• Cronista de Mutxamel

JA VE SANT JAUME, TEMPS DE LA VORA LA MAR

Actualizado: jul 30


Gent de Mutxamel disfrutant del bany. Entre elles Rosita Santacreu, Mercedes Ramos, Hortensia Gomis, Pepe i María José Berenguer...

El mes de juny marcava un dels moments més importants i culminants, dins de la vida dels pobles de cultura mediterrània. La sega, la batuda i l’arreplegada del gra, indispensable per a la alimentació, marcaven les prioritats dels treballs dels llauradors, ja que, fins fa poc temps, la carestia o l’abundància eren la clau de la fam o del benestar de les famílies i, per tant, de la societat en general.


Arribades les primeres calors, quan les espigues comencen a daurar-se és el temps de la sega. Ja ho diu el refrany: “al juny la falç al puny”. De la importància del treball que realitzaven els nostres llauradors, podem destacar que els pobles més antics consideraven el forment com a sagrat i beneït, ja que era la base fonamental per a l’alimentació. En acabar de segar, quasi sempre al mes de juliol, s’havia de batre, procés complicat perquè no depenia solament de l’esforç dels llauradors, sinó que hi intervenien altres factors importants com era l’abundància de sol i d’un vent favorable.


De bon matí, en despuntar l’alba, la família sencera agafava el carro i, amb totes les eines de treball arreplegades, se n’anaven cap al trosset de terra, ja preparat per a segar o batre. S’havia de procurar acabar la tasca, el més prompte possible, no fóra el cas que una pedregada o una tempesta els fera perdre la collita de l’any.


Davant la platja amb el carro. Aseguda Elvira Sala i Ferràndiz, "Elvira la Valenciana". Anys 30.

El dia de Sant Jaume a la platja de Mutxavista

Tots els camins del nostre terme apareixien plens de gent, molts veïns transformats en segadors i segadores, disposats a portar endavant esta dura faena que els permetria omplir les cambres de farina i altres cereals, destinats a procurar l’alimentació per a la resta de l’any.


Era també l’època d’arribada de les falzies, que juntament amb les orenetes sobrevolaven els nostres camps i ens regalaven els seus cants. Època ideal per a caçar perdius, que solien freqüentar les eres per poder menjar-se el gra que quedava a terra. Temps de calor, d’arreplegar allò que s’havia sembrat a la tardor, d’amuntonar la palla i fer els pallers, d’ensacar, però també de compartir el menjar, olives, un poc de salat, un glopet d’aigua fresca del pou, de fer la migdiada sota la frescor del garrofer, mentre escoltaven el so de les cigales i, sobretot, moments de satisfacció i d’alegria per haver arreplegat una bona collita.


Una vegada acabada la batuda, i el gra ja arreplegat i guardat a la cambra, era una bona època per poder anar a la mar amb el carro a passar el dia i aprofitar per banyar-se les persones i refrescar i netejar també els animals.


A la passada centúria, els nostres majors solien apropar-se a la mar de manera col·lectiva i certs dies assenyalats, com eren el 18 de juliol, declarat festiu per les autoritats franquistes, i a la setmana següent el dia 25, festivitat de Sant Jaume, jornada estiuenca festiva tradicional per als valencians. En temps més moderns, l’estiu és sinònim de mesos de vacances i, com no, de viure o anar a la platja, on hui és fàcil arribar amb els cotxes.


Grup d'amigues remullant-se a la mar. Entre elles Lola "la Santa", Paca Antón "la Tuta", Luisa Forner...

El dia de Sant Jaume era doncs, la jornada indiscutible per anar a passar el dia a la vora de la mar. De bon matí, per tal de poder triar un bon lloc, els carros dels mutxamelers començaven a rodar pel carrer la Mar, per continuar pel camí de les Penyetes; creuaven la carretera general, que va cap a València, i pel camí que voreja les finques de la Vinya i Villa Marco, ja s’arribava a la costera que permetria veure i sentir la mar i la seua remor. Com que no tots tenien carruatge o cabuda damunt del propi, moltes persones efectuaven el trajecte a peu. Altres decidien anar a banyar-se de vesprada, després de dinar a casa. Era habitual reunir-se tots els carros i persones al mateix lloc, generalment, a la platja de Mutxavista, coneguda popularment com la platja dels mutxamelers. Quasi no hi havia construccions, sols algun hotel, com el Mediterràneo, i la parada del trenet.


La familia de Carmen Planelles i Manolo Ferràndiz, passant el dia de Sant Jaume a la platja. Anys 60.

Per passar tota la jornada a la platja, calia preparar-se bé, primer, per evitar passar massa calor i, després, per tindre un bon menjar. Per a fer ombra es portaven al carro mantes o veles que es muntaven al damunt d’alguns pals, i era la primera tasca que es portava a terme en arribar a la vora de la mar. Els animals es lligaven al carro perquè no s’escaparen i, quan es creia convenient, els propietaris els ficaven a poc a poc dins de l’aigua. Tampoc es podia oblidar l’herba o les garrofes per als cavalls.


El més habitual era portar de casa conill fregit amb tomaca, truites, bogueta de peix fregit i, fins i tot, alguna dona, proveïda del davantal nou, s’atrevia i elaborava allí mateix alguna paella per a tota la família amb un foc de llenya, preparat damunt de les pedres. Com que al juliol la fruita que mana és el meló, els ficaven entremig de l’arena humida perquè estigueren fresquets. La beguda era l’aigua del botijó mesclada amb unes gotetes d’anís.


Fadrins, fadrines, xiquets, xiquetes, fent-se la foto enmig dels carros a la vora la mar. Entre ells i elles, Fina "el Ferrer", Paco "Vinagre", Pablo Torregrosa, Dolores "la Cuqueta", María Loreto Quereda...

Era tota una estampa de colors i crits d’alegria veure els xics i les xiques banyar-se, això sí, per separat, i contemplar els models dels banyadors utilitzats a la passada centúria. Les xiques fadrines, si no anaven amb la seua família, solien estar acompanyades d’una dona major que feia de “carabina”. A més, no volien banyar-se davant dels xics, ja que estos solien prendre el bany en calçotets o amb uns pantalons que anomenaven “taparrabos”. Les mares, si decidien entrar dins l’aigua, utilitzaven uns banyadors confeccionats per elles a casa, de vegades, amb teixit de sacs. La creença popular era que a l’estiu s’havien de prendre, com a mínim, tres banys, perquè si no hi havia el perill de caure malalt.


Quin dia més bo, com gaudien els menuts de les anades i tornades de les ones, dels castells fets a la sorra, i els majors, després de dinar, fent la “xarraeta”, envoltats del fresquet vent de llevant, ja començen les primeres cançons: “oh que blanca y que salada es la espuma de la mar [...] cuando en la playa la bella Lola...”


Els germans Pitaluga, Pepe, Manolo i Herminia, acompanyats de les seues parelles, a la vora la mar.

Està fent-se de nit i cal pensar en la tornada. Cal carregar altra vegada el carro, enganxar el cavall i encendre el ciri per al fanalet. Alguns plantegen la possibilitat de tornar pel carrer Sant Antoni de Sant Joan i cantar eixes cançonetes, que provocaven un cert “pique” –per la seua lletra de doble sentit- entre els mutxamelers que tornaven de la platja i els veïns santjoaners asseguts la porta de casa prenent la fresca.


Ja estem entrant de nou al nostre poble pel carrer la Mar, quin dia més extraordinari que s’ha passat, quins bons moments compartits, fins i tot hi ha qui pensa i comença a organitzar la propera anada a la mar, poc importa si els xiquets i algun major havia pres massa el sol, i havia de posar-se aigua i un poc de vinagre per alleugerir les molèsties. Al carrer i als cors, s’escampaven i escoltaven encara les lletres que ens feien evocar que venien de la mar i havia estat una jornada fantàstica, fora del dur treball i rutina diària:

“ja ve Sant Jaume, temps de la vora, ja aplega l’hora de disfrutar, vinguen paelles, paquets de puros, vinguen vint duros per anar gastant, que bé es viu, que bé s’està a la barraca, a la vora la mar...”

Assumpció Brotons Boix.

Cronista Oficial de Mutxamel.

Estiu del 2013.



Article d'accés obert distribuït baix les condicions de la llicència Creative Commons Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional




Membre de l'Associació de Cronistes

Oficials del Regne de València

© 2020 Pàgina Oficial Cronista de Mutxamel (Alacant)