• Cronista de Mutxamel

OLIVERES, OLIVES, ALMASSERA: TEMPS DE FER OLI


Recollint l'oliva premsada per ficarla als cofins.

Rode la mola, rode el moli,

Una coca amb oli, i un barral amb vi”


Amb el discórrer dels dies del mes d’octubre tornava l’activitat als nostres camps i als carrers de Mutxamel, havia que recollir l’oliva. Era un tasca on a més les dones de la casa participaven de manera activa, tal com ho havien fet al mes d’agost amb l’ametla. Els dos productes formaven uns pilars essencials de l’economia i de l’alimentació familiar. De la venda de les ametles, si la collita havia estat abundant i el preu de venda era just, s’obtenien uns recursos monetaris fonamentals, moltes voltes els únics que entraven a la casa.

Mural d'Arcadi Blasco Pastor a la façana del nou edifici, on ja no està l'almàssera centenaria
Detall de l'obra situada a l'entrada de L'Almassera del Fossar al 1988

Que dir del líquid daurat, el oli, ingredient imprescindible junt a la farina, per poder sobreviure les famílies a una societat com la nostra bàsicament agrícola, fins a començament del segle XX.

Les oliveres sempre han estat arbres típics dels pobles que comparteixen el mar Mediterrani, ja siga a Europa o Àfrica. Els nostres majors solien plantar-les, si era possible al voltant de braçals i sèquies, per a que cresqueren més ràpid i millor. Com que havia molt de respecte per l’arborat, quan necessitaven netejar-les i tallar les branques, tot un art que feia el netejador, utilitzava “el falconet”, per tal de no fer-li mal a l’olivera. Esta cura també s’aplicava alhora de collir l’oliva dolça, una a una, procurant no fer-li mal a l’olivera.


Pepe Pastor, almàsserer, treïent l'oli del dipossit

A la passada centúria encara existien diverses varietats d’oliveres plantades al horta mutxamelera. La coneguda com a “busotera”, es distingia perquè les fulles del arbre són més fosques. Esta varietat era de la que més rendiment donava. La que coneixem com a “dolça”, té la peculiaritat de que el fruit es rodonet, i és l’oliva més utilitzada per a posar-la amb aigua i sal, i també sol produir bon oli.


Mola vella encara sense electrificar.

Altres classes d’oliveres son les anomenades com “callosina”; el seu fruit té la forma més allargada de totes i es gasta tant per a posar en conserva com per a fer oli. La més xicoteta de grossor es la que aquí coneixem con a “germaneta” .Es la primera que madurava i es preparava com aperitiu per a les festes de setembre. La “cornicabra”es semblant a la callosina però més doblada. Per últim, dir que les varietats conegudes com “mançanilla”, que produeix un oli amarg i la “blanqueta”, no apareixien al nostre terme.


Mecanisme de l'àntic moli d'oli ubicat prop del Convent

Era creença habitual entre els llauradors, així ens ho han transmès, que l’oli no entrava al fruit de l’oliva fins al 22 de juliol. Una volta arreplegada l’oliva i havent-li llevat les fulles i branquetes, calia dur-la a l’almàssera, paraula i artefacte provinent dels àrabs, músara, que significa treure el suc. A la nostra localitat la més coneguda, i també la que més temps va estar funcionant, va ser la de la família Pastor ubicada al Fossar. Tenim constància d’un altre moli d’oli, possiblement propietat dels frares del Convent de Sant Francesc, del qual hui, encara queden algunes peces, a la casa coneguda popularment com “la Prensa”, a les esquenes del dit Convent.


Passar per el Fossar, als mesos d’octubre i novembre, era per als menuts i grans tota una experiència inoblidable. Carros plens de sacs d’olives que anaven apilant-se al interior de l’almàssera, esperant el torn per a ser abocats al recinte on la gran pedra, la mola, els transformaria en una mena de pasta, que transportada als cofins, i degudament premsada proporcionaria l´oli.


Quina remor que feia la mola nova ja electrificada quan es ficava en marxa, provocant inclús que les parets de les cases del voltant tremolaren. Com ens impressionava als xiquetes i xiquets que allí anaven, bé perquè vivíem a prop, o perquè acompanyaven al pare a descarregar les olives i més tard a preguntar quan ens tocaria a nosaltres tirar-la a la mola.


L’almàssera era a més del lloc on es treballava durament, un punt de reunió i de conversació les vint-i-quatre hores del dia mentre durava la temporada de fer oli, ja que la feina no parava, procurant que les olives no es feren roïnes. Com que sempre estava el foc encès (allí s’esmorzava, es dinava i se sopava), les dones sabien que podien acostar-se a arreplegar eixes brases que els permetien encendre el foc a casa, o bé calfar la planxa de ferro o posar a mitjan vesprada, un braseret per a donar calor a la nit.

Mola moderna ja electrificada i amb recipient de metall per ficar l'oliva.

Una vegada recollit l’oli a les marraixes, els veïns anaven a les seues cases on ja tenien les gerres de fang, degudament netes i preparades, per abocar el líquid tant apreciat, que es cobrien amb unes tapadores de fusta redonetes. Era a més tot un art, transmès de pares a fills, el mantindré l’oli en bones condicions i que no es picarà. Per això, havia que capgirar el producte, aprofitant la minva de febrer. Esta operació era coneguda a Mutxamel, com “trabucar l’oli”. Es treia una mena de tel que s’havia fet al damunt i amb molta cura, es passava el líquid daurat a un gerra neta. La morca que era el solatge que havia caigut al fons, era aprofitat per les dones per a fer sabons d’ús domèstic.


La vella almàssera del Fossar es va mantenir en peu fins a la primera dècada d’esta centúria, sent l’últim almasserer Pepe Pastor. Amb la seua desaparició, es perd part del imaginari popular mutxameler i mediterrani, tot un tot un món d’utensilis artesanals i domèstics, marraixes de vidre, cofins d’espart, gerres, el setrillet per ficar el oli a l’amanida, la mesureta per calcular la quantitat necessària per preparar la paella o fer la coca bova, i com no nomenar les llànties que ens proporcionaven llum per donar claror a les fosques nits, tenint cm a combustible l’oli. Al manuscrit més antic que conserva el poble de Mutxamel, “El llibre de la confraria de Nostra Senyora de Loreto”, ja trobem referencies al ús del oli a l’església per omplir les llànties i algun que altre fet miraculós; “...En lo demà li feren una capelleta on estava ab molta reverencia, i posaren la llantia, la qual varen cremar tres dies i tres nits sens posar-li oli.. ”Nota de lo que se gastó en la festividad de 1738...por una arrova i trese libras de aseite... 4 libras, 11sueldos, 10 dineros..”

Omplint els bidonets, que han substituit a les tradicionals marraixes de vidre.

Este octubre de 2020, si passegem pel carrer de Fossar, ja no veurem el verd i negre de les olives, ni sentirem eixe olor tant peculiar de la morca i el oli, ni escoltarem el soroll de la mola. Els mutxamelers continuem fent oli però pel general es surt del municipi per anar a l’almàssera. Però si tenen curiositat i passen per este antic i típic carrer del municipi, podran contemplar un dels primers murals de ceràmica col·locats al nostre poble, pel gran ceramista mutxameler, Arcadi Blasco Pastor. Es preciós i constitueix un homenatge doble. En primer lloc a la seua família, per adquirir i conservar un edifici i un ofici singular, el del almasserer, durant més de cent cinquanta anys, així ho podem llegir a la façana, “1852. Pepe Pastor Ramos, Almasserer, Arcadi Blasco Pastor, ho va fer, 1998” .


Com en va dir Arcadi Blasco, la seua obra volia també simbolitzar tota una manera d’estimar la vida i el treball de l’home amb les seues mans. Al segle de l’electrònica i les xarrades virtuals, els mutxameleres i mutxamelers podem estar orgullosos i donar les gràcies als nostres majors per inculcar-nos esta cultura agrària més que centenària, de mantenir i plantar més oliveres, recollir l’oliva, fer oli, element indispensable i inigualable per acompanyar una llesca de pa ben fet, un menjar de déus.

Assumpció Brotons i Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel. Octubre de 2020.



Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional

Membre de l'Associació de Cronistes

Oficials del Regne de València

© 2020 Pàgina Oficial Cronista de Mutxamel (Alacant)