• Cronista de Mutxamel

NOVIATGE I CASAMENT EN LA SOCIETAT MUTXAMELERA AL LLARG DEL SEGLE XX (Segona part)


Acompanyant al nou matrimoni cap al banquet nupcial. Anys cinquanta, carrer Cura Fenoll.

Bodes: preparatius, cerimònia i convit.


Una vegada decidida la data de la boda, s’havia de convidar els familiars. Un dels aspectes més importants era l’elecció del compare i la comare, càrrecs que requeien, per tradició, en les persones que havien batejat els contraents. Si estos ja eren molt majors o havien faltat, ocupaven el lloc els fills. També era habitual que el pare de la núvia l’acompanyara fins a l’altar i que el nuvi entrara del braç de la mare a l’església. Una de les passes prèvies a la cerimònia religiosa era fer públiques les amonestacions. Des del Concili de Trento, allà pel segle XVI, l’església catòlica exigia estos tràmits. Amb esta pràctica, es pretenia conéixer, de manera clara i notòria, la situació civil de les persones que contraurien matrimoni i evitar que algun dels dos ja estiguera casat. L’acte d’amonestar consistia a exposar públicament durant tres setmanes a l’església, per escrit i de paraula a la missa major, els noms i les circumstàncies dels qui pretenien casar-se per si alguna persona coneixia algun impediment que obstaculitzara el futur matrimoni i volia manifestar-ho.



Serenata nupcial.

Un altre element important era la confecció del vestit de la futura esposa. Generalment, les xiques, fins als anys cinquanta, no es casaven amb unes vestimentes ostentoses, fonamentalment per la manca de diners i també perquè en una societat agrícola com era la mutxamelera, en què depenien que la collita fora abundant i els preus elevats per a arreplegar alguns estalvis, als pares no els agradava fer cap senyal de dispendi. Era habitual que la dona utilitzara, en moltes ocasions, una falda i una jaqueta per a la cerimònia religiosa. Altre motiu que impedia casar-se amb un vestit blanc era que, seguint el costum, la dona estava més obligada que l’home a guardar el dol per la mort d’un familiar. S’observava esta pràctica de manera estricta i l’aplicació podia durar bastant temps, segons fora el grau de parentesc amb el difunt. Per tant, una xica podia passar la joventut vestida de negre. Era obligat per a les xiques entrar a l’església amb un vel al cap, i per a les bodes les agulles se solien ornamentar amb flors de taronger. Moltes de les núvies que es casaven de negre es cobrien el cap amb una mantellina.



Asunción Forner (La Benita) y José Martínez (La Catarreta), anys 30.

El més habitual era que l’acte del casament fora al matí. Si es podia pagar la música, l’entrada dels nuvis al recinte sagrat anava acompanyada de les notes de l’orgue parroquial, que durant molts anys van tocar Francisco Martínez Ots, el mestre la música, i, més tard, Francisco Pastor, “Paco Vinagre”. Si per qualsevol motiu l’acte religiós tenia lloc a la vesprada, no es feia missa i no es podia posar el jou a la parella, que era una mena de vel que es col·locava damunt de l’esquena de l’home i cobria el cap de la dona i que simbolitzava la submissió al marit. En estos casos, havien de tornar un altre dia si es volia realitzar esta acció. En algunes dècades de la passada centúria, les penúries econòmiques eren tan grans, que no es podien comprar els anells per als nuvis i havien d’usar els que la família els deixava.


Fotos Ernesto, Alacant, anys 50, Remedios Soler Pastor y Rafael Caturla Climent.

Menció especial mereixen les cerimònies de casament dels viudos, de les xiques “matxutxes” o de les que s’havien quedat embarassades. Normalment, els matrimonis de viudos eren considerats de conveniència. Solien buscar una nova esposa entre alguna germana o altre familiar de la dona difunta i, segons es comentava al carrer, este matrimoni s’efectuava bàsicament perquè la dona “cuidara de la casa i dels xiquets, arreglara l’home” i, a més, els ajudara en els treballs del camp. La data d’estes bodes no solia escampar-se molt entre els veïns, ja que es pretenia que foren actes discrets, celebrats a primeres hores de l’eixida del sol i amb poca presència de públic. Malgrat les precaucions que s’adoptaven era impossible evitar que als domicilis dels viudos, la nit anterior es reuniren els amics per a cantar la serenata i fer-li “la cencerrà”. Carregats de tot allò que fera soroll, olles, poals, culleres, etc, produïen una mena de concert burlesc, amb què pretenien assenyalar que el nuvi estava ja gastat. Este rebombori, en moltes ocasions, es produïa a l’eixida de l’església, si la vespra no s’havia pogut fer al domicili familiar, fet que provocava el corresponent acalorament de la núvia.


Record fotogràfic del dia de la boda de Rafael Ivorra (Tuta) i Antonia Monllor, anys 40.


Finalitzada la cerimònia religiosa no existia el costum de tirar arròs, si, de cas, se sabia que la núvia tenia por als coets, els amics o familiars més pròxims solien tirar-ne algun per terra per espantar-la.


El convit, si és que hi havia diners per a celebrar-lo, tenia lloc al domicili familiar, i a partir dels anys cinquanta al local social de la Societat Musical L’Aliança que llogava les seues instal·lacions, o també al recinte d’algun dels diferents magatzems de tomates que hi havia a la població. El menú solia ser, en un primer moment, pa i xocolate i, a poc a poc, es va anar millorant amb els dolços casolans elaborats pels familiars dels nuvis: tonyes, bescuits, tortes d’ametlla,... i algun licoret per als homes. A la dècada dels setanta va començar a funcionar, també a la Rambla, el conegut “Bar de Tuta”, que era el que durant molts anys podríem considerar sala de bodes per als mutxamelers.

Preparant la taula dels nòvios al local de la Societat Musical l'Aliança. anys seixanta.

Joventut mutxamelera al convit de boda amb el menú de dolços i xocolata, a mitjans del segle passat.

Bar Tuta amb taules preparades pel convit, anys 70.

Antonia Ivorra Monllor repartint la tartà nupcial al seu establiment de celebracions de bodes.

Com que no hi havia fotògrafs a la localitat, els que podien, una vegada finalitzat el convit, carregats dels vestits, baixaven a Alacant a l’estudi d’algun conegut professional de la fotografia, per a fer-se la foto recordatòria d’este acte tan significatiu. Tampoc s’estilava realitzar el viatge de nuvis ja que, normalment el marit havia de treballar al dia següent. I en el cas que es poguera eixir, el més habitual era anar a Alcoi, que era el més barat. Molts veïns del nostre poble solien viatjar a esta localitat a vendre els productes agrícoles i, per tant, ja sabien de pensions o cases particulars on poder quedar-se. A poc a poc, els desplaçaments es feren més llargs i les destinacions escollides pels nous matrimonis solien ser la ciutat de València o la de Mallorca.


Una boda d’importància


Com que sempre hi ha classes ben acomodades que no miren despeses a l’hora de casar-se, ressenyem la que a Mutxamel es va contraure entre l’alcalde de llavors, Carlos Soler Poveda, amb Maria Loreto Mallol Alberola, que va tenir lloc el dia deu de desembre del 1928, ja que eren dues persones que procedien de famílies acomodades i, per tant el casament va constituir tot un fet singular que, fins i tot, va tenir ressò en la premsa alacantina:

“Una boda. A las ocho y media de la mañana de hoy y en la capilla de nuestra Patrona, han contraído los indisolubles lazos matrimoniales la bellísima y distinguida señorita María Loreto Mallol Alberola, hija del habilitado de magisterio don Francisco Mallol, y el alcalde-presidente de este Ayuntamiento, don Carlos Soler Poveda.


Boda de Carlos Soler Poveda i Mª Loreto Mallol.

La novia realzaba sus naturales atractivos con un riquísimo traje de tisú de plata y encaje Alencón y estaba guapísima. El novio vestía de negro [...]. El altar, alumbrado con millares de luces, presentaba aspecto deslumbrante, y la amplía Iglesia parroquial resultó pequeña para contener la enorme concurrencia de deudos y amigos de las familias...puede decirse que, además de los numerosísimos amigos que vinieron desde Alicante, se congregó el pueblo entero y en las calles del tránsito […] a la entrada, como la salida del templo, el órgano dejó sus voces, contribuyendo a la mayor solemnidad del acto.

Trasladada la comitiva a casa de los señores de Mallol, fueron obsequiados con un espléndido desayuno haciéndose, al descorcharse el champagne, votos por la felicidad de los novios. Estos salieron en el rápido para Madrid, Barcelona y otras capitales y la gente joven quedó aquí celebrando la boda hasta el mediodía”.


Costumari popular, prejudicis i discriminacions


Les anècdotes humanes i quotidianes del tracte home-dona per tal d’establir-se com a parella han conformat un ric i variat capítol d’acudits i refranys, que mereixen un apartat dins del que podem anomenar costumari popular.

Destaquen per un costat els referits a l’home que fuig de la responsabilitat que hi representa: “casar-se no costa res, la casera ve després”, “el que tinga el gust, que tinga el disgust”, “ja t’has casat, ja l’has cagat”, “si casarse fuera un dia una semanita o dos, yo también me casaria, pero para la vida, no” “El casat, casa vol”. I pel que fa a les dones, se les presenta com les que tenen ganes de casar-se, com si no hi haguera altra finalitat per a la seua vida, i no falten les sentències de tendència misògina, perquè la sotmeten a l’home o perquè les fan aparéixer com un personatge dominant, amb qui el marit ha d’anar molt alerta: “ si vols que la dona et vulga, dona-li tots els diners; deixa-la fer el que vulga i no hages de dir-li res”, “per llevant o per ponent, de la dona sigues parent”.


I ja en el camp de les creences religioses, els nostres iaios creien que l’1 de març era el millor dia per a casar-se perquè, segons la tradició, en esta jornada es van casar la Mare de Déu i Sant Josep, considerat el patró dels casats. Les mares que tenien fills o filles per casar, reclamaven al Sant Pare de Jesús un bon matrimoni per a ells. Com era d’esperar els desitjos eren contradictoris, ja que mentre les fadrines reclamaven a Sant Josep casar-se el més prompte possible, els fadrins li dedicaven oracions per no caure en la temptació del matrimoni.


Així mateix, no es mesura igual qui té nombroses relacions, en els hòmens és símbol de prestigi, mentre que a les dones, les marca com a fàcils i poc de fiar.


En un altre aspecte, si passat el temps que es considerava prudencial perquè una xica fora sol·licitada per algun xic, no havia aconseguit tenir pretenent, començava a ser inclosa dins del grup de les “matxutxes”, on tenien cabuda totes aquelles fadrines sense nóvio i, per tant “s’havien quedat per a vestir sants. Ja ho diu la lletra de la popular cançoneta mutxamelera, “la que a los quince años no tiene novio, de malicia que tiene se arranca el moño”.


Tampoc l’home s’escapava del xafardeig públic si, arribat a certa edat, no havia trobat parella. Podia ser que fora molt exigent, en este cas es comentava “que pixava molt alt, o bé que “buscant i triant havia deixat perdre l’oportunitat”. També entraven dins de la catalogació de “matxutxos i en el nostre folklore troben referències cantades d’estes situacions, com és el cas de la lletra de la cançó en què es remarca que sempre trobaven algun defecte en les possibles candidates: “Mare vull casar-me, mare no sé amb qui, més val que no em case i em quede fadrí, veïns i veïnes que diran de mi, més val que no em case i em quede fadrí”.


Foto dels nóvios amb la familia. D’esquerra a dreta, Ramona Sala, Quito “Ronda”, la novia Ofèlia Llorens Gomis, Francisco Llorens “Kiko el Sereno”, Loreto Gomis “la Rolla”, Paco “Ronda”, el novio.

Malgrat els pensaments abans esmentats, podem afirmar que els vincles afectius entre fadrins i fadrines sempre han estat presents i són l’ànima que ha fet possible el cicle continuat de la vida de l’ésser humà sobre la terra. Regulades per les lleis eclesiàstiques o civils, estes relacions sempre han estat font de preocupacions per als pares, sobretot, la dona, ja ho diu el refrany, “el pare que tinga filles que se les sàpia guardar”. A més, a les nostres terres, les bones condicions climàtiques contribuïen que el desig de trobar parella fora, fins i tot, més impetuós que en altres llocs, i que els ciutadans visqueren la seua vida sexual i privada segons cregueren més convenient. Ja l’any 1862, l’arquebisbe de la ciutat de València, en l’homilia es queixava de la relaxació dels costums, cosa que provocava un incompliment sistemàtic, principalment, del cinqué i sisé manament, “la estadística criminal aumenta y los preceptos quinto y sexto de los mandamientos no los soportan. Aumentan los divorcios por crueldad o por adulterio. A esto conduce muchísimo, sin duda, los juegos en general, los espectáculos, la lectura erótica y, omitiendo las causas, la temperatura benigna de esta región, que favorece el deseo hasta el punto que la malicia adelanta la edad y el temperamento muy vivaz e inestable de los vecinos”.


Assumpció Brotons i Boix.

Cronista oficial de Mutxamel. Maig 2022.





Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional


196 visualizaciones0 comentarios