• Cronista de Mutxamel

MUTXAMEL I LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA



Vista del Calvari de Mutxamel. Foto: Lorenzo

Al igual que la resta de les terres valencianes Mutxamel va patir la Guerra contra els francesos, iniciada amb el motí d’Aranjuez el dia dos de maig de 1808. El poble en general va acollir amb gran entusiasme la destitució de Godoy, qui des de la seua posició de favorit, representava la falta d’autoritat del rei Carles IV i la mostra evident d’una manera despòtica de governar.


Mentre van durar les accions bèl·liques, Alacant, que mai va reconèixer com a rei a José Bonaparte, va continuar governada per una Junta de Govern constituïda per la mateixa oligarquia de l’antic regim, que es va servir de les institucions i de les milícies de ciutadans per controlar l’ordre públic. Es frenaven així les pretensions de les classes populars d’intervenir a la política municipal, a més d’impedir que es ficaren en pràctica les noves lleis constitucionals i progressistes, que emanades de les Corts de Cadis, pretenien modernitzar el país.


Des de l’inici del conflicte bèl·lic contra Napoleó, Alacant es va sentir amenaçada per les tropes franceses. Fins a 1813, la capital alacantina i els pobles del voltant vivien pendents i amb el temor de rebre un atac enemic. L’economia i la vida quotidiana d’estos llocs restaran completament supeditades a les necessitats de la defensa militar[1].


Ja des de l’any 1789 l’horta alacantina venia patint una successió d’adversitats, greus epidemies i sequeres, que van arruïnar l’agricultura i causar mortandat entre els seus habitants. Mutxamel tenia per este temps una població de 3.520 veïns[2]. Per tant quan arriba la guerra al 1808, la situació s’agreuja, donat el cost afegit que esta suposava, tant en el pla humà com en el econòmic. De totes maneres, en este any encara l’entusiasme del veïnat per frenar l’invasió napoleònica, propicia que les aportacions econòmiques per cobrir les necessitats de guerra, s’efectuen de manera voluntària.


Però el panorama varia a partir de 1809, quan es posen en marxa noves contribucions extraordinàries per poder fer front a les costoses operacions militars. Si a més afegim les progressives derrotes del exercit espanyol, i que moltes persones riques intentaven no pagar el que es pertocava, el descontent popular estava servit. Sabem que Mutxamel va contribuir l’any 1810 amb 9000 reials de velló en concepte de l’impost anomenat el “equivalente” i Penya-Serrada amb 280[3].


La falta de mà d’obra provocada per la marxa obligada dels homes als exercits,-l’allistament era obligatori entre els setze i els quaranta anys, quedant exclosos els casats destinats a una força de reserva-, la destrucció de cases i parts importants d’arbres i cultius, la requisa de les poques collites que quedaven per alimentar als soldats o per poder tenir acumulades provisions, varen provocar que els llauradors es quedaren sense excedents i la necessitat d’aliments fora el més habitual.


Havia que col·laborar també amb l’organització de partides militars, i es va demanar als veïns més rics que participaren de manera activa en l’adquisició d’armament. José Ayala i Cantó, escrivà del nostre ajuntament ens indica com havia intentat fer complir l’orde, “...Doy fé y testimonio que por Juan Boix, Pregonero y con mi asistencia, precedido el son de cara y la concurrencia de diferentes personas, se ha publicado en todos los sitios de costumbre, y dias veinte y uno, y veinte y ocho de Enero, y dos del corriente, todos festivos, la superior orden, relativa a la formación de Partidas honradas de Lanceros, y que lo pudientes procuren armamento con lo demás que expresa. Y para que conste en virtud de providencia del Alcalde ordinario de esta villa de Muchamiel, doy el presente que signo y firmo en ella a quatro de Febrero de mil ochocientos y diez[4].


Com que Alacant i Cadis eren les úniques ciutats de certa importància que estaven lliures de l’ocupació francesa, es suposava que tenien que contribuir de manera especial per mantenir les despeses ocasionades per la guerra. Dos anys després d’iniciat el conflicte, sabem que al nostre poble li corresponia pagar 98.463 reials de velló i a Penya-Serrada 3.136, com a contribució al “Prestamo Forzoso del Común de los cuarenta millones que se impusieron a este Reino y la distribución que correspondió á dicha Ciudad y Pueblos de su Governación..[5].


Prompte començen les protestes entre els veïns, i les autoritats es troben amb tot tipus de dificultats a l’hora de recaptar els impostos, tenint en molts casos que recórrer a la força, “Sr. Governador de Alicante: Para proceder con apremios militares contra los morosos en el pago de contribuciones, necesito de dos soldados por algunos dias, y estimaria que Uds. Nos los facilitasen. Dios guarde a Vd...Muchamiel y Julio 16, de 1810-Mariano Pedraza[6].


Per poder cobrar les contribucions ordinàries de guerra, els titulars de tota classe de bens devien de fer una relació detallada de les propietats, cases, terres, molins, ingressos en metàl·lic, etc, per saber quines eren les disponibilitats dels grans contribuents. Del anàlisi ampli de la documentació corresponent a l’any 1811, es confirma l’idea de que la noblesa i el clero, domiciliats sobre tot a la ciutat d’Alacant, eren els majors propietaris de sol rústic o urbà de Mutxamel i casualment també solien ser, sobre tot els eclesiastics, els que menys volien contribuir al manteniment que generava l’avituallament dels regiments.


Part més alta de l'ermita del Calvari. Anys quaranta. Foto: Arxiu Personal Mari Suni Brotons

No es el moment de fer una relació detallada, però es interessant citar-ne alguna d’elles, així el canonge de la col·legiata de Sant Nicolau d’Alacant declara el seu patrimoni i les rendes que li produeixen, en concret a Mutxamel:

Por un pedazo de tierra huerta, partida de la Entrega, termino de la villa de Muchamiel...900 reales, por un pedazo de tierra secana, partida de l’Asud, termino de Muchamiel, 195 reales, por dos casitas en la Villa de Muchamiel, calle de la Carniceria,270 reales, Alicante, 31 de julio de 1811[7].


També el senyor Luis Bonicelli, ajuda de càmera del rei, aporta la seua declaració, on per cert no apareix una casa de la que més tard, finalitzada la guerra, reclamarà indemnització :

“..Declaro y juro que los bienes que poseo son, un molino harinero en el termino de Muchamiel y siete tahullas de tierra en el mismo termino, que me producen un valor líquido de cuatro mil quinientos quince reales vellón...16 de agosto de 1811[8] “.


El problema més greu encara estava per arribar. L’any 1812, la capital del Regne, València, passa a mans dels francesos, i el sud de les terres valencianes i Murcia es converteixen en el punt de reorgarnització de les tropes hispano-britaniques, arribant a agrupar un exercit de vint mil efectius. La població civil, que fuig dels seus pobles ocupats pels francesos i que a més han perdut les seues posessions, també es refugien en esta zona, el que incrementa encara més el numero de persones que cal atendre.


El dia nou d’agost d’este any desembarca a Alacant la divissió anglosiciliana, aproximadament uns sis mil soldats, que es quedarien aqui uns nou mesos. Este nou contingent militar va exigir grans quantitats de diners per a la seua alimentació i equipament, i varen acabar de trastornar per complet la vida ciutadana, afegint problemes de tot tipus, -sanitaris, salubritat, allotjament i de seguretat- als ja existents.


Mutxamel patiria en gran manera esta situació dolenta, tant per la manca de producció agrícola, que comportava la restricció dels articles de primera necessitat, com per l’augment descontrolat el augment de la pressió fiscal, difícilment sostenible pels veïns. Si afegim que ja feia dos anys que hi havien tropes acantonades al municipi, les quals demandaven diàriament alimentació per als soldats i els seus animals, la situació es feia insostenible, com va així passava ja al mes d’agost de 1810, “..Hace tres dias que ha cesado el suministro de paja a las caballerias del Exto. Del Centro existentes en los pueblos de Muchamiel y S. Juan a causa de no haberla en su termino...[9]”.


Els nous poders politics concentrats a Alacant, així com les autoritats militars, des d’el primer moment es dirigeixen als responsables dels governs municipals per demanar-los que col·laboraren amb l’abastiment de la tropa, esta tasca en ocasions era impossible, com ja hem vist en punts anteriors. Unes altres vegades, eren les pròpies autoritats locals les que es negaven a subministrar el forment requisat per instancies superiors, ja que es necessitava per als veïns, “..La resistencia de la Justicia de Muchamiel sobre impedir que en el Molino Nuevo se muela el trigo de la Provisión de esta Plaza, ha llegado a tal extremo de que su alcalde ordinario en el dia de (h)oy, ha prevenido al molinero no pueda moler los granos que sirven para suministro de pan a la tropa baxo multa de cincuenta pesos, mandando retirar a un dragon montado que envié custodiando los carros.

Este hecho se hace más reparable a vista de mis repetidas solicitudes al referido Alcalde, según manifeste a Ud. en mi oficio de ayer, y es de admirar que sobre no sufrir dicho Pueblo, como deviera, el suministro de la tropa que en el existe, se intente separar de las obligaciones...pareciendome que esto exige una seria determinación que será la que V.I. me auxilie con su autoridad para que rigurosamente tenga efecto el embargo hecho por la R. Hacienda del expresado molino..[10]”.


Des de 1810 fins a 1813, la recaptació de diners disminueix, però de manera simultània augmenten les imposicions. Els veïns, desesperats i cansats, contemplem amb impotència com anaven caient sobre ells impost darrera impost, establerts de manera indiscriminada pel Govern Central, Junta del Regne i els propis ajuntaments. En moltes ocasions, era impossible de poder pagar els impostos per les famílies, donada la seua pèssima situació econòmica o bé perque s’havien vist obligats a abandonar la localitat, com ho testimonia l’escrivà del ajuntament de Mutxamel, José Ayala al mes d’abril de 1812, al president i vocals de la Junta establida a la capital, “...En esta Villa no se creó la Comisión mandada establecer por las Cortes, porque habiendose procedido á su formación, recurrieron los elegidos igual numero de votos; y haviendose consultado a la Junta Superior del Reyno para estar á su decisión, no la tuvo, y por cuyo motivo el Ayuntamiento eserciendo sus funciones, procedió a la imposición de dicha contribución de Guerra.

En el presente año, con motivo de la invasión de la Capital por los franceses, y sucesivamente de estos pueblos, emigraron los electores que todavia no han regresado algunos, y por cuya causa tampoco ha podido verificarse la elección de los dos diputados para la comisión de esta Villa. En esta atención, el Ayuntamiento mandó publicar Bando para que todos los vecinos, que tuvieran que quitar o añadir a la contribución extraordinaria el año prosimo pasado, acudieran dentro del tercero dia, pués pasado otro termino, se procederia a confirmar la misma por este año en todos aquellos que nada alegaran, y se les impondria el duplo á los que deviendo añadir guardasen silencio.

En este estado se han presentado pocos vecinos con relaciones que acrediten deverseles hacer baja a la cota del año prosimo; y el Ayuntamiento està entendiendo en su eshamen para imponerles la que les corresponde.

Si este procedimiento del Ayuntamiento es de la aprovación de Ud. se pondrá desde luego en ejecución y sino espera superior resolución para ponerla en práctica, deviendose advertir que la decersión de estos vecinos, la rudeza de lo común de los labradores, y ser muchisimos los que [h]abitan fuera de la Población, prestaran obstaculos muy dificiles de superar para la pronta precentación de las relaciones juradas...[11]


Es impossible escriure sobre la “Guerra de la Independència”, i no parlar dels fets bèl·lics ocorreguts al nostre poble, i dels seus protagonistes, dels que trobem referències escrites, inclús a nivell personal. Des de l’ocupació de València al mes de gener de 1812, una part de l’exèrcit francès dirigida pel general Montbrun intentava arribar fins a Alacant, perseguint a les tropes espanyoles que havien defensat la capital valenciana.


Acantonats el francesos en Castalla, aquí tendria lloc este mateix any una important acció militar, que va suposar una gran derrota per a l’exèrcit espanyol, a mans dels generals francesos Harispe i Delorts, que va suposar segons el general francès Suchet, “...tuvieron (los españoles) cerca de cuatro mil muertos, heridos o prisioneros; entre estos últimos, cuatro coroneles, cinco tenientes coroneles, y 125 oficiales; sus perdidas igualaban al número de soldados franceses que habían combatido contra ellos...”.


Imatge del general Whittingham

Els generals anglesos Roche i Whittingham, que tenien al seu càrrec les divisions anomenades Alacant i Mallorca respectivament, van participar de manera directa en l’enfrontament de Castalla. Sir Samuel Ford Whittingham era conegut a Espanya com Santiago Whittingham, i durant estos mesos tenia el seu aquarterament a Mutxamel. Segons les cròniques biogràfiques, “..su trayectoria fue la de un hombre caracterizado por una honda pasión por España, en buena medida su segunda patria, por cuya independencia y libertad luchó, y a la que dedicó no pocos esfuerzos y una buena parte de su vida[12] “.


El dia vint-i-cinc d’abril de 1812, el general francès Suchet que volia avançar fins Alacant, envia uns quatre mils homes comandats per Harispe, Delort i Gaudin que tenien ordres d’apoderar-se de la capital, ajudats per un altre contingent de soldats que comandava Suchet. Des d’ Alacant, va eixir el general anglès Roche amb tres batallons i es van trobar a les altures del Calvari de Mutxamel, “librandose entonces un reñido combate, cuyo resultado fué desalojar a los franceses de las alturas del Calvario[13]


Este fet, donat la seua importància estratègica i les conseqüències del seu desenllaç, tendria reflex a les cròniques militars de l’època, “..el teniente general del Ejercito Español D. Santiago Whittingham...continuó luchando en las campañas sucesivas, asistiendo a las batallas de Chiclana-La Barrosa, el combate de Muchamiel...[14]”.


I que millor referència escrita que la aportada per ú dels propis generals participants en esta batalla ubicada al Calvari mutxameler, “...Que reforzada mi División y completos sus cuerpos, ella sola el 25 de abril del referido año 1812 guarnició la Plaza y ocupando las alturas de Muchamiel los Regimientos de Canarias y Chinchilla de mi mando, rechazaron a la División de Aripe[15] y Vanguardia del Barón de Vhort que intentaban a lo menos algún reconocimiento que no pudieron verificar, haviéndole costado bastante sangre su curiosidad, como se deja ver por el papel marcado con el numero 5[16]


Per la seua part el senyor Whittingham estaria prou mesos amb les seues tropes al quarter de Mutxamel, com ell mateix ens ho confirma amb un informe enviat al seus superiors on detalla els successos ocorreguts el huit d’octubre de 1812, “..Articulo de Oficio: El mariscal de campo D. Santiago Wittingham, con fecha de 15 de octubre desde su cuartel general de Muchamiel, dice al gefe del estado mayor general lo siguiente: la madrugada del 8 del corriente se pusieron en marcha los franceses en número de 8000 infantes...las tropas inglesas se portaron con heroismo, y tuvieron más perdida en razón de su mayor número...[17]”.


La reclamació efectuada el vint i tres de juny de 1813, pel senyor Luis Bonicelli, a la Diputació Provincial, quan la guerra estava acabant-se ens confirma el pas i assentament del exercit a la nostra població, que va patir de manera directa les actuacions i conseqüències de la guerra, “...El Ayuda de Camara de S.M., Luis Bonicelli ha hecho presente a esta Diputación Provincial que el Ayuntamiento de Muchamiel, havia destinado una casa de campo de este interesado para Hospital Militar, resultando que además de habersele destruido el edificio y huerta, consigna que a él, no se le ha satisfecho cantidad alguna por el alquiler, además de los perjuicios consiguientes a un establecimiento de esta naturaleza...[18]”.


Per finalitzar esta aproximació d’esta etapa històrica, destacar que va ser una època important en matèria de promulgació de lleis progressistes, i d’intent per una part de persones il·lustrades de portar el país cap a la modernitat, per mig de l’elaboració i aprovació de la Constitució de Cadis, que el poble en principi va rebre amb alegria, “....Publicosé en Cadiz la Constitución de 1812 y los alicantinos, cuyo temperamento meridional los hace tan impresionables, acogieron con loco entusiasmo la libertad que asomaba llena de esplendor. Magnificos fueron los festejos con que se celebró la proclamación de la nueva ley....[19]”.


Les Corts elegides pretenien obrir els ajuntaments a la participació ciutadana, per tal de portar endavant una política de reformes institucionals i socials, que fera possible modernitzar el país. Però prompte els bons propòsits xocarien amb els obstacles a este projecte, agreujats a les terres alacantines per la situació de guerra, que provocaria que moltes de les noves lleis no es pogueren posar en marxa, per ser materialment impossible i no haver temps reials per a desenvolupar-les.


Per completar este panorama caldria afegir, el recel amb que les classes acomodades miraven el nou text constitucional, el malestar i el descontent dels veïns per les seues penoses situacions provocades per la guerra, l’estancament de l’agricultura i economia local, i l’acumulament de càrregues fiscals que havien recaigut la majoria sobre els que menys tenien. Tot este conjunt de circumstancies provocaria que les classes populars, identificaren el sistema de govern lliberal propugnat per la Constitució de Cadis amb la seua situació de misèria i penalitats i es tornara al absolutisme amb l’arribada de Ferran VII, que va clausurar les Corts, declarant nuls tots els seus decrets, inclosa la Constitució. Com a mostra d’este sentiment que es va escampar entre el veïnat, moltes vegades fomentat de manera interessada des de certs estaments eclesiàstics i nobiliaris, he cregut convenient mostrar el verset pegat al “Llibre de la Confraria de la Mare de Déu de Loreto”, on es veu clarament el mite propagat sobre el rei, retés a França durant la Guerra de la Independència, com la representació del bé, i tot el que tinguera relació amb els francesos i lliberals, com el mal. Però això ja es un altra historia.

Assumpció Brotons i Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel.

Estiu 2008

[1] La Parra López, E i Rico Jiménez, J, Crisis del antiguo régimen y revolución liberal. Historia de la ciudad de Alicante, Alicante, Ayuntamiento, 1990, Vol. III, p.261-266 [2] Ardit,M,Badenas,M.À, Bernat, J.S, EL País Valencià en el cens d’Aranda 1768, (Aldaia),Valencia, 2001, p.106 [3] Arxiu Municipal Alacant (A.M.A.) Correspondència, Lligall 10/1-7. 1810. [4] A.M.A. Correspondència, Lligall 10/1-7. [5] A.M.A. Correspondència, Lligall 10/1-7. 1810. [6] A.M.A. Correspondència. Lligall 10/1-7. 1810. [7] A.M.A. Correspondència, Lligall 11. [8] A.M.A. Correspondència, Lligall 11. [9] A.M.A. Correspondència, Lligall 10/ 1-7. [10] Ibidem [11] A.M.A. Correspondència, Lligall 11. Guerra Independència. [12] Stampa, L. “Revista de Historia Militar”,nº 83, 1997, p.125. [13] Figueras Pacheco.”Geografia de la Provincia de Valencia.”, tomo 5, p.587 [14] Stampa, L.”Revista de Historia Militar”, nº 83, 1997, p.125. [15] Harispe [16] “Relación de los servicios de Philip Keating Roche en la Guerra de la Independencia española por el mismo redactada”.- D.TomasTrenor Puig, Marqués del Turia, Socio Honor de la Asociación Napoleonica Valenciana. [17] Gaceta de la Regencia de las Españas.-“Parte del mariscal de campo D. Santiago Wittingham desde su cuartel general de Muchamiel.”14-11-1812, nº 152. [18] A.M.A. Correspondència, Lligall 10. [19] Jover, N.C.-“Reseña historica de la ciudad de Alicante”, p.119, Alicante, D.L.1978.





 Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional
 

223 vistas

Membre de l'Associació de Cronistes

Oficials del Regne de València

© 2020 Pàgina Oficial Cronista de Mutxamel (Alacant)