i una altra era que la séquia xicoteta que l'alimentava aprofitava perquè les veïnes de la localitat tragueren aigua amb els poals. Donada la posició de l'establiment moliner, respecte a la baixada de les aigües, hem d'esmentar que el seu funcionament, era a vegades problemàtic i font de problemes legals, ja que en moltes ocasions l'aigua es desviava per al reg i no arribava amb força suficient per a poder moure l'engranatge, amb la consegüent pèrdua d'ingressos per al moliner.


Molí de Rates. Foto: Lorenzo.

I com que tot arriba a la seua fi, la nostra excursió també finalitza, i ho fa amb un altre peculiar molí, l'anomenat molí de Rates, la propietat del qual pertanyia en el segle XVIII a Manuel de Hoyos. Amb la denominada caseta de la partició, que té al costat, formava un nucli que hui diríem mediambiental de primer ordre. La seua figura advertia als caminants que estava a punt d'entrar en la població veïna i els brindava l'oportunitat de gaudir d'un paisatge espectacular d'oms i vegetació variada, al costat de la preciosa mansió del de Conde. Ja desaparegut, la memòria del molí roman associada per molts del nostre veïns a jocs d'infància en els fèrtils camps que l’envoltaven, sobretot les finques del de Rotllo i el Cairo, i a més funcionava com a llavador.


No seria just que finalitzàrem el nostre viatge, sense esmentar els dos molins situats a continuació, però ja en el terme municipal de la veïna localitat de Sant Joan. Ens referim al “molí de Rajoletes i al molí de Germán”, tots dos emplaçats molt a prop, a la Maigmona. Eren els últims que conformaven este ventall d'enginys d'aigua situats en la séquia Major, per este motiu el seu funcionament era molt més lent, ja que moltes vegades la quantitat i força d'aigua que els arribava era escassa.


Pintura popular, “ex voto” dedicat a donar les gràcies a la Mare de Déu de Loreto per :”El dia 24 de marzo de 1885 caió en la canal del molino de la Carniseria, Maria Loreto Pastor, de 8 años de edad. Salvandose milagrosamente. Ex vota”

ACOMIADAMENT.

Amic espectador, que ens has acompanyat al llarg del nostre passeig, hem intentat que conegueres un poc els nostres espais hidràulics, els espais d’aigua, veritables monuments de la cultura popular, de la cultura agrícola d’un poble valencià, Mutxamel, el nostre, on els seus hòmens i dones han treballat la terra durant centenars d’anys per a poder sobreviure amb orgull i dignitat. On s’ha hagut de construir i racionalitzar les sèquies, organitzar el repartiment de l’aigua entre persones i institucions, trobar solucions als conflictes derivats del seu ús, entre el reg del camp i la mola de gra, a més de cuidar i mantenir uns molins hidràulics els quals durant molt de temps eren dels senyors més poderosos d’estes terres.


Som conscients que es tracta d’un patrimoni quasi invisible actualment, però estimat per tots, formava part de la nostra història, del nostre paisatge tradicional de regadiu i del treball dels nostres pares. En definitiva, són una part vital de la vida del nostre poble, Mutxamel.


Assumpció Brotons i Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel.

Guio DVD presentació Càrrecs Festers. 26/07/200. Parc Municipal El Canyar de les Portelles.




Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional.

343 vistas0 comentarios

Entradas Recientes

Ver todo